El refugi de la poesia

11.05.2016

El Festival Internacional de Poesia ha viscut una de les edicions més rodones. Els directors, Manel Forcano i Teresa Colom, han construït un cartell de poetes amb un fil conductor: el poeta desplaçat, exiliat o perseguit. També han innovat posant damunt l’escenari un músic, el jove violinista Joel Bardolet, i la companyia de dansa Mal Pelo. La nit s’ha tancat amb una recitació coral del Llibre d’Amic e Amat, en què cada poeta ha llegit fragments de Llull en la seva llengua, persa, àrab, armeni, tenyidie, castellà i òbviament català.

 Els poetes saluden al final del Festival Internacional de Poesia | Foto Pep Herrero

Els poetes saluden al final del Festival Internacional de Poesia | Foto Pep Herrero

Mireia Calafell, premi Lletra d’Or pel poemari Tantes mudes, ha obert el festival reconeixent que ella només pot parlar de ‘naufragi’ com a metàfora. Els versos de Calafell, però, són esmolats com ganivets i ha donat a la seva lectura un biaix reivindicatiu, atacant els polítics que es desentenen de la pobresa energètica o defensant la poeta Dolors Miquel, que ha estat durament criticada per haver llegit en públic el poema ‘Mare vostra’.

Entre els convidats ens ha impressionat especialment l’iranià Mohsen Emadi, que es va veure obligat a deixar el seu país l’any 2009, després del cop d’estat de la milícia iraniana. Emadi va viure exiliat uns anys a Finlàndia fins que es va instal·lar a Ciutat de Mèxic, on ara fa una tesi doctoral sobre poesia digital a la UNAM. Ahir va llegir amb una veu atronadora el poema ‘Amsterdam’ (escolteu àudio més avall), una obra dedicada al poeta refugiat iranià Kambiz Rustayi, que després de demanar infructuosament asil polític a Holanda durant uns quants anys, en ser-li denegada la petició, es va suïcidar l’any 2011 calant-se foc en una plaça d’Amsterdam. Emadi escriu en persa i ens ha explicat aquests dies com la seva llengua literària s’ha anat empeltant de tots els seus desplaçaments. En aquest vídeo ens parla de la malaltia que ens encomanen les llengües i com la poesia pot ser un espai de salvació perquè ens permet accedir a la llengua en el moment en què neix.

La libanesa Joumana Haddad, poeta activista que treballa per l’empoderament de les dones àrabs, ha llegit ‘El retorn de Lillit’, un llarg poema dedicada a aquesta dona total, que s’autodefineix així: “Sóc la dona paradís expulsada del paradís. (…) Sóc la verge, el rostre invisible de la depravada / sóc la mare amorosa i la fembra mascle”, diu Haddad en aquests versos traduïts per Margarida Castells. De tant en tant Haddad recitava un dels seus versos en català, un recurs emotiu que als que seguíem el text amb la llanterna ens permetia tornar a agafar el fil del seu discurs.

L’armènia Violet Grigoryan ha llegit ‘Amor’, un llarg poema d’amor, escrit amb una gran vehemència eròtica: “Puja al meu llit com si fos un púlpit, / i parla amb les síl·labes del cos entès”. Grigoryan, que viu i treballa al seu país, on dirigeix la revista literària inknagir no és exactament una poeta desplaçada, però pertany a un poble que va sofrir un genocidi ara fa un segle i els directors han volgut dedicar també un espai als pobles perseguits.

Com el de la poeta Easterine Kire, nascuda a Nagaland, una zona del nord-est de l’Índia que ha estat històricament sotmesa per diferents estats. Kire, que escriu poesia i novel·la, ha llegit en tenyidie, una llengua de tradició eminentment oral. Al poema ‘Tenir dret als contes’, traduït per Francesc Parcerisas al català, Kire reivindica el dret del seu poble a explicar històries, a construir el seu propi relat per tal que no sigui suplantat pels grans poders indis que pretenen esborrar-los del mapa. Kire que avui se’n torna a l’Índia, ha llegit amb una veu dòcil, entre tímida i cansada. Els seus versos breus i clars, han arribat molt més al públic que els d’alguns poetes que l’han precedida, que s’han esplaiat en poemes més discursius.

En tancar la ronda, Franscico Brines, poeta valencià en llengua castellana, s’ha permès de fer una lectura comentada dels seus versos. Ha arrencat amb el poema ‘La rosa de las noches’, que podeu escoltar més avall. Brines veu la mort de cara i en parla sense embuts. Ha sortit a l’escenari acompanyat pel seu assistent, que l’apuntalava i vetllava al seu costat pel que pogués necessitar. En llegir el poema ‘El usurpado’ ha explicat una anècdota sobe el cantaor Morente, que va llegir aquest poema seu i va quedar enamorat de dos versos que diuen: “y como el beso no servía ya / mordí los labios del difunto”. Dos versos que podien ser cantats per un cantaor, perquè són pur cante hondo. Brines no ha estat mai tampoc perseguit ni detingut, però coneix com ningú el refugi de la poesia. Ens en parla també en aquesta entrevista que hem gravat aquí.