El reaccionari, aquest desconegut

30.08.2018

Dos dies abans dels atemptats d’al-Qaeda a Washington i Nova York, el 9 de setembre de 2001, es va publicar The Reckless Mind: Intellectuals in Politics (Pensadores temerarios, Ed. Debate), un llibre de Mark Lilla en el qual el professor de la Universitat de Columbia analitza la relació d’un seguit de pensadors amb les ideologies de l’època, que els van dur a mirar cap a un altre cantó quan davant hi tenien l’autoritarisme i el terrorisme d’estat, amb les conseqüències polítiques i intel·lectuals que la relativització de les atrocitats generades va generar. Els règims eren l’Alemanya nazi, el comunisme de la Unió Soviètica, la Xina de Mao i la república teocrática de l’Iran. Els pensadors: Martin Heidegger, Carl Schmitt, Walter Benjamin, Alexandre Kojève, Michel Foucault i Jacques Derrida. No tots surten malparats, si més no uns més que altres.

Mark Lilla

Quinze anys després, Lilla va publicar The Shipwrecked Mind: On Political Reaction (La mente naufragada, Ed. Debate), que amb l’anterior formen un díptic. Lilla fa aquí l’analisi de tres pensadors del segle XX – Franz Rosenzweig, Eric Voegelin i Leo Strauss – que van atribuir els problemes de la societat moderna a una ruptura en l’evolució de les idees i van promoure un retorn a formes premodernes del pensar. Posteriorment, examina l’ús de relats històrics per part de la dreta i l’esquerra europea i s’endinsa en la determinació de neoconservadors nordamericans i islamistes radicals, que defensen la suposada harmonia de la societat catòlica medieval, els uns, i el rescat del califat musulmà, els altres, amb parada i fonda en els atemptats de París de 2015.

En una introducció d’antologia, primer paràgraf per emmarcar, Lilla constata davant del lector la gran quantitat d’informació que tenim a l’abast sobre la idea de revolució i de la poca que gaudim de la de reacció, “tan sols la presumptuosa convicció de que està arrelada en la ignorància i la intransigència, si no en motius encara més inconfessables”. L’esperit revolucionari que durant segles va inspirar moviments polítics a tot el món, continua Lilla, pot haver desaparegut, però l’esperit de reacció que va sorgir per a confrontar-lo ha sobreviscut i està provant ser una força històrica tant o més potent, que va de l’Orient Mitjà fins a la classe mitjana dels Estats Units. En comptes d’inspirar curiositat, es lamenta, aquesta realitat no provoca més que supèrbia, una mirada de dalt a baix, i indignació, que de seguida cedeix el pas a la desesperació, però en cap cas a la comprensió: “El reaccionari és l’últim ‘altre’ relegat als marges de la investigació intel·lectual respectable. No el coneixem.”

Segons Lilla, el reaccionari se sent més fort i legitimat que el revolucionari perquè es percep com a guardià del passat, d’allò que de fet va succeir, i no com a profeta d’un hipotètic i erràtic futur. Per al reaccionari, la història comença amb el mite d’un Estat feliç, en el qual tothom sabia quin era el seu lloc, prevalia l’ordre i l’harmonia, manava la tradició i la submissió a un Deu únic i vertader. El revolucionari només ve a trencar aquesta pau, infligint als homes una falsa consciència que els durà en darrer terme a la destrucció de la societat. Tan sols aquells que recorden com eren les coses abans són capaços de veure-hi clar i tenen la missió de fer tornar les coses cap aquell temps del qual no hauríem d’haver sortit mai. Un temps gloriós que el reaccionari creu tan real com el present que avui té davant dels ulls. “Avui – diu Lilla –, els islamistes polítics, els nacionalistes europeus i la dreta americana expliquen bàsicament la mateixa història als seus fills ideològics”.

Si ens prenem seriosament que del que es tracta és de tornar cap a un estat ideal de coses que va seucceir no se sap quan, pero que per al reaccionari és una veritat com un temple – que alhora és el temple de la veritat – haurem d’adonar-nos que, en contra de la veu popular, el reaccionari no és de cap manera un apàtic, un quietista, un desganat, sinó més aviat un combatent, un soldat que fa de la seva nostàlgia un objectiu a perseguir. El reaccionari, doncs, com a figura moderna activa i no com a caricatura tradicional de l’indolent. Citant Lilla novament: “Tota gran transformació social deixa enrera la frescor d’un Paradís que pot servir d’objecte per a la nostàlgia d’algú. I els reaccionaris de la nostra època han descobert que la nostàlgia por ser una forta motivació política, tal vegada més poderosa fins i tot que l’esperança. Les esperances poden decebre. La nostàlgia és irrefutable”.

La figura del reaccionari com a ànima inquieta és el que enllaça el llibre de Mark Lilla amb el d’un altre autor nordamericà, Corey Robin, The Reactionary Mind: From Edmund Burke to Donald Trump (La ment reaccionària: D’Edmund Burke fins a Donald Trump, sense traducció). Robin, professor de ciència política al Brooklyn College, no fa distinció en el seu text entre reaccionaris i conservadors (mirant d’evidenciar una contradicció interna dels darrers) i defineix el conservadorisme com a meditació i teoria de l’experiència de possessió del poder, de veure’l amenaçat i l’intent de recuperar-lo. Segons aquest autor, la teoria política conservadora lluita contra la veu pública i l’acció col·lectiva de les classes subordinades i ofereix arguments del per què als estaments més baixos no se’ls hauria de permetre l’exercici de la seva voluntat autònoma, per què no haurien de governar-se a si mateixos o influir en la política nacional i internacional. Per què, en suma, l’acció és la prerrogativa de l’elit i el deure de la plebs la submissió. Amb independència del grau de democràcia oficial que pugui existir, per a la reacció és imperatiu que la societat es vegi i s’entengui com un agregat d’espais privats on l’home domina la dona, el patró està per sobre dels treballadors, i cadascú sap el lloc que li correspon. En contrapartida, per al progrés el debat no es veu com el sacrifici de la llibertat en nom de la igualtat, com a vegades s’ha entès, sinó com l’extensió dels drets i llibertats d’una minoria cap a la majoria. Més lliures, més iguals.

Corey Robin escriu sobre Edmund Burke, el gran teòric de la contrarevolució, sobre Hobbes, que va donar les bases per a l’Estat burgès, sobre Nietzsche i la teoria dels valors, fins a l’actual inquilí de la Casa Blanca, passant per Antonin Scalia i Ayn Rand, entre altres. Per a l’autor, la reconstrucció de l’antic règim en el context històric d’una fe cada cop més feble en la necessitat i permanència de les jerarquies socials ha brindat algunes de les obres més importants del pensament modern. Si d’alguna manera els conservadors han donat a entendre, i jo diria que en massa casos han arribat a convèncer, que el poder és seu per naturalesa (la dreta quan perd el govern se sent i es mostra orfe de la seva propietat), això no significa que no siguin plenament conscients que la seva política i el seu pensament són de circumstància. Segons Robin, la mentalitat conservadora és flexible perquè està atenta als canvis que es produeixen al seu voltant, hi reacciona llegint les situacions i el context i quan cal és capaç de deixar la doctrina en un cantó. The Reactionary Mind és un intent de fer entendre, sobretot a la progressia, que el conservadorisme s’adapta més que no afirma, s’insinua més que no declama, perquè s’adona del que passa abans que els altres es facin càrrec del que s’està produint. Per a Robin, el conservador és un virtuós del tactisme que pocs poden igualar. De fet, afegeixo, si la captació de vots i suport obrer per part de la dreta internacional ha estat darrerament el seu gran èxit (que a Espanya es remunta a Aznar), no serà que els conservadors s’han afanyat a aprendre alguna cosa de l’esquerra mentre que aquesta continua asseguda en la poltrona d’una superioritat moral que l’ha deixada immòbil per més de dues dècades? És de debò que no hi ha res a aprendre de la dreta?

Sembla que en els darrers decennis s’ha sentit molt segura parlant de la diversitat, però llavors, qui és “l’altre” realment per a l’esquerra? La dona, el negre, el gitano, el pobre? Si l’esquerra es troba a si mateixa quan defensa el feminisme, la pluralitat, el combat contra la pobresa i la justícia social, no serà que li caldria buscar “l’altre” en una altra banda? A la seva dreta, potser? Segons Josep Fontana, bona part de la societat està més disposada a fer marxa enrere que a caminar cap endavant. Quin horitzó de sentit comú podem esperar si renunciem a dialogar-hi, si ens neguem a comprendre la seva tradició, els seus motius?

La bibliografia d’un nombre massa llarg d’articles i tesis universitàries és fàcil d’endevinar. Caldria pensar que si totes les nostres referències intel·lectuals les anem a buscar i ens arriben d’una mateixa font, d’un mateix cantó, del mateix espectre ideològic, és probable que sense adonar-nos-en, acabem convertint-nos en allò que segurament no reconeixerem mai: sectaris. En la maduresa intel·lectual (signifiqui el que signifiqui la paraula maduresa) hauria de comptar-s’hi la capacitat d’extreure i utilitzar el millor de tradicions de pensament contràries entre si. Això implica haver tingut el coratge i la paciència d’haver freqüentat obres i autors amb els quals, ja abans d’entrar-hi, havíem marcat una distància. Quan Mark Lilla escriu que no el coneixem, que “el reaccionari és l’últim ‘altre’ relegat als marges de la investigació intel·lectual respectable”, toca una tecla molt sensible que pocs han gosat escoltar. La simple menció en positiu d’un autor liberal o conservador posa nerviosos a massa acadèmics de tradició progressista. Reconèixer els punts forts d’una teoria, d’un sistema o, tot simplement, d’una manera de pensar diferent a la nostra, no significa l’adhesió, sinó una demostració d’honestedat intel·lectual. Però aquest és un altre mort que ens hem deixat pel camí. Si la universitat abriga prejudicis de tota mena, quan hauria de ser la institució coneguda per lluitar-hi en contra, què direm del carrer?

En els últims mesos, la xarxa ha anat plena d’independentistes que asseguren gratuitament que el nacionalisme espanyol no obre un llibre. No tinc gaire por a equivocar-me si afirmo que aquestes persones que menystenen intel·lectualment el seu adversari polític llegeixen tan sols els articles de periodistes que tot just escriuen per a convençuts, un gremi dissortadament a l’alça. Buscant arguments que apuntalin les nostres posicions, ens hem acostumat massa a llegir només allò que ja sabem que ens donarà la raó, i així és fàcil acabar creient que, com els carrers, la raó serà sempre nostra.

De la mateixa manera que la dreta pensa que el poder és seu, l’esquerra tendeix a creure que el pensament és una exclusivitat seva. El naufragi de la ment del títol de Mark Lilla té a veure amb aquesta incapacitat de veure en l’altre un ésser tan racional com jo amb un bagatge cultural tant o més important que el meu. Tractar l’altre d’inculte o de neci també és deshumanitzar-lo, perquè com escriu Lilla “és pur prejudici considerar que els revolucionaris pensen mentre que els reaccionaris tan sols reaccionen.” D’aquesta manera, quin nom posar a la por i a la resistència de tants progressistes a trencar amb el règim del 1978? La comprensió de la història moderna és incompleta si no tenim en compte de quina manera la por i la nostàlgia política també li ha donat forma, o aconseguir entendre el present sense intentar apreciar l’esperança i la lucidesa d’aquells que no s’hi senten com a casa. Pensem que en una Europa on la socialdemocràcia ha desaparegut i l’Estat del Benestar Social està en vies d’extinció, la nostàlgia ja fa temps que ha incrementat el seu camp d’influència. Visiteu Tony Judt a El refugi de la memòria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Gràcies per aquest article, molt estimulant, que desvetlla un debat cabdal sobre la figura de l’intel·lectual d’esquerres —si és que això existeix encara— i la gran dificultat que tots tenim per llegir i escoltar “l’Altre” —sigui quin sigui.
    Del llibre de Mark Lilla —“The Reckless Mind…”— he llegit la part referent a Alexandre Kojève amb especial interès. Crec que caldria afegir la referència al text de Kojève de 1942, “La notion de l’autorité” —que segurament Lilla no podia conèixer— per tal d’entendre millor la posició d’aquest personatge, tan lúcid i enigmàtic. Hi sosté, per exemple, que no hi ha una veritable diferència entre unes eleccions per votació —tan indiscutiblement “democràtiques”— i una elecció feta a l’atzar (!?). I els seus arguments no són gens banals, com tampoc ho són quan discuteix la clàssica “separació de poders” de Montesquieu, però també el “contracte social” de Rousseau. Hi ha molt a pelar…
    Aquest darrer mes de juny s’ha fet al Parlament Europeu a Brussel·les un Col·loqui “Europe – Kojève 2018” on s’ha actualitzat la seva lectura des de diverses perspectives. L’intens debat m’ha confirmat que cal una atenta relectura de referències i observacions com les que fa Mark Lilla, i que la separació entre “revolucionaris” i “reaccionaris” no és sempre clara.

  2. Interessantíssim, dels tipus d’article que cal llegir de tant en tant per no caure en el dogmatisme i el solipsisme ideològic. D’aquest tipus d’assaigs que parlen de “la reacció”, tot relacionant dreta americana, nacionalismes xenòfobs europeus i fonamentalisme islàmic, en vaig llegir un de recent del Pankaj Mishra, “La edad de la ira”. És bo no caure en la superioritat moral immediata que alguns creuen que se’ls confereix pel sol fet de “ser d’esquerres” i provar de fer crítiques en les que s’entenguin les ideologies reaccionàries i es desmuntin argumentant-hi en contra en comptes de limitar-se al menyspreu.

  3. Magnífic article, moltes gràcies, obrigado, eu tambem falo português, no meu caso port. de Portugal.

  4. No sé si pixaré fora de test, però és possible que la gent d’esquerres ens haguem tornat reaccionaris davant de la revolució, lenta però sembla que imparable, del neoliberalisme i la conseqüent pèrdua, entre altres coses, de l’estat del benestar? La foscor incomoda, tant la passada, la present com la futura. Amb la llum tot es veu més clar. Sens dubte, qui tingui la llum tindrà el poder.