El Quixot, llibre nacional de Catalunya

És El Quixot el llibre nacional de Catalunya? Segons Francisco Rico (Barcelona, 1942), profund coneixedor de l’obra cervantina, sí. Per justificar la contundència d’aquesta asseveració, Rico va exposar un seguit d’arguments ahir a la tarda a la Casa de l’Ardiaca, en el marc del festival Barcelona Novel·la Històrica. L’acte era, a més, el primer que organitzava el comitè de Barcelona Ciutat de la Literatura, coordinat per l’escriptora Marina Espasa. Lluís Soler, amb enèrgica veu, llegia fragments de la novel·la intercalats amb les explicacions de Rico.

L’afirmació de Rico es fonamenta en un mateix principi creuat. En un sentit, la fascinació que Cervantes té per Barcelona; de l’altre, els honors que la ciutat ha rendit a la seva novel·la. Fa 400 anys que va publicar-se la segona part d’El Quixot  i mai cap altra població ha estat tan considerada amb la novel·la i l’autor.

De compliments grandiloqüents a una ciutat, Cervantes no n’escrivia així com així. De fet, Rico considera que només una altra ciutat ha rebut elogis tan solemnes com els que han estat destinats a Barcelona, aquesta és la ciutat de Roma. Per exemple, a la novel·la curta Las dos doncellas, que publicaria el 1913 al recull Novelas ejemplares, l’escriptor manxec ja constatava l’admiració per Barcelona: “Admiróles el hermoso sitio de la ciudad y la estimaron por flor de las bellas ciudades del mundo, honra de España, temor y espanto de circunvecinos y apartados enemigos, regalo y delicia de sus moradores, amparo de los extranjeros, escuela de caballería, ejemplo de lealtad y satisfacción de todo aquello que de una grande, famosa, rica y bien fundada ciudad puede pedir un discreto y curisoso deseo”. També, com no pot ser d’una altra manera, s’expressa una idea singular de la ciutat, sense abandonar l’estima, en la segona part d’El Quixot: “Archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofenfidos y correspondencia grata de firmes amistades”.

Aquesta admiració a Barcelona, s’amplia, fins i tot, a la literatura en català. Cervantes deixa palès a la novel·la la sorpresa que li ha causat Tirant lo blanc, que considera, en paraules del protagonista, “el millor llibre del món”.

Des de l’altre cantó, Catalunya i, especialment, Barcelona han estats fonamentals per a la difusió i el reconeixement de l’obra cervantina. El Quixot ha estat més imprès a Catalunya que a qualsevol altre territori. És on se n’han publicat les millors edicions, les més riques i completes. El 1704, en plena Guerra de Successió, va mantenir-se’n la impressió. I la primera versió cinematogràfica que se’n va fer a la península Ibèrica va ser precisament aquí. “Barcelona ha pagat molt bé a Cervantes”, concloïa Rico.

Una llegenda urbana, va explicar el catedràtic, entronca Barcelona amb l’escriptor madrileny: des de la casa on va descansar —actualment un edifici tancat amb una botiga de queviures als baixos— es poden veure la gran majoria de llocs on transcorre l’acció de la novel·la. Des de l’arribada del Quixot per sota de les muralles a la seva derrota a la platja. El que està clar és que Cervantes no va estar només un cop a la ciutat, “viatjat i bregat com era”. Del capítol seixanta se’n dedueix el pas durant una revetlla de Sant Joan, la del 1610. Aquell estiu va conèixer la metròpolis en profunditat.

De la segona part, la que té lloc a Barcelona, Rico en va voler destacar el seu valor metaficcional. Tots els personatges que hi apareixen han llegit la primera part. Amb la informació valuosa que tenen de les aventures del protagonista i conscients dels seus deliris, en aquest segon volum el Quixot representa pràcticament un guió. De fet, el que fa és actuar, repetir les escenes de la Manxa: tothom amb qui es creua vol fer-li repetir els episodis estrambòtics de la primera part. És per això que, com a tall d’exemple, li fabriquen molins de vent, per dur-lo a la confusió. Per a Rico, aquesta comicitat s’acosta a “l’humor propi dels guions dels germans Marx”. Però les estratègies per mofar-se’n no funcionen del tot. El Quixot ha canviat: “El seu nivell de judici és molt superior quan arriba a Barcelona. S’interroga hamletianament si és veritat o no allò que li passa. El personatge ha canviat”.

Per a més informació sobre el cicle, podeu consultar el programa aquí.