El que ens ensenya la collita literària valenciana de #La Setmana2018

Vicent Pena, Eduard Verger, Josep Lluís Roig. Són a la paradeta Collita valenciana de La Setmana del Llibre en Català i tots tres estrenen poemari. No en conec cap, ni tampoc conec gaire els novel·listes que pugen a la tarima després: Joanjo Garcia, Mariló Álvarez, el periodista David Miró, el traductor Carles Malet, el novel·lista Manel Alonso. Tots plegats formen la collita d’escriptura creativa valenciana d’enguany.

D’Ausiàs March a la poesia d’un personatge sense memòria

Vicent Penya és autor de L’efímer i l’etern (Onada edicions, 2018), guardonat amb el Premi Antoni Matutano-Vila d’Almassora. “Parlo de coses de poca duració com la vida i de llarga duració com la mort”, diu Penya. El seu últim poemari combina sonets, la composició poètica occidental per excel·lència, amb les tanques rimades, que són una ampliació del haiku. “He fet un maridatge orient/occident”. El presentador fa referència als versos lliures que Penya ha publicat en altres poemaris i classifica el poeta dins del realisme intimista.

Saltem. Toca el torn de Josep Lluís Roig, professor i autor de Llum de curtcircuit, que ha estat premi Mallorca. El títol promet. És el seu onzè poemari (onzè! Quants poemaris pot escriure algú sense que ni tan sols se’l conegui?) i en realitat havia de ser una novel·la sobre addiccions. Es va posar a escriure-la en primera persona per “no jutjar el personatge” i quan se’n va adonar havia creat Felip Roig, un protagonista poeta. Roig explica que la literatura del jo no dóna per escriure més d’un llibre cada tres anys a tot estirar i que per això ha optat per crear un personatge. Confessa que se sent estrany amb aquesta poesia, és com si l’hagués escrit algú altre. Poemes sobre la memòria i l’oblit, que són fenòmens propis dels consumidors de drogues de debò i que, en paraules del mateix Roig, també són pròpies del País Valencià: “mon pare era llauraor, camperol, però de tot això no en queda res: els meus alumnes no en saben res. S’han perdut paraules, i el mateix que li ha passat a la llengua valenciana també li ha passat a la gent”.

Eduard Verger publica l’Antologia de poetes valencians del segle XIV al XIX (Institució Alfons el Magnànim, 2018), que ja es va publicar fa trenta-cinc anys. El recull no només sorprendrà el lector del Principat: també sorprendrà el lector valencià, una mica per l’amnèsia cultural valenciana a la qual Josep Lluís Roig ja ha fet referència. L’antologia reuneix Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi entre molts altres noms molt menys coneguts, alguns propis d’una època de decadència, “tot i que la paraula decadència i renaixement no agradi als crítics dels últims temps, jo soc tradicional i crec que sí que hi ha una davallada de qualitat i una posterior renaixença”. No es tracta d’un recull exhaustiu, diu: tota antologia té un punt d’arbitrària. Alguns dels poemes eren inèdits, i Verger els ha hagut d’anar a buscar. Esmenta algun poema desconegut de Lluís Cebrián Mezquita, renixantista valencià. “Més que un erudit soc un lector de poesia curiós. Jo els poemes els havia buscat on calgués”. Quin sentit té, refer una antologia? Aquesta segona edició inclou la peça d’una dona. És només una entre desenes d’homes, però fa trenta-cinc anys va quedar injustament fora de l’antologia, diu Verger: “només és una. Jo no me les puc inventar”, s’excusa. M’ha semblat un editor honest.

Metaliteratura, novel·la policíaca, ciència-ficció, etcètera

La poesia cedeix el torn a la narrativa. Joanjo Garcia, Manel Alonso, Mariló Álvarez, David Miró, Carles Mulet. El Joanjo Garcia acaba de publicar La pornografia de les petites coses (Sembra Llibres, 2018) una novel·la dins d’una novel·la premiada . Abans de pujar a l’escenari, Garcia se m’ha atansat i m’ha dit que no sabia com explicar la seva novel·la. Ha mussitat alguna cosa de “com la ficció es construeix a partir de discursos i com els discursos tenen sempre una càrrega ideològica”. L’obra comença en un simposi de literatura pornogràfica i en un moment determinat un dels personatges comença a escriure contes que es vinculen amb la segona part d’una novel·la. No saber explica la novel·la que has escrit pot ser un bon símptoma: si ho sabessis explicar ho hauries explicat, no ho hauries plasmat en una novel·la; és allò de la diferència entre el ‘dir’ i el ‘mostrar’. Segons la crítica, La pornografia de les petites coses tracta d’ideologia de joventut, d’hegemonia, de les formes de dominació que d’entrada volem destruir però que acabem per reproduir i enfortir.

Entre les urpes del gat (Edicions 3i 4, 2018) és la novel·la quasi policíaca de Manel Alonso. La trama s’ambienta a Pouet, l’any 1954, i Pouet és el poble imaginari de la prosa d’Alonso des que va escriure la seva primera novel·la. L’any no és casual. El 1954 tornen els soldats de la División Azul, els maquis es fan més enrere a les muntanyes, es posa en marxa l’engranatge dels plans urbanístics franquistes que es farien efectius als seixanta. El 54 també és l’any en què el litoral valencià va comença a canviar radicalment: pobles de 9000 habitants passen a tenir-ne 19000, i el valencià passa ser la llengua d’un percentatge menor de la població, que esdevé cada vegada més bilingüe. “Intento recuperar el valencià que es parlava a l’Horta abans dels anys seixanta”, explica l’autor. Tot això ho fa amb un assassinat que cal resoldre i “llepaetes” d’altres gèneres, diu Alonso.

Mariló Álvarez és l’única dona i és l’autora més jove. La primera onada (Bromera 2018) és la seva primera novel·la i parteix d’un escenari apocalíptic, d’una tercera guerra mundial que impulsa la joventut fora de la Terra. El nucli de la història és l’èxode cap a la lluna, quan els joves s’adonen que els patrons de comportaments que han portat la terra al desastre es repeteixen. “L’avenç tecnològic no serveix si no va acompanyat d’un avenç sociològic,”, apunta l’autora. Així doncs, el perill ja no és la tecnologia com a possible arma de destrucció massiva: el perill és aplicar la tecnologia a cegues com si fos una poció màgica, sense fixar-se en els problemes de base com la desigualtat social o el malbaratament de recursos.

David Miró és periodista i pare d’una nena adolescent, fet que l’ha impulsat a escriure La germandat, una primera obra de ficció feminista. Sense caure en el pamflet, diu, però amb l’objectiu que tothom el llegeixi. Va començar a escriure la novel·la l’any 2014, un moment en què el feminisme estava molt més desprestigiat que avui, sobretot després de la sentència de La Manada i de la manifestació massiva del darrer 8 de març. Miró diu que el protagonista és un masclista irredempt, que ens posarem nervioses. No puc evitar veure en Miró el pare preocupat per la hipersexualització de la seva filla, i no sé fins a quin punt el pànic protector d’un pare pot garantir una bona novel·la. En tot cas, la carrera professional de Miró l’avala i la curiositat està servida.

La desmemòria d’un parlar, el motor d’una literatura

Carles Mulet tanca la roda picada d’autors i poetes valencians. El seu cas és peculiar: en lloc d’escriure en valencià, ha traduït Rafael Chirbes del castellà. La fundació Rafael Chirbes el va animar a fer-ho, conscient de la gran contradicció de l’obra del valencià: Chirbes va estudiar a Madrid i a d’altres punts de l’estat espanyol, i això va determinar la seva llengua d’escriptura. A casa seva, Chirbes parlava valencià; més enllà de la qüestió domèstica personal de l’autor, els seus personatges de La buena letra “amb prou feines entenien el castellà”, diu Mulet. L’acte s’acaba amb un punt de melancolia, perquè Chirbes no ha estat a temps de llegir els seus personatges valencians en la llengua que els és pròpia: “li hauria agradat veure-ho”, apunta algú.

Collita és una bona manera de referir-se a la paradeta de literatura valenciana. Poc que es ven la poesia, no crec que exposar-la així a ritme d’entrevista picada serveixi per a vendre-la més. La Setmana exposa autors com qui exposa tomàquets. Ja està bé, perquè tothom vol i mereix una part del pastís de la visibilitat. Dit això, d’aquest acte em quedo amb l’oblit del vocabulari valencià al qual es referia Josep Maria Roig, amb l’emigració massiva que difumina la identitat popular i cultural fins aleshores majoritària, amb la formació acadèmica d’un Chirbes que va escriure tota la vida en castellà. Des del Principat, l’alienació envers la pròpia llengua i identitat que viuen els valencians se’ns fa estranya: nosaltres estem menys estranyats del català, a nosaltres ningú ens va convèncer que les paraules que definien el nostre pensament i les nostres relacions feien llauraor, o camperol, o pobre d’esperit. Allà sí, i aquest nervi vertebra la poesia i la prosa que s’hi fa en la nostra llengua.