Casasses, dibuixant, escrivint

30.11.2018

Enric Casasses ha indagat en un nou sistema d’inspiració: les paraules regalades, ofrena impulsora. Durant tres anys, una persona concreta, una amiga, ha estat llançant paraules al poeta. El resultat ha estat El nus la flor (Edicions Poncianes), un llibre-bagul on cap gairebé tot: poesia (però també molta altra manifestació literària), veu, piano i il·lustració. Color i traç a balquena. El quadern virolat de Casasses. Pura antítesi planiana (si ho reduïm tot a un títol). Aquest dissabte 15 de desembre (a les 20 h) es presenta el volum a la Llibreria Calders de Barcelona.

Casasses

Enric Casasses, paraula regalada. | Foto: Ruth Marigot

El gra d’on creix tot l’explica el poeta al “petit historial” que encapçala aquest llibre-disc: “Vaig decidir o el destí em va decidir que escriuria TOT SOL però quan tot just n’havia fet un parell de fragmentets i mig (…), vaig allargar la mà i vaig trobar un braç i em vaig trobar en companyia”. Durant el període 2012-2015, “amic i amiga” han anat practicant aquest zumzeig. Pivot i canastra, respectivament. “La idea va sortir a mesura que es va anar fent la cosa. Hi ha una persona al costat que és real, que em regala paraules. En aquest sentit, he volgut fer una conya amb la teoria de Carner i Riba, que parlen del mot que et ve donat, com si fossin els déus els qui te l’oferissin, com una cosa mística. Jo no; jo em conformo amb la paraula regalada”, diu el poeta.

Casasses (Barcelona, 1951) parla de “sistema, mecanisme, truc”. “Demanava una paraula i aquest era el ganxo per començar”. Però matisa: “Molta part està feta amb aquesta tècnica; ara bé, hi ha altres coses amb les quals he tirat pel dret”. Una paraula present, “impremeditada”, “com ara finestra”. Distensió en la creació: “La inspiració l’he buscat per aquesta banda”. El nus la flor. La paraula la finestra. Sense coma o conjunció. Segons Casasses, tot es tracta d’una identificació: “És una fusió, un signe d’igual. La flor és l’òrgan reproductor de les plantes, la mostra de la bellesa; el nus és la bellesa mateixa, l’amor”.

El nus la flor segrega desobediència. Plat estrella de la casa. L’ordre de lectura, per exemple, és perfectament corruptible: “Es pot obrir per qualsevol pàgina. El fil és l’ordre d’escriptura, no és un ordre argumental. Ni tan sols està numerat; la indexació final dels poemes és per compensar, simplement. No hi ha manera de saber on es troba el poema”. Casasses resumeix: “La mètrica és variada. He treballat amb una llibertat total, sobre una prosa més assagística, versos lliures, rimeta; és ben lliure, multiforme”.

“el pensar dibuixa / el dibuixar pensa”. |

El llibre plasma “un moment meu”, tot el que ha passat i ha rumiat el bard “entre el 12 i el 15”. “És la meva visió d’aquest moment”. Són textos (versos, proses, aforismes, assajos brevíssims, acudits, “i fins i tot alguna petita narració”) que es poden entendre com una història d’amor, o també com el cercle del dia. Aquest últim fil –la roda del dia, de despertar a despertar– és el que ha recollit Daniel Ariño, el pianista-còmplice del disc que també és El nus la flor, i que encara té una vida anterior: l’espectacle-recital. Ara, aquest desembre, tot esdevé físic. El disc inclou una quarantena dels més de dos-cents textos del poemari; acompanyats de piano i escoltats en la veu de Maria Mauri (soprano) i Casasses (declamador).

El temps guixat

La tercera dimensió correspon a la quadrícula i la mà, és a dir, al dibuix. El nus la flor és un dels llibres més guixats de Casasses, potser el que més. Si no ho fos, però, el poeta ens faria retrocedir fins a poemaris d’arrel com ara La bragueta encallada o La cosa aquella (aquest publicat per Druïda el 1982, en blanc i negre, “tot a mà i fet amb ploma”).

“Vaig barrejant l’escriure i el dibuixar constantment. És una forma d’alternar quan l’escriptura se t’embussa. Passes del poema al dibuix. Una cosa dona idees i energia a l’altra”, explica sobre la relació que manté amb el traç. A T’hi sé (Edicions de 1984, 2013) dues peces anuncien aquesta tendència il·lustradora. Un bufó Escurçallàpits i un declaratiu Dibuixant ~ Escrivint, on anota: “Dibuixant un minut | durat molt més que escrivint”. A El nus la flor, Casasses, sempre carregat de bolígraf, ploma i “molts llapis de color”, dedica un poema a la punta fina. “Inicialment –diu– vaig pensar a fer un facsímil de la llibreta però no era factible: hi ha coses molt caòtiques; collage, per exemple”.

El llibre inclou la reproducció de dues pintures. Un quadre de Rafel Sureda, pintor de l’Escala, “molt desconegut fora del poble; naïf però boníssim”. De l’obra de Sureda, Casasses en va treure un poema que acabaria en una felicitació de Nadal. Un encàrrec que ha estat inclòs a El nus la flor, on s’empelta també una imatge de l’artista alemanya Stella Hagemann: “És una pintora que sovint s’ha inspirat en escrits meus (i viceversa), des del temps de quan vaig escriure Uh. Aquí, a El nus la flor, ella va agafar un poema [La glòria del viure indefens] i el va convertir en un quadre”.

Edicions Poncianes ha fet possible un dels Casasses més arty: “Tenen una línia, una col·lecció, que permet aquest tipus de publicacions. Un nivell més lliure i obert. Tenia ganes de fer un llibre a color, amb el disseny salvatge; veient el que ja havien publicat, vaig saber que seria l’editorial on podria fer-ho. Ells van estar-hi d’acord”. El color és car i altres editorials desestimarien propostes insurreccionals com aquesta. “Poncianes s’ha llençat a la piscina”, diu. “Estic content”. S’ha fet feliç a un poeta. I ell a nosaltres: el llibre és un banquet; un Casasses desprès, espaiós i enjogassat.

Avui, l’autor de Bes nagana escriu amb la mirada fixada en “la línia mètrica d’Ausiàs March”, lliurat “al tema dels sexes, dels gèneres, al pamflet polític, a la fi de les xarxes…”. “Una canya diferenta”, tanca.

Podeu aconseguir aquest llibre-disc fent-vos susbcriptors de Núvol. Podeu reservar el vostre exemplar a subscriptors@nuvol.com.