El punt de vista, segons Carles Batlle

Aquesta primavera L’Obrador de la Sala Beckett ofereix nous cursos i tallers. Carles Batlle hi impartirà un curs especialitzat d’escriptura teatral, entre el 9 d’abril i el 21 de maig. El curs, titulat ‘El punt de vista i l’escriptura dramàtica avui’ se centrarà en les tècniques per treballar la perspectiva. Carles Batlle, que acaba de publicar la novel·la Kàrvadan (La Galera) ens ofereix aquí una reflexió sobre el relativisme i la perspectiva al drama contemporani que és una magnífica invitació al curs que impartirà a L’Obrador de la Sala Beckett.  

Una de les conseqüències del debat postmodern ha estat el desenvolupament del perspectivisme. Es qüestiona que sigui possible generar modes d’observació que no afectin o distorsionin la naturalesa dels resultats obtinguts. La teoria quàntica –“tan enigmàtica”, diu Steiner- ja fa temps que afirma que l’acte de “l’observació altera la configuració objectiva d’allò que és observat.” Mentre que la física clàssica interroga la realitat com si fos una cosa exterior i objectiva (les seves respostes i explicacions són deterministes), la física quàntica entén la realitat com un continu del qual la nostra consciència no està separada. Tan bon punt ens posem a observar la realitat (subatòmica), comencem a modificar-la. ¿Podem estendre aquest principi –a dreta llei aplicable a les partícules elementals- fins a un nivell de percepció no mediata (és a dir, sense la mediació d’un microscopi)? Si la consciència de l’observador interfereix en el comportament de les partícules bàsiques (reaccionen a l’observació), ho fa també la realitat considerada a una escala macroscòpica? Deleuze ens advertia que no és gens fàcil percebre les coses pel mig (i no de dalt a baix o al revés): “intenteu-ho i veureu com canvia tot.”

En aquesta línia de pensament i en termes generals, la postmodernitat ha recollit l’herència del pensament que defineix la realitat com a producte del discurs. I això, no cal dir-ho, ha generat perplexitat, incertesa, dubte (tres categories del contemporani segons Agamben), però també inseguretat, manipulació, espectacularització del real i temor (per no dir pànic). Potser l’home autènticament contemporani –“intempestiu”, que també diria Agamben- no s’hauria de preguntar (i inquietar) sobre la veritat prèvia del objecte, s’hauria de plantejar la seva posició com a subjecte que dóna entitat a aquest objecte.

Cal tenir present que als darrers trenta anys els punts de referència estètics i ideològics han trontollat de valent: pel que fa als primers, s’ha desmantellat el component revulsiu de l’avantguarda, els estils moderns han estat assumits i canonitzats i s’ha promogut el pastitx historicista; pel que fa als segons, s’ha discutit fins a l’extenuació sobre l’ensulsida dels “grans relats”. Quan el comunisme va caure el 1989 es va dir que havíem arribat a “la fi de la història” (Fukuyama). El nou ordre del capitalisme liberal ens havia d’unir i ens havia d’adreçar cap a un futur de pau, democràcia i mercats lliures. Dues dècades i mitja després, aquesta asserció fa riure. Aprofitant el buit deixat per les velles creences, el triomf del nou liberalisme ha comportat un colonialisme renovat i salvatge, un estrenyiment progressiu de l’estat (o, dit de manera entenedora, la desarticulació de l’estat del benestar) i, de retruc, un preocupant dèficit democràtic (substitució de la capacitat i la incidència de la política per les dinàmiques del mercat). L’individualisme idealitzat dels anys seixanta (la defensa de l’aspiració individual a la màxima llibertat) ha esdevingut un mer “subjectivisme de l’interès i el desig privats” (Judt) i ha comportat l’entronització d’un enorme relativisme estètic i moral. Podem parlar d’un fracàs col·lectiu de la voluntat?

Els autors dramàtics contemporanis –els artistes en general- ens trobem, doncs, extremadament preocupats pel món que estan a punt d’heretar. I desorientats. Al nostre voltant, la societat s’organitza condicionada per la por, la inseguretat, la competitivitat, la insolidaritat i la violència. Hi ha un sentiment general de frustració. Però, en què podem creure? Què haurien de fer? La realitat no és fins que no la mirem, però no tenim cap punt de vista nítid ni fiable des d’on enfocar-la.

La disposició autènticament artística de l’home -en l’era del mercat global i en una societat de la comunicació il·limitada- sembla tendir a la desaparició: triomfa un punt de vista centralitzat, global, únic; i amb ell es dissol una idea humanista de progrés i d’emancipació. Paradoxalment, la tradició de valors absoluts vigent fins no fa gaires dècades ja ha passat a la història: malgrat -o gràcies a- la globalització vivim immersos en una cultura de la incertesa i la multiplicitat (i tanmateix, inquietantment uniforme en la superfície). Aprofundir en la indeterminació del real és l’únic que pot donar a l’art en general –i al teatre en particular- la seva oportunitat de sobreviure, la seva aparença i el seu sentit contemporanis.

La investigació formal sobre la perspectiva en el drama contemporani és, doncs, filla d’una època: cal trobar una dialèctica adequada entre els continguts –els fets, les idees, els debats- del nostre present i una forma que també els expressi, que els tradueixi, que els condensi. Com que els continguts estan marcats per la perplexitat, la resistència a la uniformitat, el dubte o la multiplicitat, la forma del nou drama s’hauria d’articular en la fragmentació i en l’heterogeneïtat, i també en la construcció d’un punt de vista relatiu, plural.

D’aquí que el drama del nou mil·lenni provi de transmetre la realitat mitjançant noves focalitzacions, procuri anul·lar la rotunditat dels titulars, qüestioni hàbits i valors admesos i confronti el públic a percepcions i participacions inèdites.D’aquesta manera, els seus autors aconsegueixen formular –formalitzar- inquietuds, dilemes i contradiccions, i al mateix temps que els expressen, també els exorcitzen, o els depuren, gràcies a la construcció artística. Res de didactisme. Les seves produccions esdevenen símptoma d’un estat de desorientació i al mateix temps un intent –probablement abocat al fracàs- de curació o de purificació.

La fragmentacióde la rapsòdia contemporània (o del drama relatiu, o teatre neodramàtic, o de la catàstrofe, o simplement drama contemporani, o com vulgueu dir-li) indueix a la ruptura i a la diversitat, a la possibilitat d’explorar pistes paral·leles o antitètiques, a la multiplicació de punts de vista. I també hi col·labora l’entronització d’un subjecte èpic, que facilita la disposició de la faula –més o menys restituïble- en un segon nivell (tot filtrant-la per una -o més d’una- consciència mediadora). I encara la dissolució del subjecte dramàtic, que o bé es refugia en el protagonisme de la narració, o bé es multiplica o es disgrega polifònicament en un calidoscopi de veus i presències.

I és per això que és més adequat que mai plantejar un curs sobre aquestes qüestions. Per descobrir d’on sorgeix la necessitat de treballar la perspectiva i per veure com funcionen els procediments per expressar-la. Com diria Juan Mayorga, cal escriure, no per confirmar el sistema present, sinó per tensionar-lo i desestabilitzar-lo.