El Punk no morirà mentre la ràbia persisteixi

29.07.2016

Fins al 25 de setembre, podreu anar al MACBA a veure l’exposició PUNK. Els seus rastres en l’art contemporani, comissariada per David G. Torres i en la qual participen més de seixanta artistes, nacionals i internacionals. És un recorregut per la influència del punk en l’art actual i es fa ressò de la seva presència com a actitud i com a referent entre molts creadors. Hi són presents instal·lacions, rastres documentals, múltiples, fotografies, vídeos i pintura, i també actes únics com ara projeccions i concerts.

No Future, 2006, Jordi Colomer|MACBA

No Future, 2006, Jordi Colomer|MACBA

La gran pregunta que se li ha fet al punk és si està mort o encara cueja. La gran pregunta que recorre l’exposició que ens ocupa és si convertir aquest moviment en una peça de museu era el que faltava per certificar-ne la defunció.

La resposta és que el punk no pot morir mentre quedi una sola persona amb ganes de cridar “No!”. Johny Rotten, el cantant de la banda més representativa del punk, els Sex Pistols, durant el darrer concert del grup, va dir “Mai us heu sentit enfadats?”. Doncs el punk no és res més ni res menys que aquesta ràbia. I pel que fa a això de penjar el punk a les parets del MACBA, els curadors de l’exposició han sabut escapar de la trampa en bona part: l’esperit del punk no es pot museïtzar, però el recorregut que ens ofereixen per l’impacte que ha tingut en la nostra cultura té un immens valor documental.

Segons David G. Torres, “PUNK. Els seus rastres en l’art contemporani parteix de la premissa marcada per Greil Marcus [crític musical i historiador de l’art] que sota el cruixir de les dents de Johnny Rotten mentre canta Anarchy in the UK ressona un rumor incòmode que ve de lluny, que es remunta fins a dadà i que passa pel situacionisme”. D’aquesta manera, l’exposició explora tant les causes com les conseqüències d’aquesta energia negativa amb ganes d’esclatar violentament contra la realitat i com l’eco d’una cultura underground efímera i nascuda a mitjans dels 70 encara ressona en la producció artística contemporània.

Durant el recorregut, podreu veure molts enregistraments audiovisuals. Alguns són peces de museu i d’altres rementen a muntatges que podeu trobar a Youtube. Per això us recomano donar un cop d’ull a Virgin Mary, put Putin Away, de les Pussy Riot. El col·lectiu feminista recull la torxa del punk tant per les influències musicals que configuren la seva sonoritat com per la negació militant de les icones polítiques del seu entorn. Amb l’afegitó que burlar-se de la reina d’Anglaterra  als 70 sortia molt més barat que fer-ho del neo-tsar de Rússia en ple segle XXI. Hi ha llocs on el punk no és una opció, sinó una qüestió de dignitat.

El passat dijous vaig poder assistir a un concert en directe vinculat a l’exposició que se celebrava al vestíbul del museu en el marc de la iniciativa MACBA es viu. L’artista plàstica Maria Pratts i el músic Ulldeter (pseudònim d’Aleix Clavera) van interpretar en directe un dels temes d’Atalaia, un disc-llibre fruit del diàleg interdisciplinària entre els dos. La música electrònica preciosista a tot drap creava una atmosfera psicodèlica mentre Clavera introduïa bucles de frases recitades que autotune convertia en cors esotèrics. Tot plegat mentre els artistes s’amagaven a ells i als seus ordinadors darrere d’una estàtua inquietant de Pratts que presidia l’escenari i el públic observava des d’una distància prudencial.

El concert va poder constatar el fracàs de voler domesticar el punk. Si tota l’exposició intentava capturar l’essència d’una ràbia que no s’ha dissolt, la proposta es convertia en un acte estèril dins del recinte del MACBA. Entre les cerveses gratis i els molts amics dels artistes, semblava que ens trobéssim a la inauguració d’una galeria d’art. Ni rastre de la còlera i de la indignació que acompanyen el punk, només una performance musical aplaudida a estones amb un públic curiós que escoltava amb un somriure d’orella a orella. EL fantasma del cruixir de les dents de Rotten no va aparèixer per enlloc.

Concert d'Ulldeter i Maria Pratts al vestíbul del MACBA | foto de Joan Burdeus

Concert d’Ulldeter i Maria Pratts al vestíbul del MACBA | foto de Joan Burdeus

Després del recorregut per PUNK. Els seus rastres en l’art contemporani, queda clar que, tant implícitament com explícita, el llegat del punk segueix viu. Les tesis de l’exposició són fàcils de seguir i la qualitat de la recerca permet al visitant entendre tant les arrels com els fruits d’aquesta subcultura. El concert també deixa meridianament clar que la ràbia del punk és com el tiranosaure de Parc Juràssic: si s’adona que l’espectador l’està mirant per tal d’endur-se una foto de record, no surt a caçar.