El progrés no era això

L’últim treballador de la fàbrica de Cal Trepat va tancar amb clau i no va tornar. A dins ho va deixar tot en ordre: eines, maquinària, papers. Era l’any 1981, l’empresa de Tàrrega havia anat a la baixa i se sustentava com podia. Els treballadors havien esbandit cap a fàbriques més modernes on rebien un millor sou, decisió que anys més tard encara disculpaven, conscients del valor de l’edifici. Però aquest cap de setmana, de les parets de Cal Trepat traspuava el so d’uns saxofons que feia intuir que a dins hi havia moviment. Era la sisena edició del festival Embarrat, que disposava obres d’art contemporani entre els vestigis industrials d’un passat amb regust de progrés.

A Cal Trepat hi ha coses que continuen igual des d’aquell dia de 1981: les màquines segueixen a lloc, les eines reposen sobre els mobles. Però hi ha petits canvis. Una passarel·la traspassa la zona plena de sorra on s’arrebossaven trossos de ferro bullint, per tal que deixessin de cremar i poguessin passar a la fase següent del procés que acabava amb la producció de maquinària agrícola. Cal Trepat fou el principal productor d’eines agrícoles a l’estat espanyol durant el segon terç del segle XX. Des del 2005, l’edifici és un museu que explica l’esplendor de l’època de la revolució industrial a Catalunya. En algunes de les seves naus també s’hi assaja teatre o hi treballen start-ups.

I enmig de la fàbrica, l’objecte estrella: una màquina anomenada embarrat. La màquina que dona lloc a la paradoxa. Construïda després que l’any 1919 el senyor Josep Trepat descobrís la màquina dalladora americana McCormick i en copiés la patent, l’embarrat és l’objecte que va fer rendir econòmicament Cal Trepat des dels anys 30 del segle passat fins a l’arribada de la mecanització moderna. L’embarrat era imponent, sorollós i efectiu: un símbol de progrés, l’invent que aconseguia abastir d’energia a tota la fàbrica. Però tal com va excel·lir, va envellir. I els amos de Cal Trepat, en comptes de substituir-lo, el van conservar fins que la clau de la porta va girar per últim cop.

Uns quilòmetres més enllà, a Zaragoza, encara avui el pare de l’artista Raquel Planas recorda que a casa seva feien servir una falç produïda a Tàrrega, abans que ell, com tants d’altres, deixés el camp i se n’anés a la ciutat. L’home ho recorda ara, quan la seva filla li explica que se’n va a Cal Trepat a participar al festival Embarrat, on s’exposa la seva obra sobre la revisió de conceptes històrics relacionats amb el poder, Con m minúscula. Durant quatre dies, del 24 al 28 de maig, la feina de Planas es pot veure junt amb la de dinous creadors més que han estat seleccionat dins d’una convocatòria de prop de dos-cents participants. Tots ells mostren les seves obres al voltant de politges, papers esgrogueïts, mobles vintage, pols i metall.

És aquí on descobrim d’on surt la música dels saxos. Entremig de la sorra hi trobem Aresta, una instal·lació de l’artista sonor Marc Vilanova que transforma un ensemble de saxofons amb instruments autònoms que ja no necessiten cap humà per a fer música. Tots els seus sons són generats per ordinador, a través d’uns sistemes algorítmics capaços, per exemple, de reproduir l’estil de Bach. Aresta s’acompanya d’una performance, així com l’Embarrat també compta amb les accions En.construcción de Nuno Carvalho i Espirando de Laura Bergillos, gironina que durant tot el cap de setmana es dedica a desfilar en silenci un tros de tela, evidenciant el desgast de la peça i el seu desgast propi, i reivindicant “la revolució de la pausa”.

Rere les obres escollides hi ha la comissària Cèlia del Diego, directora del Centre d’Art la Panera de Lleida, que ha escollit el tema d’enguany pensant en la història de la fàbrica, i per això ha treballat al voltant del concepte de progrés. “L’embarrat va ser una màquina molt productiva, i alhora va ser ràpidament superada i la fàbrica va haver de tancar”, recorda del Diego, que aprofita aquesta paradoxa per reunir obres que parlen del fracàs de la modernitat: “Algunes ens fan reflexionar sobre política, control, l’idea d’estat-nació o la llei de costes”, apunta, agafant de referent Walter Benjamin per assegurar que “la veritable revolució és fer una manotada al fre d’emergència i parar la màquina”. La màquina d’un progrés del qual ara en veiem les conseqüències.

Precisament La gran màquina VI és el nom que rep l’exposició en qüestió, que durant el cap de setmana del 25 i 26 de maig s’acompanya d’activitats, food trucks, el cicle audiovisual STOP. Sobreexposició i concerts com el d’El Petit de Cal Eril, que presenta el seu nou disc Energia fosca. L’Embarrat també compta amb xerrades com la de Liz Castro, que dona a conèixer L’Aixeta, o la de Félix Pérez-Hita, que qüestiona el progrés a partir d’algunes propostes audiovisuals fetes “des de casa” i sovint “com a venjança”: vídeos que en alguns casos toquen la paròdia o l’assaig i que demostren tots els clixés que s’amaguen rere la idea de llibertat creativa.

Dues de les obres més polítiques que trobem entremig dels objectes de Cal Trepat són Fuerzas y cuerpos, de Paula Artés, que a través de la fotografia conceptual parla sobre la invisibilitat del poder policial espanyol a Catalunya, i Propuesta para nuevo himno nacional e internacional de Raul Alaejos, que també és paradoxal. Alaejos mostra el màstil nu d’una bandera, però sense cap tela, només amb els fils fent soroll contra el metall. Per acabar-ho d’arrodonir, la ironia també és que tothom es refereix a l’obra com “la de la bandera”. Una altra peça conceptual és l’Ofensiva mutante d’Helena Vinent, que ens fa reflexionar al voltant de la relació entre la fotocòpia i la propaganda política, posant en evidència l’obsolescència d’alguns formats.

Per poètica, l’obra que destaca és el vídeo Istmo de l’argentina Carla Estefania Santiago, que narra la història real d’un poble anomenat Federación, el qual es va desallotjar i reubicar durant la dictadura argentina per tal de construir-hi un embassament. Santiago parla com a segona generació que ja no ha viscut en el poble original, però que sent un “desarrelament heredat” perquè enyora “una ciutat que no vaig conèixer mai”. Entremig d’altres artistes, el certamen ha atorgat el Premi Embarrat – Museu Trepat a l’autora lleidatana Isabel Barios i el seu treball Mans invisibles, que planteja el sentit de l’avenç a través de la tècnica. El Premi Embarrat – Institut d’Estudis Ilerdencs l’ha merescut El parque del pasatiempo d’Edu Fernández, un vídeo a mig camí entre la ficció documental i l’assaig sobre l’abandó d’un parc, fet amb molt d’humor i una estètica youtuber.

Cal Trepat llueix imponent com a context històric i material de l’Embarrat, un festival que no seria possible sense l’Ajuntament de Tàrrega però, sobretot, sense l’empenta de Jesús Vilamajó, ànima del projecte que enguany ha comptat amb el suport de Montse Balcells. Ells dos són els encarregats de posar i treure les obres d’art de la fàbrica i tancar les portes en acabar. L’any que ve, però, seran reobertes amb els mateixos objectius: difondre l’art contemporani i promoure el pensament aprofitant un patrimoni industrial brutal. Poc s’ho devia pensar, el darrer home que va fer girar la clau i va deixar enrere eines, maquinària, papers, i un passat que certificaria un progrés que ara societat i artistes posen en qüestió.