El procés al divan: psicologia de les societats en conflicte

27.03.2018

Si un català pensa en Inés Arrimadas o en Carles Puigdemont, instantàniament sentirà alguna cosa. Encara que l’emoció es dispararà com un ressort automàtic, darrere hi ha un conjunt de maneres de veure el món, motivacions, experiències personals, etc., que ens permeten explicar si la reacció és més o menys joliua. Segons la psicologia cognitiva, que avui dia és la més popular, aquesta narrativa és racional, està basada en fets, i cada individu és més o menys capaç de fer-los explícits si hi reflexiona: “mai votaré Ciudadanos perquè volen eliminar la llengua catalana” o “l’independentisme ens durà a la ruïna econòmica per la fuga de capitals”. Però, si aquesta fos tota la història, n’hi hauria prou de mostrar els mateixos fets a tothom per resoldre les disputes. En canvi, hem arribat a un punt en què els uns neguen el que per als altres són realitats incontestables i no hi ha res que ens puguin posar davant dels nassos que ens faci canviar d’opinió. Podria ser que les persones actuïn seguint motivacions irracionals que no són capaces de reconèixer? Ressucitem el Dr. Freud perquè ens ensenyi alguna cosa.

Sigmund Freud

L’editorial Herder acaba de publicar Psicología de las sociedades en conflicto, un llibre en què el psicoanalista i diplomàtic xipriota Vamik D. Volkan recull anys d’experiència aplicant les eines de la psicoanàlisi a les relacions internacionals. El volum no aporta pràcticament res a la literatura sobre el tema, però ens serveix d’excusa per recuperar el treball de Sigmund Freud i Jacques Lacan sobre la psicologia dels grups grans de persones. La premissa és molt senzilla: els mateixos mecanismes mentals que s’observen en el desenvolupament individual es repeteixen en el col·lectiu. Les Nacions Unides serien com una gran família (edípica, esclar). Igual que amb els milions de llibres escrits a propòsit del procés, els editors espanyols volen aprofitar la conjuntura política per donar volada a l’obra de Volkan, però un dels atractius del llibre és que no es va escriure pensant en el cas català. És per això que quan llegim el discurs que Anwar el-Sadat, president d’Egipte el 1977, va pronunciar durant la seva visita a Israel, dient que el veritable problema entre àrabs i israelians era el mur psicològic, ens adonem que tots estem fets de la mateixa pasta.

Per entendre la dinàmica de les tensions entre diferents tribus, hem de fixar-nos en les tensions dins de l’individu. Segons la psicoanàlisi, els éssers humans construeixen les seves identitats a partir del trauma i la pèrdua: convertir-se en un adult funcional vol dir renunciar a la sensació de totalitat plaent de la infància i acceptar que la realitat no es conformarà als nostres desitjos. La pega, o la gràcia, segons com es miri, és que ens passarem la vida buscant aquest paradís perdut sense ser capaços d’assolir-lo mai més. Si la cosa rutlla és perquè, en condicions normals, no concebem aquesta recerca de la satisfacció com una empresa condemnada al fracàs. L’inconscient és el mecanisme que s’encarrega d’amagar-nos el secret del truc de màgia perquè seguim jugant i aplaudint.

Volkan creu que, així com cada individu es defineix a ell mateix per com negocia amb aquesta pèrdua, els col·lectius (ètnics, nacionals, culturals) necessiten un trauma designat per existir. El trauma és el centre de gravetat que arremolina a tots els membres del grup: els serbis mantenen viva la batalla de Kosovo de 1389, els grecs la caiguda de Constantinoble de 1453, els Estats Units la batalla de Wounded Knee de 1890 i així successivament. La data fatídica es pot actualitzar, com en el cas dels jueus, que sempre s’havien definit per la destrucció del Temple a mans de Nabucodonosor el 586 aC., fins a l’arribada de l’Holocaust. No cal parlar del trauma fundacional dels catalans, però la força de l’1 d’octubre ens recorda el poder dels greuges per reactivar el que Volkan anomena ideologia de la reivindicació. Com s’aprofiti aquesta energia, és una altra història.

La importància dels traumes rau en el fet que permeten edificar fantasies en forma de “si aconseguís X, tornaria a sentir-me complet”. Lacan parla de la fantasia fonamental de cada individu com el punt de sutura que cus la seva identitat. En el cas dels col·lectius, la fantasia fonamental és compartida: “si assimiléssim tots els catalans, Espanya recuperaria la seva glòria perduda”, “si ens independitzéssim, Catalunya seria la terra promesa”, “Si Espanya fos un Estat federal de debò, tots viuríem en harmonia”, etc. Si Freud i Lacan van triar el terme fantasia és perquè, en realitat, aquests sil·logismes són il·lusions que serveixen per ocultar-nos el dolor de la ferida original a nosaltres mateixos i propulsar-nos cap al futur gràcies a l’esperança. Una altra característica de les fantasies fonamentals és que són immunes al contraargument racional: un cop solidificades, abandonar-les resulta impossible sense renunciar a un mateix i, en qualsevol cas, el màxim a què podem aspirar és substituir una fantasia per una altra. Sense una pastanaga a la qual perseguir, el subjecte col·lapsa.

El problema polític de les fantasies col·lectives és que xoquen entre elles. Segons Lacan, la xenofòbia sempre és una fantasia. Com que els col·lectius no poden acceptar que la realitat és un conflicte permanent i senten la frustració de no tenir accés a la plenitud perduda, immediatament assumeixen dues coses: que els altres són els responsables d’aquesta manca i que, a diferència de nosaltres, ells sí que estan complets. L’odi entre grups és sempre una forma de gelosia política: igual que el marit gelós s’inventa un paradís del qual la dona l’exclou i es torna paranoic interpretant cada anècdota com una prova de la conxorxa, el xenòfob imagina que l’Altre li està robant constantment les oportunitats al mateix temps que gaudeix dels seus costums perversos en la seva llengua estranya (a diferència de nosaltres, ells sí que s’ho passen bé del tot).

Els espanyols i els catalans tenim fantasies fonamentals diferents i no compartim traumes designats, però les coordenades poden canviar en funció de si ens dividim entre monàrquics i republicans o entre barcelonistes i madridistes. En tots els casos, la lliçó de la psicoanàlisi és que una identitat absolutament universal i inclusiva és impossible perquè no hi ha identitat sense un contrari al qual contraposar-se. Què és un cosmopolita sense un nacionalista al qual menystenir? De la mateixa manera, sense catalans no hi ha espanyols, i viceversa, però la tragèdia és que la mateixa divisió conceptual que permet existir a uns i altres introdueix el perill de l’enveja i l’odi entre grups. Segons Freud, no podem evitar projectar les nostres pròpies mancances sobre els altres en major o menor mesura perquè l’essència d’aquest mecanisme de defensa s’aprèn quan encara som infants i se sosté pels canals de l’inconscient al llarg de la vida adulta.

La lògica de la fantasia que descriu la psicoanàlisi prohibeix la felicitat completa i la celebració infinita de la diferència que veuríem en un anunci de Coca-Cola. L’alternativa és l’odi visceral entre comunitats? Segons la tradició psicoanalítica, tot el que podem fer és aprendre a travessar la fantasia. Quan entenem que la plenitud que rebutgem i alhora envegem de l’altre és producte de la nostra pròpia imaginació, que no hi ha res a l’altra banda de la cortina, podem començar a deixar de pensar en clau de “si fóssim independents / si assimiléssim els catalans, tot seria perfecte” i sostenir coses com “la societat sempre estarà dividida, amb… o sense catalans i espanyols”. Ara bé, les diferències que hi ha més enllà de la fantasia són perfectament reals i l’única forma de dirimir-les és el conflicte polític concret. Deconstruir els mecanismes més foscos de la nostra ment amb l’ajuda de la psicoanàlisi només ens pot ajudar a odiar l’Altre una miqueta menys del que és absolutament imprescindible, però ja és alguna cosa. La resta queda en mans de la política.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

15 Comentaris
  1. Un article molt interessant que anant a l’arrel de la psicologia profunda que mou individus i societats, un cop s’arriba al final encara queda més clara una cosa: que espanyols i catalans ocupem cadascú el lloc dels contraris, la qual cosa referma la diferència, just el que no es vol comprendre i fins i tot negar. Per això els qui hem estudiat una mica de psicologia ens hem fet un fart de dir que no és possible ser espanyol i català a la vegada com no es poden tenir dues ànimes. Sap greu treure la il·lusió als qui creuen que pot ser. Però no pot ser ni és.
    I, cert, l’única manera de resoldre el conflicte, a part de la política, és situar-se en un altre pla de percepció. Però aquest és el tema per a un altre escrit.
    Felicitacions per obrir el debat.

    • Tota ciència és imperfecta. La psicoanàlisi ha estat una bona base en l’estudi de la psicologia profunda que, en efecte, va molt més enllà. Jung va posar una bona base per a una psicologia transpersonal que contempla la part espiritual de la persona. Hi ha una cosa bastant observable, però, i és la similitud de comportaments entre l’individu i les societats. Per analitzar a fons el tema que s’ha proposat més amunt cal una discussió que contempli més disciplines, i tot i així sempre quedarem curts. Això no vol dir que no s’hagi d’intentar ja que, en efecte, ens movem per molts impulsos.

    • Per relativitzar l’interès de les crítiques, (un debat etern i sempre productiu que tots coneixem), molt recomanable llegir Eric Kandel, premi Nobel de Medicina i un dels neurocientífics més respectats del món que defensa la col·laboració entre les dues disciplines: ‘psychoanalysis still represents the most coherent and intellectually satisfying view of the mind’.

      https://m.youtube.com/watch?v=zOZZcO-4wdc

  2. Molt bé, Joan. Jo també trobo que fa de molt bon llegir i que és una via de reflexió interessant. Merci per l’esforç

  3. Com que la psicoanàlisi és una pseudociència del mateix rang que, posem per cas, la parapsicologia, sobren més comentaris.

    • Exacte, d’acord que la reflexió sobre la ciència sempre presentarà aspectes filosòfics i discursius a tenir en compte, però s’ha de reconèixer que parlar de la naturalesa (no de la cultura dels esperits, sinó de la biologia) i fins i tot de la interacció social manllevant el llenguatge als mites pot ser molt literari, ara bé, té poc a veure amb l’aplicació dels dos mètodes científics fonamentals.

      • D’acord Óscar. Dues petites obervacions:
        1) No és segur que la pròpia ciència estigui lliure avui s’aquests mites als quals et refereixes.
        2) La psicoanàlisi no és una ciència, com tampoc la política, o la pedagogia (i si m’estires una mica de la llengua et diré que tampoc el que es ven com psicologia). I així i tot poden complir una funció prou noble.

  4. Vergonyós article. Parleu grans psicoanalistes de les vostres “baralles” contínues (internes) i ben sonades. Reflexioneu sobre el mal que heu fet a totes les mares amb fills autistes etc…La lleu paterna us la podeu quedar. Us creieu d’esquerres però interpreteu a Freud i Lacan literalment. Parlem del pagament de les sessions segons Lacan?

    • Et convido aquest dissabte al Forum “Autisme i Política” que s’organitza a Barcelona. Parlarem amb polítics i psicoanalistes d’arreu del món de les dificultats actuals en el tractament de l’autisme. S’han dit moltes bajanades sobre aquest tema. I tot per no parlar-ne sense prejudicis.

    • Quan vulguis, Lora. Comencem per aquí: el diner és un equivalent general que pot liquidar qualsevol significació de la vida humana. I cal saber fer-lo servir per no servir-lo.