El primer topless de la Costa Brava

“Hem volgut commemorar la fita dels nostres primers 300 números i, en comptes de les seccions habituals, hi trobaran tot d’articles que tracten de casos singulars i curiosos, sovint poc coneguts, que expliquen, també, com som i com hem anat construint les nostres comarques i pobles”, ens diu l’editorial de la Revista de Girona, que és una publicació bimestral amb una tirada de 3.000 exemplars.

El número es presentarà aquest dimecres 25 de gener a les 19h a l’auditori Viader de la Casa de Cultura de Girona. L’acte estarà encapçalat pel president de la Diputació de Girona, Pere Vila, el director de la Revista, Xavier Cortadellas, l’historiador Joan Domènech i el periodista Sebastià Roig.

El primer número de la Revista de Girona apareixia l’any 1955 —llavors sota la direcció de Cosme Casas—, amb l’objectiu de divulgar treballs de recerca cultural i científica que tinguessin com a àmbit preferent el territori de les comarques gironines. “A la Revista de Girona s’hi ha parlat, en profunditat, del que ha marcat o ha acabat marcant la nostra realitat. S’ha fet des del rigor i la neutralitat d’una capçalera que no treballa per l’audiència present sinó per ser reconeguda també per les audiències futures”, escriu a la Salutació de l’últim número el president Carles Puigdemont. Per commemorar aquesta xifra, a Núvol hem triat cinc articles que podreu llegir en les pàgines del 300.

El primer topless de la Costa Brava

El primer biquini se’l van inventar els francesos l’any 1946. Tanmateix, a les nostres contrades van tardar temps a arribar per culpa de la dictadura franquista: “Només cal recordar que, el juliol del 1955, el governador civil de Girona, Luis Mazo Mendo, va prohibir la roba de bany indecorosa”, escriu Sebastià Roig en l’article “El primer topless de la Costa Brava”. Tot i això, aquell estiu ja es van començar a veure algunes estrangeres en biquini, cosa que va escandalitzar la societat d’aquell moment. Fins i tot alguns van anar més enllà, com el rector de Cadaqués, Ceferí Borrat, que “va assolir el seu moment de fama quan va rebotre, des d’un balcó, un test a unes forasteres que biquiniejaven a la platja d’es Poal”, recorda Roig.

Durant la dècada dels seixanta, però, es va posar de moda a les costes franceses el monoquini, “un banyador que permetia lluir els pits a la fresca”, apunta Roig. Així és com una francesa va arribar a les platges de Cadaqués amb un monoquini, i un agent de l’autoritat li va haver de dir que es tapés les vergonyes, o que toqués el dos de la platja. “Que lluny quedava, ai las!, aquella tolerància dels anys trenta, quan Gala-Dalí, davant l’astorament inicial de pescadors i vilatans, va convertir-se en la primera toplessista censada del Cap de Creus”, conclou Roig.

Records de la darrera carlinada

“La sort de la darrera carlinada es va decidir a la terra de remences”, escriu Francesc Ginabreda en l’article “Records de la darrera carlinada”. Concretament, en un hostal de la Vall d’en Bas, anomenat la Corda. Allà hi van mantenir una reunió secreta Francesc Savalls i Arsenio Martínez-Campos, que seria decisiva per posar fi a la guerra: “La reunió entre Savalls i Martínez-Campos va tenir lloc el 26 de març, però sembla que ja estava pactada prèviament i que, senzillament, l’acord oficial no fou res més que l’escenificació final d’una escena assajada”, explica l’articulista.

D’aquesta trobada, en va fer una menció l’escriptor Josep Pla al Quadern gris. Diu així: “A l’època de les negociacions amb Martínez Campos, a l’hostal de la Corda, un home de la Pera es topà amb el seu famós paisà i li preguntà:
—I bé, Xicu, què és tot això de l’hostal? Quines notícies hi ha?
—Hi ha bones notícies. La guerra està acabada. Ja ho pots dir a tot arreu…
—Què vol dir que la guerra està acabada? Que dormim?
—Et dic que la guerra està acabada! Mira: Martínez-Campos ha donat paraules que els capellans tornar a cobrar. Aquest punt està perfectament entès.”

Els monjos més violents… o l’abat més odiat

Antoni Cartellà i Alemany va ser abat de Sant Esteve de Banyoles de 1618 a 1622, tal com explica Jordi Galofré a “Els monjos més violents… o l’abat més odiat”. “El que crida més l’atenció no és la violència amb els súbdits, que és un fet força habitual arreu, sinó la violència a l’interior del monestir mateix”, escriu Galofré, que afegeix que l’actuació d’aquest abat va ser problemàtica, no només amb la vila de Banyoles sinó també amb alguns dels seus monjos. Era un personatge conflictiu, i el Llibre de la Universitat i vila de Banyoles el qualifica de “grandíssim traïdor”, “home molt violent, malvolgut dels súbdits i dels vassalls”, segons assenyala l’articulista.

Tampoc els monjos no eren pas angelets: “Un d’ells, Jeroni Carrauta, havia robat 500 lliures a l’abat i sembla que no era el primer robatori que cometia. Un altre monjo, Lluís Descall, ho va veure i no sols no va impedir-ho, sinó que va exigir una part del botí. Per evitar el càstig de l’abat, que semblava imminent, els dos monjos, als quals es va afegir Pere Antoni Descall, germà de Lluís, van decidir actuar de manera expeditiva i el 24 d’abril de 1622 van col·locar un barril de pólvora a sota de l’habitació on dormia l’abat i el van fer explotar”. Així és com Galofré ens explica com va morir un dels abats més controvertits de la contrada.

L’autor menys conegut de l’Empordanet

L’escriptor Vicenç Pagès ens presenta “L’autor menys conegut de l’Empordanet”, Josep Martí Clarà, anomenat “Bepes”, i autor d’una trentena de llibres que actualment es poden consultar per Internet. “Ben mirat, però, un Pla no és més que un Bepes més viatjat i llegit; o, si ho preferiu, un Bepes ve a ser un pla naïf, menys tècnic, menys ambiciós, però amb una mateixa base”, escriu Pagès.

“Bepes té el mateix genius loci que Josep Pla”, assegura l’escriptor. D’ell tenim dues obres de to palafrugellenc, Palafrugell, parada i fonda (1959) i Una volta a la muralla (1984). Vicenç Pagès ens apropa a la lectura d’aquesta obra sobre Palafrugell, redactat amb un tot “hiperbòlic i ultra local, festiu i lleuger com una berenada a bosc”. “A Palafrugell, parada i fonda, Bepes ens permet accedir a uns personatges ja desapareguts, al sabor d’unes paraules antigues, a un humor que encara se sosté, a un temps en què no hi havia res més rellevant que «fer un sofregit, trobar rovellons i fer la manilla»”.

El camí més antic: la Via Augusta

La Via Augusta, que recorria la costa mediterrània, servia per unir la península Ibèrica amb Roma. Era la calçada més llarga que es va construir en època dels romans, de la qual se sap que passava per Figueres i que es dividia en dos brancals passat Vidreres. Elvis Mallorquí, a “El camí més antic: la Via Augusta”, sembla que podria haver seguit el traçat del “camí vell de Caldes”: “Tal com consta en els plànols parcel·laris de Riudellots de la Selva i de Palau-sacosta, dels anys 1863 i 1866, unia de manera rectilínia Gerunda i Aquae Calidae.

“Les incerteses en el traçat de la Via Augusta es deuen a la manera com s’han estudiat tradicionalment els camins històrics: unint segments viaris que coneixem de manera fragmentària, només podem dibuixar una xarxa de camins incompleta i, segurament, incomprensible”.