El primer Museu d’Art Contemporani

El passat 28 de gener finalitzava, després d’haver estat prorrogada, l’exposició 1960-1963 El Museu d’Art Contemporani: testimoni d’una època, promoguda pel Museu Víctor Balaguer de Vilanova. Una exposició simptomàtica de la necessitat imperiosa de revisar i abordar amb el rigor i atenció necessaris tot un període, riquíssim i singular, de la nostra història de l’art.

Malgrat que aquest article em ronda pel cap des de fa mesos, he preferit esperar a la clausura de l’exposició pel fet de veure-m’hi directament implicat com a comissari de la mostra juntament amb Mireia Rosich i Sílvia Múñoz d’Imbert. No m’agrada parlar de les exposicions en les quals participo. Però considero que, en aquest cas, va més enllà d’una exposició, d’uns quadres o d’una col·lecció. Es tracta d’un deure. El deure de no deixa perdre un patrimoni bastíssim i de qualitat; de no deixar que caigui en l’oblit la lluita cultural que tants i tants artistes van dur a terme en un context hostil. Fou un període ple de dificultats però amb valors indiscutibles. El periple de la creació del primer Museu d’Art Contemporani, el fons del qual s’exposava a les sales del Víctor Balaguer, n’és un bon exemple, reflex d’una època, d’un context social i cultural que als més joves ens queda molt lluny i sovint ens costa de comprendre.

Durant la postguerra, l’accés a l’actualitat artística internacional era difícil. Malgrat tenir artistes de primera línia, ja consagrats i reconeguts a la resta del món com Miró i Picasso, resultava impossible contemplar la seva obra. Els museus barcelonins finalitzaven el seu discurs en la pintura dels anys vint. Per exemple, de Picasso, tan sols s’hi exposava el cèlebre Arlequí que encara avui es pot contemplar al Museu Picasso de Barcelona. En el cas de Miró, havien de reunir-se, per exemple, a casa de Frederic Pau Verrié per poder veure un petit dibuix que havia servit d’il·lustració per a una revista.

Davant aquesta situació els artistes més joves s’organitzaren. Aconseguiren agrupar-se al voltant d’una associació que anomenaren Associació d’Artistes Actuals (AAA) i que es fundà l’any 1956 amb el suport i l’impuls imprescindible d’Alexandre Cirici Pellicer. Així doncs, un dels objectius principals de l’associació fou, des del seu inici, la creació d’un espai on poder-hi mostrar l’obra dels principals artistes del moment. El discurs pretenia enllaçar amb la línia temporal del Museu d’Art Modern del Parc de la Ciutadella que finalitzava en el Modernisme. Partiria, doncs, del Noucentisme, amb obres de Casanovas, Sunyer, etc., i finalitzaria amb l’obra dels artistes més joves del moment, com per exemple Antoni Tàpies, que aleshores estava adquirint reconeixement internacional. En paraules de Cirici, calia combatre l’absència de l’art actual als museus de Catalunya, paradoxa cridanera per a un país que té un impacte important en el nivell artístic mundial del nostre temps.

En un primer moment semblava que rebrien suport institucional per poder engegar el projecte. L’Ajuntament i la Diputació de Barcelona semblaven interessats en la iniciativa. Es parlà de la possibilitat de situar el museu en algun edifici municipal. Es va proposar situar-lo al Palau Aguilar del carrer Montcada, que després fou seu del Museu Picasso, també al pavelló Mies Van der Rohe i fins i tot l’arquitecte Coderch projectà un edifici expressament per acollir-lo. Finalment, cap de les iniciatives va prosperar. Per altra banda, la societat del moment, potser per manca d’interès o per desconeixement, tampoc s’hi va implicar.

Davant d’aquesta situació, l’AAA, juntament amb la Cambra Barcelonina d’Art Actual, va proposar una solució molt moderna i revolucionària: formar una Societat Anònima. Era l’any 1959. Inspirats en el sistema de gestió del MoMA i assessorats pel crític d’art i jurista Cesáreo Rodríguez Aguilera, un altre dels puntals d’aquest projecte, aconseguiren reunir cent accionistes amb aportacions de 1000 pessetes, aconseguint així el capital inicial necessari.

Un cop solucionada la qüestió econòmica calia trobar l’espai. Casualment, Cirici acabava d’esdevenir membre de la junta del Foment de les Arts Decoratives (FAD) durant el mes de març d’aquell mateix any. Des d’aquesta situació aconseguí que l’entitat cedís part de l’espai que ocupava a la cúpula del Teatre Coliseum. No era, potser, un espai de la categoria dels altres proposats anteriorment, però serviria per iniciar l’aventura.

Resolts els problemes econòmics i d’espai, s’inicià el procés per tal d’aconseguir una bona col·lecció. Trucades, visites, converses… Calia que s’hi impliquessin artistes, galeristes i col·leccionistes per tal de formar un gruix d’obres prou interessant, d’acord amb l’ambició del projecte. Gràcies a les donacions i cessions d’artistes d’arreu del país i de l’estranger, es van reunir més de dues-centes obres. Certament, hi mancaven noms rellevants com els de Picasso, Miró o del jove Tàpies que aleshores ja estava triomfant arreu del món. Tanmateix, esdevenia un retrat interessantíssim del moment artístic que estaven vivint. Seguint la classificació que en féu el propi Cirici, la col·lecció s’estructurava en el següents apartats estilístics: mediterranisme, expressionisme figural, formalisme, abstracció expressiva, abstracció constructiva, espacialisme…

El Museu, malgrat la seva curta existència, va tenir una activitat frenètica i de qualitat. Acollí en tan sols tres anys més d’una vintena d’exposicions dedicades a artistes contemporanis ben diversos com per exemple Fautrier, Antoni Bonet, Àngel Ferrant, Josep Maria de Sucre, Romà Vallès, Ràfols Casamada, Jordi Curós, Agustí Puig i un llarg etcètera.

La col·lecció del Museu comprenia obres d’artistes tant rellevants com Antonio Saura, Romà Vallès, Hernandez Pijuan, Ràfols Casamada, Eduard Alcoy, Llorens Artigas, Salvador Arias, Vilacasas, Jaume Muxart, Josep Guinovart, Daniel Argimon, Andreu Alfaro, Chirino, Àngel Ferrant, Marcel Martí, Rafael Zabaleta… També d’artistes internacionals com Bechtold, Pic Adrian, Luc Peire… I sobretot cal reivindicar el paper de les dones, ben representades a la col·lecció: Maria Girona, Concha Ibàñez, Nadia Werba, Esther Boix… A més, cal destacar que, malgrat el caràcter marcadament informalista de la majoria d’obres (cal tenir en compte que la dècada dels seixanta és el moment de màxim esplendor de l’informalisme), es tractava d’una col·lecció molt àmplia que acollia disciplines, estils i generacions molt diverses. Des dels ja esmentats referents “històrics”: Sunyer, Gargallo, Ferrant, Jaume Mercadé, Sucre, d’estils molt diversos, fins als més joves, el ventall era molt ampli. Hi tenien cabuda infinitat d’estils exceptuant les obres marcadament pompiers i amanerades promocionades en gran part per la nova burgesia de l’estraperlo.

Arribats a 1963, el Museu tancà les seves portes després de l’organització de l’exposició titulada “El Arte y la Paz”. Sovint s’ha dit que el motiu fou la censura de l’exposició per part del règim i, segurament, no van mancats de raó. Tanmateix, el més probable és que la clausura fos resultat d’un cúmul de factors. Per una banda, els problemes econòmics que venien arrossegant des de bon principi, que no facilitaven el dia a dia del museu. Per altra banda, la manca d’interès de la societat barcelonina i el desinterès progressiu per part dels accionistes, membres de la nova burgesia, que no compatibilitzaven ideològicament amb el rerefons polític implícit en la iniciativa.

Després de la clausura del museu, les obres es van emmagatzemar esperant poder-se exposar en un futur. Malauradament, s’inicià la diàspora. Les obres es van anar retornant als respectius propietaris. Fou aleshores que el Sr. Ferrer Pi, aleshores alcalde de Vilanova i la Geltrú i molt vinculat a la Diputació de Barcelona, proposà d’acollir aquesta col·lecció al Castell de la Geltrú. D’aquesta manera quedava complert el discurs artístic de Vilanova iniciat amb les col·leccions del Museu Victor Balaguer i continuat pel “Llegat 56”, aleshores recentment instal·lat al mateix castell. Gràcies a això ha arribat als nostres dies tot aquest conjunt artístic.

La creació del primer Museu d’Art Contemporani fou una empresa important. Ho va ser en el seu moment per ser una aposta tant necessària com arriscada, per ser una aposta valenta i decidida malgrat les adversitat. Els experts coincideixen a senyalar la rellevància d’aquesta iniciativa impulsada per un grup d’artistes tossuts i convençuts de la necessitat de l’art que no es conformaven en l’art promocionat pel règim, academicista, encarcarat i buit. Ara que comencem a tenir perspectiva històrica i tenim a l’abast un fons documental i artístic com aquest cal abordar-lo a fons i donar-lo a conèixer. Crec que la història d’aquest museu que tot just acabo de resumir a grans trets mereix ser explicada. Com a cloenda de l’exposició, es va organitzar una taula rodona on hi participaren els historiadors i crítics Corredor Matheos, Francesc X. Puig Rovira, Sílvia Muñoz d’Imbert i jo mateix. Els més veterans, que van viure de prop el periple del primer Museu d’Art Contemporani, que van conèixer personalment els seus protagonistes, ens van permetre aprofundir en un episodi molt citat però poc conegut. Ara encara som a temps de recollir el testimoni de molts dels seus protagonistes i d’explicar amb profunditat aquest episodi. Aquesta era, si més no, la nostra voluntat: finalitzar aquesta exposició amb l’edició d’un catàleg que recollís la feina feta i el testimoni directe dels qui encara ens en poden parlar. No ha estat possible per manca de recursos econòmics.

Tenim un patrimoni únic que no podem perdre ni oblidar. Un patrimoni que no tan sols es resumeix en pintures i escultures. Un patrimoni intangible que cada dia que passa se’ns escola entre els dits. Una generació que s’acaba i que ens deixa un llegat valuosíssim que ens obre les portes d’un temps  proper però que tenim molt lluny.