El primer amor de Joan Margarit, poema de la setmana a ‘The Guardian’

17.02.2015

“Primer amor”, de Joan Margarit, ha estat triat com a poema de la setmana pel diari britànic The Guardian. First Love es va publicar per primera vegada en anglès l’any 2006 dins el volum Tugs in the Fog: Selected Poems, amb traducció d’Anna Crowe, publicat per Bloodaxe.

Noemí Roset grava Joan Margarit

Noemí Roset grava Joan Margarit

Podeu llegir ‘Primer amor’ de Joan Margarit en aquest enllaç. Margarit hi descriu la fascinació infantil per una navalla descoberta en un aparador de la Girona de postguerra, una arma que els seus pares li haurien prohibit i que va haver de comprar d’amagat. El poema, dedicat a José Agustín Goytisolo, acaba així: “A vegades l’obria a poc a poc,/ i sorgia la fulla, recta i prima,/ amb la conventual fredor de l’arma./ Presència callada del perill:/ vaig amagar-la, els trenta primers anys,/ rere llibres de versos i, després,/ dins un calaix, entre les teves calces/ i entre les teves mitges./ Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre,/ torno a mirar-la, oberta al meu palmell,/ tan perillosa com a la infantesa./ Sensual, freda. Més a prop del coll.” Aquest poema ha acompanyat l’autor al llarg dels últims deu anys. Fa uns anys, durant la presentació de l’antologia de Margarit que l’israelià Shlomo Avayou ha traduit a l’hebreu,  li vam sentir recitar ‘Primer amor’ amb una gran vehemència, actualitzant-ne només l’edat, de cinquanta-quatre a seixanta-quatre anys, per confessar-nos la vigència que per a ell té el poema. És possible que fos amb aquesta navalla, amb els anys transformada en un matxet, que Margarit desbrossés de manera implacable la seva primera etapa, descartant els versos que no li agradaven prou quan va recollir tota la seva obra a Els primers freds, el volum on va recollir la seva obra publicada entre 1975 i 1995.

‘Primer amor’ il·lustra una de les millors virtuts de Margarit. Si la història de la navalla ens sedueix és perquè revela que el correlat objectiu opera, quan és més eficaç, com una arma de doble tall. Així com la navalla pren vida pròpia en mans d’un home que se sent sobtadament desarmat, el correlat també es desplega com una ominosa fulla de ganivet que el poeta no controla plenament. El poema posa en joc una premissa retòrica, el correlat, però la seva conclusió no es tradueix necessàriament en una victòria o certitud moral. Com més eficaç l’armament retòric, més profund és el desarmament moral. Dit d’una altra manera, el poeta és conscient de les virtuts retòriques de la seva premissa. La verificació moral d’aquesta premissa, en canvi, és perillosa si li exigeix immolar-se amb una navalla, o una certesa.

Per això els poemes més aconseguits d’Els primers freds (Oracle, Primer amor, Monuments, Aventura domèstica, Avantpassats) són aquells en què el correlat es gesta de manera larvària, indestriable de la història que se’ns explica, i cristal·litza al final en una fulla de doble tall.

Les figuracions de Margarit insisteixen en la insidiosa virtut del passat per tornar en forma de venjança. El passat passa factura. “És el temps de fer l’últim solitari/ amb les cartes marcades del passat”, reconeix al poema ‘La partida’. Les cartes, que eren l’arma de l’atzar o de la sort, ara són les armes del passat.

Al poeta no li val cap victòria que no sigui també formal: no es consola amb indulgències i si per fatalitat hi ha de prendre mal, que almenys sigui amb una bella arma. Al capdavall, només la bellesa, tan impenitent com el passat, ens desarmarà de les nostres falses projeccions sobre l’aparador: “Els aqueus en la nit et buscaran” diu el poema ‘Helena’ “i tancaran el setge. Tornaràs,/ per una dona, a perdre la ciutat./ Helena és tots els somnis que la vida/ s’ha anat quedant. Defensa-la amb coratge/ per última vegada, desarmat”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. He llegit el poema i m’ha encantat. Tot i que en Margarit l’he llegit poc i mai l’he trobat espectacular.