El preu del passat

21.06.2017

Tot té un preu. Fins i tot, el nostre pas per la vida i el llegat que deixem es pot veure reduït a una simple quantitat econòmica. Tot el que som i hem aconseguit no deixa de ser un import, un preu. El Teatre Goya torna a programar aquests dies El preu, d’Arthur Miller, la posada en escena de Sílvia Munt que va causar un gran efecte sorpresa en l’anterior edició del festival Grec.

Ramon Madaula i Rosa Renom a una escena de ‘El preu’. © Felipe Mena

A les famílies tot s’altera quan arriben els malentesos per un testament o pel repartiment de l’herència. És llavors quan ressorgeixen pors del passat que semblaven oblidades o mal dissimulades, però que encara estaven pendents de resoldre. Vells sentiments que tornen de la pitjor manera; històries guardades durant molts anys que de sobte veuen la llum per recriminar-les al familiar de torn. Això és el que passa a El preu, una obra que parla de dos germans amb molts retrets, fins ara sense verbalitzar, que els han anat consumint per dintre.

S’agraeix una obra que presenta un elenc d’actors equilibrat, sense alts i baixos. Amb unes interpretacions acurades i del mateix nivell, d’aquelles que t’ajuden a entrar del tot a dins d’una obra que permet adonar-se com podem de maldestres arribar a ser els humans. Pere Arquillué encapçala el repartiment amb una naturalitat que ens fa sentir cruelment reflectits, però alhora ho combina amb un to entre burleta i dur que només ell sap fer. Ramon Madaula es posa en la pell del germà del protagonista amb solvència, jugant molt bé en barrejar les dues actituds claus que té el seu personatge: la prepotència i una humanitat amagada durant molt temps i que, ara, sembla que vol fer acte de presència.

Una escenografia simple i austera, però plena de sentiment, dona a l’obra el caire melancòlic i depressiu que es proposa desprendre. Unes cadires velles amuntonades unes a sobre de les altres són testimoni de la tibantor entre els dos fills que es culpabilitzen mútuament. Les pressions familiars, la manipulació d’un pare que amagava certa informació, l’ajuda als progenitors quan ja són grans i l’èxit/fracàs professional es barregen amb una virulència molt contundent. Però com sempre passa en aquests casos, els dos germans no han obrat igual. El fill que ho ha sacrificat tot veu com ell i la seva dona (interpretada per una Rosa Renom que feia les vegades d’àrbitre) han tirat per la borda la seva vida. I tot això, és clar, mentre el seu germà no feia més que escalar posicions en la seva trajectòria de metge sense preocupar-se per res més. Aquest és el plantejament inicial, però al llarg de l’obra s’anirà enriquint amb matisos molt ben dosificats.

Lluís Marco, un dels quatre intèrprets de ‘El preu’. © Felipe Mena

Deixo pel final el personatge més agraït i carismàtic d’aquest text d’Arthur Miller. Si bé té uns aires de certa caricatura humorística, la seva veracitat és elevada. Lluís Marco s’introdueix a la pell d’un taxador de mobles vells que ja està de tornada de tot. Les seves intervencions ajuden a donar més dinamisme a l’obra i, sobretot, a trencar amb l’elevada tensió que es palpa damunt de l’escenari. La seva tasca és posar preu als mobles de la casa dels pares, l’espai on transcorre l’acció, però aquest fet comporta un seguit de reaccions que ja són inevitables. Quin preu tenen els errors del passat? Quin preu té la vida que hem deixat de tenir per conformar-nos amb un present mediocre? I quin preu té la felicitat?