El pregó de la sardana

8.03.2014

Avui s’ha celebrat al Fossar de les Moreres el nomenament de Barcelona com a capital de la sardana 2014. L’alcalde d’Arenys de Munt, Joan Rabasseda ha lliurat la bandera de la capitalitat a l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i tot seguit l’escriptor Màrius Serra ha pronunciat aquest el pregó que podeu llegir aquí. Hi ha prevista per demà diumenge una ballada de sardanes a la Plaça de la Catedral de Barcelona a partir de les 11.15h.

 

Sardana. Un gravat

Sardanistes, barcelonins i d’arreu del planeta. Mon pare, que era fill de Sant Guim de Freixenet, es deia Joaquim Serra. Quan de menut anava amb ell moltes vegades sentia que li deien: ah, Joaquim Serra, com el de les sardanes!!! I a mi allò m’encuriosia cosa de no dir i al final li vaig demanar: “Pare, qui és aquest Joaquim Serra que no ets tu?” I ell em va explicar que havia estat un gran compositor de sardanes, que ja era mort però que ell l’havia arribat a conèixer en persona. Mon pare era de 1917 i el compositor, fill de Peralada, de 1907. Des d’aquell dia, cada cop que li deien jo em sentia afalagat, com si un nen d’ara que es digués Màrius Puyol anés pel món amb son pare Carles i sentís dir: ah, Carles Puyol, com el futbolista, oi?

Com tothom sap, des que el geni de Maragall (Joan) ho va establir: “La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan” (poema preciós que continua amb versos no tan coneguts que fan: “és la mòbil magnífica anella que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant i etcètera”). Doncs bé, si fem i desfem el nom de la SARDANA, tot refent les set lletres que el componen, hi descobrirem el sentit profund, perquè l’anagrama de SARDANA fa DANSARÀ, i això és el que fem els catalans amb la sardana des de fa segles: ballar-la. Dansem, ballem i la ballem, també.

Fer un pregó el 2014, i més aquí al Fossar de les Moreres, és tan compromès com compondre una sardana, de manera que la primera idea que vaig tenir va ser escriure una sardana. Fa poc, un grup de grallers pop anomenat Els Laietans em van demanar que els fes un pregó pel seu disc Festa Major i m’hi vaig llançar. La cosa va acabar passant del pop al rap, i no pas a la marinera, sinó cantat. De manera que, sense adonar-me’n, em vaig trobar rapejant. Començava així:

Vaig de poble en poble

i em demanen fer el pregó

Si no mai no comencen

la Festa Major…  Pregó!

 

Agafo el nom del poble

l’observo, l’analitzo,

l’agito, l’atomitzo

i dic que és el més noble, pregó!

 

En busco alguna dita

els llanço una floreta

i miro d’acostar-m’hi

pedalant amb bicicleta, pregó!

 

Trobar-ne el gentilici

no és pas cosa senzilla

la dona de Masquefa

és masquefina…

 

A Tremp són trempolines

A l’Ebre hi ha ampolleres

flixanques, arbequines

i a Arenys van amb ulleres!

És clar, quan, quan els amics de la Coordinadora d’Entitats Sardanistes de Barcelona van venir a Horta a demanar-me de fer aquest pregó, el primer que vaig pensar va ser en repetir la jugada. Però de seguida em vaig adonar que no podia fer pas un altre rap, perquè tothom sap que, al món sardanista no són tant de rap com de pop. Ho saps el primer dia que escoltes una sardana: tots són pops, tots som pops, tots som pops… I aquí va començar la meva epopeia. Podia escriure un  pregó-sardana, però de seguida em vaig adonar que les sardanes ballables millor que no tinguin lletra, perquè cal comptar i si pares esment al que et diuen, llavors et descomptes i malament rai!

De manera que al final vaig decidir fer una mena de sardana reduïda, a 5 tirades. Però és una sardana verbal, que la musical de debò l’escoltarem després perquè resulta que el compositor Jesús Ventura n’ha fet una. És a dir que jo ara ni cantaré ni us faré ballar, que hem quedar que els catalans ja la ballem prou cada dia amb tot el que ens sentim a dir!

Us proposo, doncs, un Dicciomàrius de la Capitalitat Sardanista de Barcelona 2014 en 5 mots. És a dir, una sardana breu, en 5 tirades verbals que corresponen a cinc parts d’una sardana.

 

1ª paraula: INTROIT, un mot que sempre m’ha semblat molt sensual i que designa la clàssica introducció del flabiol. L’anagrama que li he trobat és premonitori: I TROTIN

Sardanistes de totes les generacions que m’escolteu, us atabala el món contemporani? No badeu! L’introit, aquest preavís del flabiolet que precedeix l’execució de totes les sardanes, hauríeu d’aconseguir transformar-lo en una de les tonades de telèfon mòbil més populars. Si és perfecte! A veure, si molts castellers porten com a timbre al mòbil un toc de castells, amb aquelles gralles tan estridents que et perforen el timpà, per què no hi heu de portar vosaltres el dolç flabiolet? Cada trucada un refilet, cada whatsapp un toc de tamborí! Si és l’avís perfecte, no intrusiu, com una gota d’aigua que cau. Penseu que la capital de la Sardana d’enguany, Barcelona, és la ciutat del World Mobile Congress i que ja ho deia en Joan Maragall al tercer vers: “és la mòbil magnífica anella que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant”. La mòbil! Sardanistes, no només us heu de moure, que ja ho feu, sinó que us heu de mobilitzar! I modernitzar.

 

2ª paraula per a les TIRADES DE CURTS. TENORA, anagrames: NOTARÉ ROENTA…

Els sardanistes, que vau néixer el segle XIX (us veig ben conservats) i heu estat molt notables durant el XX, us heu de fer notar també al segle XXI. Feu molt bé d’haver volgut que en ple 2014 la capitalitat de la sardana coincideixi amb la capitalitat del país. Vivim una època en la qual les coses socialment més trascendents succeeixen als carrers i a les places. I la sardana sempre s’ha ballat a les places. Per tant, feu-vos valdre tal i com la tenora es fa valdre entre els altres instruments de la cobla, amb notes altes i clares. Teniu armes per fer-ho. Investigueu. Potser trobareu que els equips de futbol són de 11 jugadors perquè els anglesos es van fixar que la cobla catalana era d’11 músics (i que toquen 12 instruments, potser per això el porter pot tocar la bimba amb peus i mans). El que és cert és que quan el 1863 els anglesos van crear The Football Association feia pocs anys que en Pep Ventura, que va descobrir la tenora a Perpinyà l’any 1840, havia creat l’onze titular de la cobla, amb la tenora, el tible (que era una xeremia tible), el flabiol, el tamborí, el contrabaix, la trompeta, el trombó i el fiscorn. Això és el Pep Team! Us heu de fer notar com la tenora.

3ª paraula per a les TIRADES DE LLARGS és justament COBLA, que té molts anagrames, el millor dels quals BALCÓ

La cobla és una formació magnífica, començant pel seu origen etimològic, perquè prové del llatí copula, que vol dir lligam o unió. N’hi ha per llogar-hi cadires, i per això els músics seuen, gairebé tots, perquè el de la verra… . Quan llegia, fa anys, els relats extraordinaris d’Una màquina d’espavilar ocells de nit del Jordi Lara (una obra narrativa com per presumir-ne), pensava que amb el de la cobla que passeja pel país amb una furgoneta DKV carregada fins dalt d’instruments, un cineasta com Ken Loach n’hauria fet una pel·li espectacular. Ara que un treball com La Plaga de Neus Ballús ha mostrat tan bé un entorn tan especial com Gallecs hi he tornat a pensar. Heu d’aconseguir que algun jove de l’Escac faci una pel·li sobre una cobla. Les cobles s’escolten en rotllana giratòria per assaborir-ne el so des de diversos punts. És per això que els balladors, a les tirades de llargs, fan saltirons com per agafar millor cobertura, i el salt fort, amunt, i a puntejar, que és un esport molt sa i posa les carns a lloc (o a puesto).

4ª paraula i penúltima. El CONTRAPUNT: TAP NOCTURN

Atenció que aquí arriba un tema delicat. La cobla ha de ser una formació tancada, d’onze, però les rotllanes són obertes a tota mena de balladors. Sardanistes, aprofiteu l’embranzida de la Via Catalana. L’última Diada molts catalans van perdre les manies de fer manetes amb desconeguts, durant una bona estona, sense por d’agafar microbis. De Salses a Vinaròs. Aprofiteu que cada cop hi ha més gent que es dóna la mà. Feu un sumatori. Els nostres compatriotes castellanoparlants de Súmate ens marquen el camí: sumem. Eixamplem rotllanes. Propiciem que a les ballades hi hagi catalans de tots colors, perquè els catalans n’hem passat de tots colors però ara som de tots colors. Sabeu que la dansa és seductora. Recordeu l’anècdota de Fiodor Stravinski, que va escoltar Juny de Juli Garreta i es va emocionar. No se’n sabia avenir, “Més Garreta, més Garreta”, demanava, guerreta!. Si el rus Stravinski va quedar seduït per la sardana, què no faran tota aquesta colla d’eslaus que tenim per aquí. I que no seria bonic agafar-se de les mans amb totes aquestes ucraïneses i russos i letones i lituans i estonianes que tenim per aquí, tan ben plantades i plantats com són, i saltironar una estoneta!

 

5ª paraula i última: per al COP FINAL, anagrama PLA FÒNIC

El cop final de les sardanes sempre m’ha agradat. El darrer compàs de la darrera tirada de llargs acaba amb un acord darrer, tocat amb un cop sec, i els balladors que avancen els braços en direcció al mig de la rotllana, en senyal de comiat. A la vida, és molt important saber acabar les coses. Ben fet però mal acabat? Malament rai! Al revés, molt millor! Apliquem-nos-ho, ara que vivim El Procés (de Kafka). Els sardanistes ens marquen el camí. Cal saber acabar les coses. Pam, un cop sec, i avançar les braços. Per això, jo vull acabar aquest pregó de la Capitalitat de la Sardana 2014 amb un cop sec que ens fa avançar, “perquè si llegim del dret i del revés el nom de la nostra llengua, amb el cap i amb el cor, en traurem l’entrellat. Català a l’atac! Visca Catalunya!”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Bravo, Serra! Per cert, posats a buscar padrins d’upa, a La muntanya màgica de Thomas Mann també se’n parla, i molt bé, de la sardana: repasseu-ho. També Benjamin Britten i Lennox Berkeley el 1936 van escoltar sardanes i escriure musica sobre els nostres balls tradicionals en una obra molt bonica, Mont Juic. En fi, si no fóssim tan acomplexats i ignorants, podríem presumir d’un corpus musical d’arrel popular tradicional de primer ordre en tot el món. Només cal que ens en vulguem convèncer.