El Poliamor a TV3 i la importància de fracassar

14.12.2018

PoliAmor és la primera sèrie de TV3 a través d’Instagram Live, una funció de la xarxa social que permet als seguidors d’un compte veure vídeos en directe. És, doncs, un programa que ha de ser vist amb la pantalla del mòbil en vertical i amb els polzes lubricats per poder interactuar amb l’acció, sigui comentant en el xat que va corrent a la cantonada inferior esquerra de la pantalla al llarg de tot el capítol, sigui per llançar un cor d’aprovació en algun dels colors disponibles. Per poc que no sigueu uns apocalíptics tecnològics remugant contra l’acceleració de la vida i la liquació de tot el que era sòlid, i tots ho som una mica, us il·lusionarà en el potencial i la novetat d’un format d’aquestes característiques. Per poc que us preocupi la salut de la llengua, estareu contents de saber que la televisió pública catalana intentar ocupar un espai en el camp de batalla cultural de les futures generacions. Per poc que faci un temps que us afaiteu, tindreu por que el producte sigui una porqueria. Haureu encertat en tot, però us haureu quedat curts intentant imaginar fins a quin punt la sèrie és dolenta.

La protagonista de PoliAmor és la Berta (Nausicaa Bonnín), que als 30 anys, afronta el final d’una relació de tres anys amb el Pol i que està preparada per pujar al tren d’un nou ventall d’opcions sexoafectives, que és el tipus de retòrica que fan servir els propagandistes del tema, inexplicablement dissenyada per extreure tota la joia de viure de la més que engrescadora decisió d’anar-se’n al llit amb moltes persones a la vegada, i aconseguir que tot plegat soni com una barreja d’autoajuda, psicoteràpia i pla empresarial d’un mateix. Això és important perquè la ficció de pocs minuts de durada que ens ofereix cada capítol sempre va seguida d’un debat entre els actors participants, seguidors i experts en la matèria, que fan tertúlia sobre les qüestions que ha tractat l’episodi i aconsegueixen que semblin encara més superficials.

Ni tan sols la meravellosa Nausicaa Bonnín, que posa el seu immens talent interpretatiu al servei d’un format que és un camp de mines, pot salvar la sèrie d’uns guions i una direcció abominables. El problema més gran és el to, un intangible difícil d’assenyalar que a PoliAmor és per tot arreu i es concreta en Roi Sastre, un instagramer que fa d’actor i presentador del programa reproduint tots els tòpics del youtuberisme pels quals la plataforma de vídeo a la carta és justament infame. Sastre és capaç de banalitzar tot el que toca i convertir qualsevol situació amb una mínima densitat espiritual en un espectacle d’impactes emocionals flotant sense origen ni destí. El nivell d’histrionisme, els crits, i l’excitació impostada fan que l’espectador pugui arribar a pensar que viu en un Show de Truman especialment retorçat i que en qualsevol moment apareixerà algú per dir-li que tot allò és una broma de mal gust amb càmera oculta. La magnitud del despropòsit fa una pena especial quan Bonnín parla sola a càmera amb els espectadors com si fossin els seus amics de les xarxes i veiem una guspira del format que hauria hagut de ser i, de moment, no serà.

PoliAmor és el resultat d’una esquizofrènia generacional que recorda molt al cas de La Vanguàrdia en paper i La Vanguàrdia digital. El rotatiu del Conde de Godó manté dues identitats estrictament contradictòries, combinant un diari de paper seriós amb una web i unes xarxes socials obscenament folklòriques que vendrien a una mare per uns clics. Aquesta dualitat només s’explica per uns directius miops que ni entenen ni respecten el món digital, incapaços de posar la creativitat, l’amor i el rigor que s’exigeixen en els codis vells del seu ofici al servei dels nous. A TV3 li ha passat exactament el mateix amb PoliAmor, on traeix tots els principis que defineixen la seva mirada del món i la diferencien de, posem per cas, Telecinco. Instagram Live és un format inexplorat on el català ha de poder competir i que, com passa en tots els debats tecnològics, serà el que nosaltres vulguem que sigui. No hi ha cap fatalitat mediàtica que impedeixi exportar la sensibilitat que fa de TV3 una cadena exemplar als formats on les noves generacions estan educant el seu gust audiovisual. De fet, aconseguir-ho és una responsabilitat. Com deia el savi: “Ho has intentat. Has fracassat. És igual. Torna-ho a provar. Fracassa una altra vegada. Fracassa millor”.