El PoésArt arriba a la seva 4a edició exquisit i festiu

27.07.2016

Au va, au venga! Més poesia! Ja veim com la poesia treu el cap, corre, dispara i baladreja. Aquest cap de setmana a Artà n’hi ha hagut per a tothom. Un reguerol  de boques assedegades es passejaven carrer Ciutat amunt, Ciutat avall, obrint-se i tancant-se, nodrint-se de vers i paraula, paraula i vers.

poe16_54_1200

Foto: Miquel Tous

A la seva 4a edició el Poésart s’ha tornat més exquisit, més chic, més de categorie. Noms consagrats, joves promeses, anònims, de tot hi hagut. I ha estat àgil i ha estat fresc. Com fer que ningú es cansi d’escoltar poesia? Que ho gaudeixin des de primera hora del matí a darrera de la nit? Com aconseguir que un conjunt florit d’estranys poetes es trobin, s’escoltin i comparteixin el seu do i el seu bé? Maria Antònia Massanet en té el secret. Ella ha estat qui ha engendrat un programa de dos dies, on tot estava quadrat al  mil·límetre, i que ha reunit més públic que mai.

Va començar divendres amb l’estimulant presentació de Damià Rotger i el seu poemari “Lletrescades”, un itinerari pels camins de la tipografia, els solcs de la tinta i els viaranys d’allò escrit. El poeta és de Ferreries i estima la gent. Parla amb els dits i amb la ment i catapulta lletres com “bocins de nit escampades pel poema”. Nora Albert, poeta eivissenca, de Punta Galera, l’escortava i va treure a la llum del capvespre “Lletra menuda”, un poemari trilingüe –en català, anglès i italià-, mereixedor del premi Ciutat d’Eivissa 2014,  escrit en quartets decasíl·labs i on la paraula i l’escriptura són els protagonistes. Plegats, el menorquí l’eivissenca van fer un tàndem perfecte d’aproximacions a la lletra des de la poesia, des del plànol de la forma un, del significat, l’altre, i en dosis d’alt voltatge poètic que, sens dubte, hauran de repetir.

Dissabte ja hi eren tots. La inauguració a la Fundació Aina Maria Lliteras de Can Cardaix va reunir gairebé 50 persones tot i que només eren les 11 del matí. M. Antònia Massanet va presentar el festival dedicant agraïments a les institucions i negocis col·laborados, el batlle d’Artà, Tolo Gili, va fer el parlament de rigor i amb Laura Borràs la lírica va arribar per arrancar el festival.

L’itinerari pels carrers començava, no feia calor i hi havia ganes.  Primer a la “Galeria Joan Peix” amb el vigorós Jaume C. Pons Alorda i la seva oratòria llampant que s’encomana. Després a “Terra de Llum” on Nora Albert va llegir com qui llegeix descalça. Els xeremiers d’Artà anaven guiant, ara aquí, ara allà fins el carrer Ciutat, columna vertebral i epicentre poètic del PoésArt. A la botiga “Aina Canet” els artanencs van fer sentir la seva veu, per una banda el cantautor Lluís Gili amb les seves cançons, per l’altre Carme Sánchez amb els seus poemes.

Els comerços de la Gran Via enguany varen oferir catifa, sofà, micròfon i para-sol. Allà dempeus, curiosa, Anna Gual, amb el premi Bernat Vidal i Tomàs bategant,  va recitar versos del seu “Ésser Solar” amb cinquanta-un secrets,  catorze mentides i una oda a la llunyania. Sebastià Sansó va llegir una cançó de bressol a la seva filla, “personeta tu que et fas…” i la vàrem imaginar i la vàrem veure créixer. I mentre Sansó intuïa l’amor etern just com a matèria literària, Mireia Calafell va punyir i va dir que aquest, en sec, no és més que una trinxera.  Després va posar l’accent a la dona i al verb dóna, tan violent i ofensiu per no fer diferència. El romanticisme obscur d’Emili Sànchez Rúbio va irrompre de cop i ens va fer gratar la llum, cavar pous i abraçar la terra.

A la una en Biel Mesquida va cantar-mos una glosa d’una fadrina que havia perdut el seny. Na Coloma, la mare de na Maria Antònia, se’l mirava divertida des de primera fila. Varen seguir-ne un grapat de poemes elèctrics i fulgurants que ens enramparen i vàrem sortir d’allà tots cantant i bressolats. I encara no hi havia vi.

poe16_33_1200

Foto: Miquel Tous

La cooperativa Sant Salvador és ja un clàssic del festival. Damià Rotger no va dubtar en enfilar-se damunt els sacs de pinso per dir els seus poemes. Antònia Tur, també poeta artanenca, va encetar nous poemes creats especialment per l’ocasió.

El matí va tancar-se a la Joieria A. Fuster, on l’amo havia fet unes lletres salades de pa que deien, “la poesia és un joc on sota una realitat aparent, n’apareix una altra d’insospitada”.  Vàrem donar-mos didalets de pomada mentre els poetes menorquins es fitaven, nins rebels. El mestre Ponç va dir-mos topònims menorquins i va denunciar la imprudència del creixement i el barbàric turisme. Esther Xargay cantava “visca per una Mediterrània lliure” amb la tonada del vals “à mille temps” de Jacques Brel.

Ja era hora de dinar i tots pujarem a Sant Salvador amb molta fam. Paella per a tots, vi, ara sí, i a fer cos i a fer ventre per l’horabaixa. A l’espera del tiberi alguns poetes es recitaven, na Maria Antònia descosia el temps i els altres vagarejàvem. 

Encara tips davallarem al Bar Total, ja amb l’acompanyament de la Batucada TremolArtà, i a punt per la “Batupoètica” de l’horabaixa. Els guiris ens miraven, la tele recollia el moment, quin moment, doncs en Damià ja recitava i n’Esther ja cantava!

Després, al bar d’Art Artà –el Museu de les Rondalles- hi va haver espectacle. En Miquel Mestre, molt ben acompanyat, va llegir-mos poemes “d’Eros i la pluja”, amb les veus d’ Agnès Vanrell, Lourdes Aguiló, Margarida Albertí, Bartomeu Ramis i Miquel Gual.

Batucada avall vàrem arribar al “Cafè Parisien”, un clàssic del Poésart. A l’ombra, a la fresca, varen llegir Calafell i Mesquida, tot seguit. A Ca’n Jaume acabava la ruta de la tarda. La poeta d’Inca Marta Bertran va compartir poemes de mare i  de dol per la lactància i ens va dir que ella escriu i després obre el paraigües. Va haver un record especial per en Joan Perelló que, per qüestions de salut, no va poder acudir. Sánchez Rubio va dedicar-li un poema. Llavors ens va fer davallar a la nit de la mar i a entrar dins la boca dels seus peixos abissals.

Enguany el festival tenia el seu punt i final al teatre, espai molt apreciat pels artanencs i artanenques que varen acudir a l’acte ensardinats, ja que l’ambient íntim de l’espectacle damunt l’escenari va quedar ben just per les 100 persones que hi van acudir. Josep Ramón Cerdà, director de l’Institut d’Estudis Baleàrics i Laura Borràs, presidenta de l’Institut de Lletres Catalanes, varen anunciar que treballarien plegats i donarien suport al festival en anys vinents. Borràs va recordar la figura de Sherezade com a símbol del poder i la força de la paraula. L’acte de cloenda d’enguany va fer mostra d’elegància i gust per les coses ben fetes. Els poetes varen sortir a recitar de dos en dos, intercalats per la graciosa música de la pianista M. Francisca Danús.

Ponç Pons va carregar la nit d’erotisme. L’altre Pons, n’ Alorda, va ressuscitar el seu Monkey Man i ens va fer corejar “Simi, simi, simi” per invocar-lo. Damià Rotger va sorprendre amb un poema llarg “escrit per a ningú” i Marta Bertran amb seus poemes inèdits sobre la maternitat. Emili Sánchez Rubio i Mireia Calafell van ser els representants dels versos mesurats i de bona dicció, Sansó va llegir un poema preciós a la seva dona i Nora Albert amb poemes recitats de cor i de memòria. Anna Gual va estrenar poemes del recent presentat poemari Molsa i Xargai i Mesquida ja no tenien aturall i amb la música ens posseïren.

“Codi a Nai” d’Antònia Monroig i Francesca Vadell va tancar-ho tot. Ara fa vint anys de la mort del poeta manacorí Miquel Àngel Riera. Amb els seus versos el teatre es va encongir. Perquè un poeta a qui s’ estima tant, pot morir quan vulgui que no mor mai.

Llarga vida al PoésArt i als seus poetes.

IMG_9697

Foto: Mari Jo Ribas