Clàudia Rius i Llorens

Clàudia Rius i Llorens

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol (2017 - 2021). Actual cap de comunicació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

El poder que crida i el poder que calla

El poder més gran és el que actua silenciosament, el que simplement succeeix

Què passaria si un dia anéssiu a veure una obra en un museu i quan arribéssiu hagués desaparegut? Això és el que els passava la setmana passada als visitants de la Manchester Art Gallery, que quan es disposaven a observar la pintura Hylas and the Nymphs (1896) del pintor John William Waterhouse, es trobaven una paret en blanc.

Es tractava d’una intervenció dels membres del museu, que havien cregut que la millor manera de discutir sobre la peça era fer-la desaparèixer temporalment. La intenció era “donar peu a converses sobre com mostrem i interpretem les obres de la col·lecció pública de Manchester”. En cap cas era una censura, com molta gent ha apuntat i criticat, fet que ha suposat que el museu ja l’hagi tornat a lloc, tal com estava previst a la llarga.

Aquesta acció era un acte de provocació del pensament. El quadre mostra set nimfes temptant Hilas, personatge de la mitologia grega a qui elles rapten. El que es volia era, aprofitant els debats que s’estan donant fora dels museus, qüestionar la situació de la dona en l’art. Com la veiem, com l’entenem i com es tracta des de les institucions.

La reacció ha sigut immediata: els visitants han respost enganxant tot de paperets a la paret expressant la seva opinió. S’ha aconseguit crear diàleg, i tot i això, les crítiques han sigut infinites i poc comprensives. S’ha entès aquesta ocultació com una manera d’esborrar el passat per tal de correspondre els discursos del present, en aquest cas feministes. Error! S’ha parlat de censura i d’abús de poder. I és aquí on vull anar.

Aquesta setmana, l’auditori del CCCB s’omplia per veure el filòsof sud-coreà Byang-Chul Han. Una reflexió interessant del seu llibre Psicopolítica. Neoliberalismo y nuevas técnicas de poder (Herder, 2014) és la que explica que el poder té diferents formes de manifestació, que el filòsof separa en dues: la directa i la silenciosa.

El poder que actua de forma directa és el que imposa la seva llei “per mitjà de la violència contra la voluntat dels sotmesos”. Aquest no és un poder suprem, creu Byang-Chul Han, ja que “el sol fet que una voluntat sorgeixi i s’oposi al poderós” posa en relleu que el poder creat a partir de la violència és dèbil. En canvi, segons el filòsof, el poder més gran és el que actua silenciosament, el que simplement succeeix sense fer grans escarafalls: el que no notem.

En política, podríem traslladar aquestes idees a la força que l’Estat Espanyol exerceix sobre Catalunya: depèn de quines èpoques en silenci, depèn de quines èpoques amb violència, però sempre des de la superioritat de qui mana. El cas català és interessant a l’hora de reflexionar sobre aquest tema, perquè centenars de persones viuen en un marc mental que exclou totalment aquestes dues formes de poder. Són molts els catalans que són capaços de detectar la pressió del Regne tant si actua directa com indirectament. Espanya no té poder teòric sobre ells –pràctic sí, de moment, precisament perquè té la força i el pot imposar-.

I el paral·lelisme en qüestió és important a l’hora de tractar el debat sobre l’obra Hylas and the Nymphs. El feminisme lluita contra un poder, que és el que pressuposa l’home per sobre la dona. Aquesta tirania de tot allò masculí es pot donar de dues formes: a través de la violència directa –assassinats, violacions, assetjaments-; o a través de la pressió indirecta –llenguatge, representacions artístiques, micromasclismes-. Sovint són coses que ens passen per alt i que no veiem fins que ens les assenyalen amb el dit. I una bona manera d’ensenyar, de vegades, és ocultar.

Això és el que ha fet la Manchester Art Gallery. Volia parlar sobre com la nostra visió de la societat afecta la manera com rebem l’art, i ha escollit aquesta obra. Per mi és brillant, perquè al mirar el quadre podríem veure només la sensualitat de les dones i no pressuposar-los cap maldat, i precisament el mite grec diu el contrari: les nimfes del llac van raptar Hilas. Per tant, no són un exemple de persona moral. Pressuposaríem mai aquesta maldat quan miréssim una dona despullada, eròtica, bella? Difícilment, perquè tenim una visió masclista segons la qual les dones són dèbils i bones i pures.

Què s’ha aconseguit traient l’obra del museu? Trencar amb els dos poders que, en aquest cas, encasellen la dona, i situar l’espectador en un altre paradigma. El mateix que passa en el cas català. És aquí, en aquesta zona blanca, on es generen debats, noves idees, noves situacions. El visitant ha interactuat amb el museu (Miracle! Sabeu el que costa?) i ha parlat a través de post-its o a través de les xarxes socials. Hylas and the Nymphs s’ha mirat amb més atenció que mai, i l’acció ha ocupat pàgines de mitjans de comunicació reflexionant sobre el tema.

Com avancem com a societat quan sobrepassem els marcs mentals del poder! Tant si crida, com si calla.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació