El poder del parlant

29.07.2013

Alina Moser Dubbel és estudiant de lingüística. Protagonista del documental “Són bojos, aquests catalans!?” Es defineix com a alemanya catalanoparlant, o catalana alemanyoparlant. El seu article ‘El poder del parlant’ ha estat el més llegit aquest estiu a Núvol.

Alina Moser

Quan la gent em pregunta si és veritat que no parlo castellà ho acostumen a fer amb una cara entre desconcert i incomprensió. Això sí, la majoria de gent agraeix el meu aprenentatge de la seva llengua amb un afecte i uns ulls brillants que em fan sentir tan important que em fa vergonya…  Però és curiós, perquè si ens ho mirem fredament, no seria el més normal aprendre la llengua pròpia del territori on un se n’hi va a viure? Sembla que gairebé 40 anys després de la caiguda del règim franquista encara no han assumit que la seva llengua ja és -o al menys podria ser- lliure.

Per calmar el lector que ja es comença a mossegar les ungles de nerviositat, li puc dir que sí, que després de dos anys vivint a Catalunya, també parlo -o al menys entenc força bé- el castellà. Ara, això és una bona notícia? No n’estaria gaire segura. He vingut a viure a Catalunya, sabent només català, com podria haver anat a Islàndia, sabent o aprenent només l’islandès. Però òbviament a tothom li sembla normal que hagi après, a més a més, una altra llengua, la castellana, que jo no he triat lliurement. En canvi, a Islàndia dubto que algú m’hagués exigit l’aprenentatge de l’anglès o del danès, que allà són les llengües que s’ensenyen obligatòriament a l’escola, si no fos per temes laborals. No us sembla curiós?

I parlant del tema laboral, em ve al cap una situació molt reveladora que vaig viure fa poc més d’un any, buscant feina a l’àrea metropolitana de Barcelona. Havia enviat un currículum a una empresa que buscava parlants nadius de l’alemany que parlessin català també, per un servei d’urgències d’atenció telefònica. Quan vaig veure l’anunci vaig pensar: Vaja, em busquen a mi! I sí, em van trucar pocs dies després.

La senyoreta a l’altra banda, per desgràcia, només parlava castellà, així que vaig fer un esforç per fer-me entendre en la seva llengua, perquè aleshores ja m’havien encomanat que millor no parlar en català en segons quines situacions. (És sorprenent amb quina rapidesa assumim els prejudicis lingüístics.) Però al cap d’una estona de conversa prou esperançadora em va preguntar pel meu castellà, perquè al meu CV deia que en tenia un nivell bàsic, només. Jo, sincera i convençuda que això no podia influir en el procés de selecció, ja que buscaven algú que parlés català i alemany, li vaig dir que això era correcte, que no el portava massa bé. Greu error. Amb una frase havia perdut l’accés a la feina. “Moltes gràcies, quan hagis après castellà torna a enviar el CV.” Com? La veritat és que em vaig quedar parada.

Avui només en puc riure, de la meva innocència d’aleshores. Molt probablement hauria pogut fer aquesta feina sense problemes i fins i tot m’hauria ajudat a practicar una mica el castellà. Però m’havia descuidat d’un detall molt important: El català, al mercat laboral de Catalunya mateixa, és un suplement i no pas un requisit imprescindible com ho és el castellà. Un anunci, escrit en català, i demanant una persona que parli català i alemany, dóna per suposat que el lector sàpiga castellà també… Així està el català a la Catalunya del segle XXI.

Aquesta situació, com moltes altres que m’he trobat al llarg de dos anys, posa en evidència quina és la llengua dominant, la llengua comuna, d’aquest territori. Ens pot agradar o no, ho podem percebre com a problema o no, però en tot cas és inútil negar aquesta realitat, perquè ens negaríem la possibilitat de reaccionar i de canviar-la

En aquest sentit, la meva estratègia per defensar la llengua catalana no es basa en cercar els culpables per l’estat actual d’aquesta, sinó en animar cada parlant o futur-parlant a fer-la servir, amb la rigorositat necessària, en tots els àmbits de la vida on hauria de ser normal la seva presència, o millor dit: on un parlant nadiu desitjaria poder fer-la servir. Però això requereix una reflexió de cadascú sobre les seves necessitats, les seves ambicions. Ens hem de preguntar on volem arribar i on ens trobem respecte a això. Perquè a vegades sembla que els catalanoparlants, després de tants anys de repressió, s’acontenten amb “coses a mitges”, amb un ús “normalitzat” que en algunes ocasions només arriba a ser superficial.

 

Trobem exemples per aquesta superficialitat al llarg del viatge que vam fer amb el documental “Són bojos, aquests catalans?!”, que parteix de la idea del lingüista David Valls, per exemple just al principi, entrant a una farmàcia, on sí m’atenen en català, però no em poden oferir cap medicament amb el prospecte en català. O també al supermercat, on puc trobar amb més facilitat productes etiquetats en la meva llengua materna que no pas en català. Però a part de les situacions que vam poder retratar en aquests 70 minuts de documental, puc anomenar uns quants exemples de la meva experiència pròpia més enllà de la càmera.

Una situació que em fa especialment molta gràcia és quan un dia vaig demanar una magdalena a una parada d’aquestes del metro de Barcelona i la senyora em va respondre en anglès, com si li hagués parlat en una llengua estrangera. També m’he trobat que al Servei Català de Trànsit ningú no em va poder atendre en català ni em van donar l’examen del carnet en català que en principi havia demanat prèviament. Aquí he de dir que tampoc no em vaig queixar, perquè d’alguna manera anava a favor meu, ja que tot el material disponible a internet per estudiar era en castellà i així ja m’ho havia après en aquella altra llengua. Al lector li pot semblar normal, però poseu-vos dins la meva pell i digueu-me com us semblaria vist des de fora…

Però tornem al què deia abans: No busco culpables. Busco incitar els parlants a observar amb esperit crític l’ús que en fan de la seva llengua en cada moment de la seva vida quotidiana. Jo no sóc cap purista que vol fer desaparèixer qualsevol (suposat) castellanisme de la llengua catalana. No crec que el camí per mantenir aquesta llengua vagi per aquí. O al menys, no veig com a amenaça una paraula com “bueno”, que fins i tot jo he adaptat instintivament, d’alguna manera. Més aviat em preocupa l’ús indistint de les dues llengües, del català i del castellà, cosa que molta gent anomena “els beneficis del bilingüisme”. Però el bilingüisme, en un sentit rigorós, seria la igualtat entre les dues llengües i implicaria que tothom les parlés, que l’etiquetatge es fes en les dues llengües i que al cinema pogués veure tants films en una com en l’altra llengua.

Per a que passi això, encara quedaria molta feina a fer. Aquesta no la farà ningú altre per a nosaltres. Ni els polítics ni els mestres i professors. Ni els de Madrid ni els de la Generalitat. I llavors, també ens hem de preguntar si el bilingüisme realment és un objectiu desitjable, perquè no sabria dir cap exemple hagi funcionat del tot. Però això ja és un altre tema.

Vaja, quin discurs més fatalista! – podrien dir alguns lectors. Jo els dic que no es preocupin, que el futur de la seva llengua -o de les seves llengües- el tenen entre les seves mans. Si la pròxima vegada que es trobin amb una situació igual o semblant a una de les què he descrit més amunt pensaran en aquest article o reflexionaran sobre la posició que volen que tingui el català a la seva vida ja estaré més que contenta. Per mi és aquest, el camí. Escollim cada dia en quina llengua volem viure. I això ens dóna més poder que a qualsevol polític.

 

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

39 Comentaris
  1. Hem de ser realistes, ho tenim molt magre per aconseguir poder viure en català amb total normalitat, com es feia abans del franquisme. Crec que la immigració espanyola arribada al sXX juntamanet amb la immigració arribada de l’Àmerica llatina en l’ultima dècada ha afavorit que el castellà hagi anat menjant espai al català, i això ens costarà molt de canviar-ho, sobretot perquè a la majoria dels catalanoparlants els costa molt canviar el xip i mantenir-se fidels a la seva llengua. Però a més a més crec que ja amb els catalanoparlants sols no en tenim prou, sinó que ens caldria una sensibilitat envers el català de bona part de la població no catalanoparlant (però bilingües i que parlen català tot i que no la tnen com a llengua materna) perquè la llengua pròpia de Catalunya recuperés el terreny perdut o com a mínim puguéssim viure exclusivament en aquesta llengua els qui així ho desitgéssim.

  2. Crec en el bilingüisme com una riquesa evident (o trilingüisme, o tetralingüisme… com més millor!) però també crec que els que més el defenen són els que en realitat practiquen un monolingüisme en castellà. Per això també penso que el català només el podem defensar des del moment que deixem de canviar sistemàticament de llengua davant d’infinitat de circumstàncies que sembla que ens han de posar traves, quan la realitat ens demostra que no caldria. Tots, primer des de la nostra individualitat, i després des d’una visió més genèrica (empreses, institucions…) hauriem de fer l’esforç per normalitzar un ús que, evidentment, ningú farà per nosaltres. La clau, com diu l’Alina, és escollir en cada moment en quina llengua volem viure.

  3. Alina,
    Fa força anys -era jo un jove adolescent- la meua família va tornar d’Austràlia després d’haver viscut a Occitània. Tornàvem a Elx, al País Valencià, ciutat els que meus pares havien deixat a la darreria dels anys 50. Els meus oncles materns i paterns -el cas valencià és encara més punyent, com deus saber- havien deixat de parlar, en bona part, català als seus fills, els meus cosins nascuts el mateix any que jo o pocs anys després. No es podien avenir d’aquest jove cosí, que arribava parlant valencià amb un lleuger accent anglosaxó aleshores; un accent que vaig perdre al poc temps perquè, com tu mateixa i t’he sentida al documental magnífic, tinc un do per a les llengües, especialment la meua! Els va entrar un sac de rialles perquè no etenien que un fill de valencians -un cosí germà seu- pogués arribar d’Austràlia parlant valencià i no sabent castellà: malgrat que parlava força bé el francès i l’anglès… Són coses que passen en pobles malalts que no s’adonen de la seua malaltia. Alguns, quan ho veiem des de fora, ens estranyem tant que esdevenim els defensors més abrandats del català. Benvinguda sigues a la causa: hi deu haver algun altre motiu d’amor o enamorament. En el meu cas la tria era ben fàcil. Gràcies per ser així! Ja ens veurem per Elx quan feu la segona part dedicada als valencians.

  4. Tinc una nora filipina. Tant punt va arribar a Catalunya va anar a classes de català que és l’idioma que parla sempre. Vagi allà on vagi, quan li veuen la seva cara asiàtica li parlen immediatament en castellà. Però el greu del cas fou la primera vegada que anà a l’oficina d’ocupació de Girona i la senyoreta que la va atendre ho feu en castellà (que la meva nora encara no havia après) i al final l’envià a una altra finestreta doncs treballava a Girona però no entenia el català!!!

  5. No he parlat mai en castellà a Catalunya. El castellà en tot cas m’han imposat moltes catalans ( especialment Toni Soler i APM a TV3 ) i ho continuent a fer cada dia. A Catalunya no he trobat mai cap problema a parlar en català però si que ho trobat que els catalans no en fan servir amb la gent que no són els seus amics o coneguts. En tot cas, no parlare en castellà amb ningú a Catalunya fins quan el català ( i els catalans! ) estant normalitzats … després quan el castellà ja no es defacto estandard a manera falsa, ja en parlarem. Una cosa estrany a Catalunya es que la gent creu que el castellà es una cosa universal i que tothom en parla, cosa més estrany es que a pobles turistics els catalans i els espanyols parla amb turistes en castellà però pujant el volum com això fos una problema 😀 He trobat que majoria dels catalans i espanyols no entenen o volen entendre que el castellà a Europa es força inútil o com a mínim que el castellà es molt més estrany i exòtic a Europa que no pas el català dins a estat espanyol ( el castellà té al voltant de 10% de persones que en parla a Europa i el català fins a 20% a estat espanyol ).

  6. hauries de dir el nom de l’empresa d’atenció telefònica d’urgències per tal de fer-li boicot.
    Si ho ferem amb totes les empreses que ens menyspreen hi fariem forat.

  7. Els arguments de l’Alina són tan incontrovertibles com la seva bellesa facial. El vent de fora de vegades és molt fresc.

  8. Querida Alina, perdoname que te conteste en castellano, pero no sé catalán (sí lo entiendo sin problemas). Yo viví situaciones parecidas a la tuya pero ¡en Alemania! o en Dinamarca. En Dinamarca yo llegué y estudié el idioma danés y siempre traté de expresarme en el idioma local. Pero mucha gente preferían hablarme en inglés (que no es para nada mi lengua materna). Algo parecido me ocurría en el trabajo de Alemania (soy investigador y trabajé en un Max Planck). A mí, como a vos, me parecía ridículo que se prefieriera un idioma extranjero al idioma nacional.
    Hace unos años viví en Tolosa, Francia, donde existen dos idiomas: el francés (único oficial) y el occitano (usado para señales de tránsito y anuncios del metro). Como sé castellano y aprendí occitano (el aranés es un dialecto occitano) puedo comprender el catalán con facilidad. Sin embargo cuando voy a Catalunya, los catalanes prefieren hablarme en castellano. Aún cuando yo les piido que se expresen en catalán pues quiero aprender el idioma y la cutura catalanas.
    Coincido con vos en que lo que da vida al catalán y que le dará presencia en la “vida vidanta” necesita de un cambio de actitud de los propios catalanohablantes.

  9. Alina, només volia donar-te les gràcies, i felicitar-te per ser com ets. Llegir aquest article, avui, que s’ha fet pública la suspensió de tres directors d’institut a Menorca per negar-se a acatar el decret de llengües del govern del PP balear m’ha ajudat a refer l’ànim. Lamentablement la majoria de la gent no se t’assembla i aconsegueixen que aquest món no sigui un lloc per justos.

  10. El idioma sirve para comunicarse. Da igual que sea en braille, en inglés, en dactílogico o en Gaulladet. Soy sordo-mudo y todo esto del idioma me parece absurdo. COMUNICAROS LOS QUE PODEÍS!

    • Ja ho fem, Marcos. Efectivament, totes les llengües serveixen per a comunicar-se, no només el castellà. És per això que estem tan interessats en respectar-les totes.

  11. Hola Alina, veig que tu mateixa t’has contestat, dius que és evident que el castellà és “la llengua comuna, d’aquest territori” per tant si vols treballar a Catalunya necessites dominar aquest idioma, sobretot si treballes de cara al públic. És per això que es dona per suposat el domini del castellà.
    No acabo d’entendre els teus prejudicis davant el bilingüisme que gaudim els catalans amb total naturalitat al carrer, amb els amics i amb la pròpia família. Entenc que et costi aprendre les dues llengües i que et seria molt més fàcil només haver d’aprendre una de les dues però la nostra realitat social és aquesta t’agradi o no. Crec que es molt important respectar la cultura del país on cas i el nostre bilingüisme és un tresor cultural que no volem perdre.

    • Això sí que és pixar fora de tast, nano…Deus ser un d’aquests votants de C’s als qui ja els va bé aquest fals bilingüisme que tant perjudica a la llengua catalana. Si el bilingüisme fos real, cap problema, però perquè un catalonaparlant no pot viure exclusivament en català i un castellanoparlant sí ho pot fer en castellà? Jo sempre parlo en català tot i que l’altre parli en castellà, i en alguna ocasió m’han dit de mala manera que parlés en castellà, i en d’altres m’he vist obligat canviar de llengua perquè a algú que porta 30 anys vivint a Catalunya no li ha donat la gana d’entendre la llengua d’aquesta terra.

    • «el nostre bilingüisme és un tresor cultural que no volem perdre»
      I per quins set sous aquest tresor no el volen els espanyols ni els francesos, mentre que els catalans i els occitans ens l’hem d’empassar tant sí com no???

    • Barceloní,

      crec que tu i jo no vivim al mateix país, ni tan sols a la mateixa ciutat. Mira, jo sóc de Barcelona on la majoria de desconeguts se’m dirigeixen en castellà. On no puc anar a veure pel·lícules en català al cinema, on pràcticament no puc comprar productes etiquetats en català, on no puc comprar videojocs en català pels meus fills i puc anar fent la llista, que resumint-la: els meus drets i els de la meva família com a catalanoparlant no es veuen respectats ni un sol minut. Per tant de quin bilingüisme parles? on vius tu? és més, crec que oblides esmentar que el 100% de la població de Catalunya es pot expressar en castellà sense problemes, però no tota la població de Catalunya, ni de lluny, es poden expressar en català en la mateixa igualtat de condicions. Per tant, et torno a preguntar: de quin bilingüisme estàs parlant??

      • Doncs no se a quin area vius tu de barcelona…. per que yo se que a barcelona quasi tot el mon parla catala i castella…potser en les areas properes a barcelona si que hi parlin mes castella pero a barcelona es parlen les dues….

  12. La meva filla, nascuda a Xina, va arribar a Catalunya quan ja parlava xinès i va aprendre el català perquè és la nostra llengua, la de la familia, amics, barri, coneguts… Li va costar una mica aprendre l’espanyol, però està tipa de que tothom se li adreci en castellà. Molt sovint li he hagut de traduïr el que persones catalanes li déien en castellà.

  13. Quan vaig arribar a Barcelona fa anys, primer vaig aprendre el castellà, tal com ho vaig parlar una mica. Després, a traves de varies feines, xicotes catalanes i les seves famílies, i alguns cursos (excel•lents) de la CPNL, vaig aprendre el català. Però encara he de forçar (al menys a Barcelona) l’ús del idioma, per que hi ha una tendència de fer servir el castellà quan és vista una cara estrangera. I segueix el sorpresa dels natius que si parlo català. Sí sí, ho parlo. Bé, no perfectament, però com puc 🙂

    Evidentment, si algú no parla un idioma cal canviar, no intento parlar català amb algú de Sevilla o Milà… però si a promocionar l’ús del català com puc dins del seny comú. Ser orgullós de la teva llengua.

  14. Gracies Alina per ser com ets, gracies a tu i la gent com tu potser algun dia el català esdevindrà un idioma amb tota normalitat i acceptació per part d’aquells que avui i ahir ens han reprimit per no parlar com diuent alguns d’ells “el idioma del imperio” (espanya), massa gent o a pagat amb pressó, tortura i menyspreu, és per aquest motiu que ens fa tanta il·lusió veure a persones com tu que ho acceptes hi ho entens amb la normalitat que fora desitjada per tots els catalans, benvinguda al nostre país, una abraçada.

  15. Que curiós que el Marcos i el Barceloní d’aquí al damunt, que parlen tan i tan bé del bilingüisme, no facin cap referència (com sempre en aquests casos) al punt clau que tracta l’Alina: ¿què passa amb els prospectes de les farmàcies, amb tants i tants productes dels supermercats, amb el cine, amb els DVDs, amb els jocs d’ordinador, amb…?

    Aquesta gent, em sap greu dir-ho, són cínics. O potser escriuen des de Madrid, vés a saber, amb un traductor automàtic en el cas del Barceloní, i no han passat mai per una farmàcia d’aquí, ni comprat al súpers d’aquí, ni anat als cines d’aquí…

    I llavors, com sempre, parlaran de l’escola: “L’escola ha de ser bilingüe!” L’escola és el mínim mecanisme de defensa del català. Sense l’escola en català, sense la immersió, encara que no sigui del tot general (perquè aquesta gent tampoc no ha anat a visitar escoles de determinats barris i ciutats de Catalunya, on amb la immersió, en fi, es fa el que es pot), el català ja hauria desaparegut.

    És per això que volen que aquest últim reducte de català més o menys majoritari, l’aula de les escoles, desaparegui. Perquè desapareguda l’escola en català, desaparegut el català. I problema resolt.

    No, si ja en saben, ja.

    —-

    I em deixo per al final l’Aline, i hauria de ser el primer objectiu de tots aquests comentaris. Aline, perdona. I felicitats. I la meva admiració absoluta. Ets una crac! Testimonis com el teu, que dius que poden semblar fatalistes, són, al contrari, enormement encoratjadors. Gràcies.

  16. “Hem de ser realistes, ho tenim molt magre per aconseguir poder viure en català” no, Marc, parla una escocesa – cada vegada que els catalans contestan en anglès o castellà a les meves preguntes en català, no és qüestió de “realisme” és questió de derrotisme – si els catalans natius no volen viure en català, què podem fer, nosaltres, els “nous catalans”?

  17. Estic totalment d’acord amb les paraules d’Alina Moser, el futur del català no depèn de ningú més que de nosaltres, dels parlants. Els fluxes migratoris de castellanoparlants a les terres de parla catalana de qualque manera han influit en la minorització del català, però el fet que l’ha fet recular més ha estat l’abandonament dels mateixos catalanoparlants, que molts amb un complexe enorme d’inferioritat han preferit o prefereixen canviar al castellà. El català el parlam més de 9 milions de persones (que no són poques) i es troba en una situació d’anormalitat absoluta. Llengües com l’islandès o el danès tenen un nombre de parlants bastant inferior i es troben totalmente normalitzades; això d’entrada, no ens hauria de parèixer estrany? Aquest fet ens ha de donar les senyals que qualque cosa no va bé amb el català. Però tot està en les nostres mans i hem de començar a reaccionar JA, abans que el procés de substitució lingüística sigui irreversible. Recordau que, el bilingüisme és un procés transitori on una de les dues llengües acaba desapareixent; en el nostre cas, serà el català o
    serà el castellà? tot dependrà de nosaltres, els catalanoparlants. Anim a tots ells a estar orgullosos de la seva llengua i usar-la, només d’aquesta manera sobreviurà. Salutacions des de Mallorca.

  18. Alina, es necessita gent com tu en aquest país, que defensi el que cal i quan cal. I tota aquesta colla de durs de mollera que fa 30 anys que viuen a Catalunya i no entenen el català… Ho sento, nois, però haureu de fer l’esforç, com jo el faig quan vaig a Madrid o a França o a Londres. Jo no parlo mai en castellà. I quan dic mai, vull dir MAI. MAI, MAI i MAI. Parlo català a tot arreu: casa, amics, família, feina… Vine per la Terra Alta (i altres indrents semblants) i ho sabràs. Aquí parlem en català, ens relacionem en català, vivim en català. I quan vaig a Tarragona (una ciutat molt castellanoparlant) MAi canvio a castellà, MAI, a no ser que la persona amb qui parli no m’entengui de debó. I de debó vull dir… que hi ha molta gent que parla en castellà, però entenen el català perfectament (per la cara que fan quan parles ho sabràs). Així que si cal mantenir una conversa de rucs (un en castellà i l’altre en català), es manté. Jo no canviaré per res la meva llengua. Només faltaria que vivint a Catalunya hagués de parlar altra cosa que no fos el català. NOMÉS FALTARIA!

  19. Retroenllaç: 2 d’agost de 2013 : Diari Gran del Sobiranisme

  20. És un bon retrat de la situació. A mi també em sap greu aquest fet però s’ha de mirar una mica enrere per entendre el perquè. La industrialització de Catalunya es va fer amb immigració interna i totes aquelles persones van emportar-se la seva cultura cap aquí. El perquè no es van intrgrar dins la cultura de destí? Els sociòlegs podrien tenir alguna resposta. Però això potser és un altre tema.
    Per l’anècdota que expliques de la feina del servei d’urgències, et dono la raó en què el castellà està sobre entès que és l’idioma que sap tothom, i el què buscaven eren dues llengues estrangeres: alemany i català.

  21. Sincerament m’emociona que una persona de fora s’interessi tant per la nostra cultura!! Molt bona feina 🙂 jo porto 13 mesos vivint a Alemanya i ja m’agradaria parlar tan bé l’alemany com parles tu el català!

  22. Jo ho sento, però em sembla genial que hi hagin persones con l’Alina.
    Entenen les coses sense perjudicis típics d’aqui.
    Es clar que podem triar….. Es cosa nostre….
    Llàstima que es cregui mes amb nosaltres des de fora que de dins del nostre país!!
    Vinga home…. Som-hi!!!
    Per cert…. Gràcies Alina.

  23. No estoy de acuerdo en que uses el argumento del trabajo de atención telefónica de urgencias que te rechazaron para darle valor a tu discurso. Si algo estuvo mal en esa situación fue simplemente el anuncio (que no especificara también el habla castellana). Un trabajo de un servicio de atención telefónica de URGENCIAS donde deberás atender a personas que puede que sólo hablen castellano es incompatible con alguien que no controla este idioma. Viviendo en Catalunya se deben dominar castellano y catalán para un puesto así como mínimo. En Galicia castellano y gallego, en país vasco castellano y euskera, etc… Porque amigos catalanes, hasta que no seais independientes (y creo que algún día lo seréis), vivís en España y el castellano es idioma oficial en todo su territorio.

    Por el mismo motivo tampoco estoy de acuerdo con el argumento que esgrimís algunos en los comentarios sobre los prospectos de las medicinas, productos de alimentación, etc… Cuando seáis un país reconocido, ponedlo todo en arameo si os da la gana.

    Aclarar para los catalanes que ya estarán echando espuma por la boca, que no soy como pensáis (votante del PP, de C’s, de UPyD, facha, intolerante, etc, etc…). Soy malagueño y llevo dos años viviendo en Barcelona. Mi experiencia hasta ahora es impecable. Me encanta esta ciudad y su gente. No tengo intenciones de volver, y si algún día tengo hijos aquí, querré que aprendan castellano y catalán por igual. También decir que estoy a favor del derecho a decidir, y que si algún día conseguís la independencia, pues ole por Catalunya.

    Pero estoy bastante hasta las narices del victimismo que hay con este tema. Yo no veo que nadie se coarte de hablar en su lengua! Quien quiere hablar en catalán, lo hace (siempre que la persona que esté enfrente lo entienda, claro está, porque si no me parece una falta de respeto si se domina los dos idiomas). Por la calle o en comercios me han preguntado mil veces cualquier cosa en catalán, yo he respondido en castellano, me han dado las gracias y cada uno ha seguido su camino tan feliz. Lo entiendo perfectamente, y cuando conozco a alguien que es catalán, le pido que si lo prefiere se dirija a mí en catalán. Algunos lo hacen, otros no. Yo no lo practico porque me siento más cómodo con mi idioma materno, simplemente, y si ambos nos entendemos, qué problema hay?

    Pienso que Catalunya es una comunidad culturalmente muy rica, y que con esta estúpida guerra no sabemos valorar lo que tenemos. Que hay que proteger el catalán? De acuerdo. Que muchas veces se exagera demasiado con el tema? También.

    • Alina, tens tota la raó sobre la situació de l’idioma català aquí. Però t’equivoques en una cosa. De la mateixa manera que dius que a Islàndia et demanin el islandès, que és l’idioma oficial d’allà, i no altres idiomes com l’anglès que encara s’ensenya no és oficial, aquí a Catalunya tenim dos idiomes oficials i propis, i el normal és que se’t demani el coneixement d’ambdós idiomes. Els catalans tenim dues llengües el català i el castellà, i si els catalanistes només tenen un, doncs allà ells, com si se la matxaquen amb una pedra

      • El castellà no és llengua pròpia de Catalunya, la llengua pròpia és el català. Com us molesta a alguns que vinguin de fora a dir les veritats. Per cert, això de matxacar-se-la amb una pedra… no cal sque siguis tan barroer per donar la teva opinió. Als espanyolistes se us veu el llautó per com parleu, no ho podeu evitar.

  24. És evident que queda lluny encara el dia que els catalans contestin en català a les persones que parlen en castellar,jo no estic dins d’aquet, grup però de tant en tant veus algú que fa com jo i m’anima una mica, si tres quartes parts dels catalans tinguessin aquesta costum per dir-ho d’alguna manera crec que podríem respirar tranquils.
    Jo treballo en una botiga i hi ha gent que m’ha arribat a contestar en francès , és anar una mica contracorrent ja que on treballo hi han molt emigrants, però bé he aconseguit que quan venen per segona vegada em parlin en català

  25. Alina, quan compares la situació entre estats normals es podria comprendre el que dius. El que fa falta és fer de Catalunya un país per tal de protegir per llei l’etiquetatge, el doblatge. I que cadascú parli com vulgui!

  26. Ben dit! Jo entenc molt bé que dius. Després de quasi 9 anys aqui jo i les meves filles tenim bon nivell de català (en el meu cas molt més alt que castellà) però molta gent intenta a parlar amb nosaltres en anglès. Quan diem que parlem català molts cops la resposta és, “Uff, yo no, solo habló castellano.”
    Tinc molt clar que visc a Catalunya però tinc documents officials espanyols (i he de parlar castellà quan vaig a alguns oficines), les meves filles estan educades en català però han de fer examens d’equitació en castellà (perquè no es pot en català), i sempre quan no entenc alguna paraula o frase en català la persona amb qui parlo la repeteix en castellà. És un païs complicat per a extrangers!

  27. Retroenllaç: Es presenta l’Assemblea d’Estudiants de Filologia Catalana

  28. Gracies per el teu esforç al fe aquets documentals.
    Es important la teva ajuda a la nostre llengua. Gracies.
    Crec important publica als teus vídeos amb altres llengües; alemany, angles, francès, etc; per donar a coneixia el nostre país i la nostre lluita han aquest moments tan importants de la nostre historia com a nació sense estat.
    Repeteixo, Gracies
    Alexandre Ramonet – Ciutat de Mallorca – Catalunya Completa.

  29. Las críticas que haces sobre la presencia de la lengua castellana lo haces sobre la base de la idea falaz de la falsa analogía. Básicamente hacer equivaler el castellano en Cataluña como en países extranjeros otras lenguas que ni siquiera se dan de ninguna manera en esos países. Me explico ahora.

    • Por ejemplo, en el documental Què ens passa, valencians?, hacia el momento 5:20, después de ir a una misa en un pueblo de Castellón impartida en castellano. (Perdonen mis faltas de ortografía o de gramática. No sé casi nada de catalán)

      «El meu pare é pastò en une égleisa alemana i la veritat, no em puc imaginar fent mise o reçant en francès»

      Esto es una falacia de falsa analogía, ya que el lugar que tiene el castellano en Cataluña y en Baleares (entre otras CC. AA.) no es el lugar que tiene el francés en alemania.

      Si bien no es la lengua materna ni con la que se sienten identificados una gran proporción de catalanes y valencianos, y se puede considerar al catalán como lengua propia de allí, el castellano también tiene un lugar importante en las comunidades catalano-parlantes.

      Para que se me entienda mejor voy a emplear otras analogías que sí son más equivalentes a que se dé la misa en castellano en Vinaròs.

      «Que se dé una misa en francés en Alsacia»
      «Que se dé una misa en italiano estándar en Lombardía»
      «Que se dé una misa en Hochdeutsch en Frankfurt»
      «Que se dé una celebración religiosa en francés en Senegal»
      «Que se dé una celebración religiosa en francés en Malí»
      «Que se dé una misa en italiano estándar en Véneto»
      «Que se dé una misa en italiano estándar en Sicilia»