El poder de la filla

15.04.2016

En un dels duets més tendres creats per Verdi, Simon Boccanegra li canta a la filla que acaba de recuperar després de vint-i-cinc anys: «Figlia! a tal nome io palpito / Qual se m’aprisse i cieli!» [«Filla! Davant d’aquest mot jo m’estremeixo, com si el cel se m’hagués obert!»] (Acte I, escena 1). El mot filla obté la seva força del possessiu que duu implícit: en dirigir-se a aquesta dona com a «Figlia», Simon adquireix la denominació de «Padre».

Imagen 1

Barbara Frittoli i Leo Nucci són Simon i Amelia al Gran Teatre del Liceu

La designació té un pes específic en aquest drama, ja que la relació pare-filla no està fixada. Més aviat resulta canviant, tenint en compte que una filla única va «circulant» de pare en pare. En el transcurs del drama, Amelia assumeix el paper de filla per a, com a mínim, tres pares diferents: el real, Simon; el seu avi, Jacopo Fiesco; i el cap de la seva familia adoptiva, els Grimaldi. A més, els seus moviments sempre indiquen algun gir en la fortuna política dels pares. Però Amelia no és un titella, ni de bon tros. Verdi li atorga un considerable poder: com a instigadora del drama; com a presència vocal acompanyada d’una música que no només imposa atenció sinó que també determina la música dels qui l’envolten; i com un potent símbol polític.

La relació pare-filla és al centre de moltes òperes de Verdi, però ben sovint queda aombrada per un conflicte que acaba en tragèdia. Per contra, Simon i Amelia formen una aliança caracteritzada per la igualtat i el respecte mutu. Igual que Aida, Gilda i la seva propia mare, Amelia estima un home a qui el seu pare desaprova. Però, a diferència d’Amonasro, Rigoletto i l’avi d’Amelia, Fiesco, Simon accepta que és a la seva filla a qui pertoca escollir la seva parella. Entre les òperes de Verdi, només a Luisa Miller apareix una relació parefilla amb el mateix grau d’igualitarisme –i aquí és el pare del jove, Walter, qui amb el seu comportament tirànic envers el fill provoca el tràgic final.

En gairebé tots aquests casos, la relació aparentment privada entre pare i filla té una dimensió pública. Per a les famílies de totes les classes socials, l’honor de la filla representa el del pare. A Rigoletto, l’aristòcrata Monterone considera la seducció de la seva filla un «atroce insulto» a la seva família; i també el bufó, per a qui un atac a l’honor de la seva filla és un atac a ell mateix. La importància pública de la relació pare-filla és magnifica més encara quan, tal com passa a Simon Boccanegra i altres obres, padre esdevé sinònim de patria.

L’honor de la filla representa no només el del pare, sinó també el de tota la nació. Simon i Amelia tornen a mostrar-se aquí com a personatges poc corrents, ja que accepten les implicacions públiques de la seva relació. A diferència d’Aida, que intenta separar la seva vida amorosa del seu deure patriòtic, Amelia recorre a la seva influència sobre el pare i l’amant perquè dirimeixin les seves diferències polítiques. I, a diferència del pare de Giovanna d’Arco, Giacomo, que l’únic que vol és que la seva filla es quedi a casa i es comporti, Simon permet que Amelia l’orienti en les seves accions públiques, concedint indults i fent la pau com a resposta a les súpliques de la seva filla. Amb tot, l’aspecte més sorprenent de la relació pare-filla en aquesta òpera és la seva no permanència. El llibret subratlla aquesta mobilitat amb imatges d’espais físics que les filles omplen i, després, deixen buits. L’acció del pròleg es desplega davant del palau dels Fiesco, on Maria (filla de Fiesco i mare d’Amelia) s’està morint, mentre el poder polític de la ciutat de Gènova s’aguanta per un fil. El pèrfid Paolo reivindica la imatge de la filla per donar una ànima a aquesta façana, d’altra banda, desolada. En el mateix discurs («L’atra magion vedete»), convenç la plebs perquè votin Simon com a dux, de manera que la mort de Maria coincideix amb la pèrdua de poder dels patricis. Alhora espai familiar i polític, el palau només representa el poder dels Fiesco mentre hi hagi una filla viva.

En la vida de Simon, com en la dels Fiesco, hi ha un habitatge que simbolitza la seva posició política i que hauria de contenir una filla, però que no en conté cap. Així, en el cas de Simon l’espai és una petita cabana a vora mar, lluny de Gènova: la seva humilitat, la ubicació fora del centre urbà de govern i associacions marítimes representa, de manera molt encertada, la font del seu poder; i és que Simon va guanyar la seva fama, i conseqüentment el càrrec de dux, amb les seves fetes com a pirata. Tal com li explica a Fiesco, hi va deixar la seva filla, ben petita, sota la cura d’una dona gran, però a la tornada es va trobar la cuidadora morta i la filla, desapareguda. La posició de Simon com a progenitor és anàloga a la seva posició política: va accedir a ambdues per mitjans dubtosos, i, en el millor dels casos, té un fràgil control de la seva autoritat, ja que és Paolo qui realment detén el control polític. Al llarg de l’òpera, els moviments d’Amelia entre els diferents habitatges dels diferents pares segueixen traçant els canvis de poder.

(Fragment extret del Llibre de temporada 2015-2016, editat per Amics del Liceu amb coproducció amb el Gran Teatre del Liceu).