El Pi i Margall de Gabriel Alomar

6.04.2019

Hi ha un article de 1896 de Pi i Margall en què l’autor ens descriu com els estats d’Europa es van convertint, de mica en mica, en màquines de guerra. Els països es rearmen sense parar per no quedar-se endarrere en la cursa militar, i la nacionalització de les masses té com a única funció crear soldats en lloc de ciutadans. «Nos sobreviene la guerra (…) −diu ell−, transforma[n] en campamentos las naciones». El títol i la idea que rau sota l’article intenten respondre a la mateixa pregunta: pot existir així la democràcia? Les nacions son una eina de doble fil, suggereix, que tant poden servir per democratitzar, per tornar-nos més lliures i iguals, o per fer més brutals els homes i les guerres. Per a ell, a l’Europa d’aquell moment tot està obert i apareixen davant dels ulls dues vies: la democratització o l’autoritarisme; apostar per resoldre amb virtut les noves demandes de llibertat o per la por i la guerra.

En el pròleg del recull de textos d’on trec l’article, el filòsof Gabriel Alomar (Palma, 1873 – El Caire, 1941) compara la figura de Pi i Margall amb el Segismundo de Calderón de la Barca, un individu que es veu condemnat a fer soliloquis, a viure reclòs en el seu esperit. Alomar veu l’ex-president de la primera República com un home que s’havia trobat amb una Espanya encara massa verda, amb «l’incapacitat del país per a la sobirania, per a la democràcia», incapaç, en definitiva, de remar contra les tendències autoritàries d’Europa.

Mentre al 1848 les revolucions a Europa havien trastocat el sistema internacional sorgit del Congrés de Viena, Karl Marx descrivia per primer vegada una nova classe social: el «proletariat» («una masa de hombres que viven de su corporal trabajo», diria amb les seves paraules el polític barceloní). En aquest context revolucionari i de transformació nacional, i just després de les revoltes de la Vicalvarada, un Pi optimista pel futur i desenganyat pel present escriurà la seva obra principal, Reacción y revolución (1854), un text que intenta exposar la necessitat d’una refundació política i cultural, social i nacional, de la societat europea. Ell proposa fer dels estats unes unitats polítiques que, tot garantint la igualtat material i educativa dels ciutadans, permetin l’autonomia i el floriment dels diferents individus i pobles.

L’«harmonització» entre unitat i varietat, entre individus i societat, és justament el fil que estira Alomar per crear tota la seva obra. Hi ha entre els dos teòrics, però, variacions en els llocs on es posen els accents. El federalisme de Pi funciona amb una separació tallant −xocant pel lector actual− entre pàtria i nació-Estat: son dues lògiques polítiques que funcionen amb certa autonomia. Per una banda, la pàtria es descriu com a una unitat històrica, lingüística i de lleis i costums: la pàtria és el codi bàsic i particular d’un lloc (∃) i del qual l’home parteix. Hongria, Cuba, Alsàcia i Catalunya serien pàtries. Per l’altra banda, la nació-Estat seria l’element universal (∀), agregats artificials creats per «matrimonios entre príncipes, ya por fuerza de las armas». Àustria, França i Espanya serien nacions. Per a Pi, l’excés de pàtria conduïa al particularisme i l’excés d’estat a la uniformització, a l’autoritarisme més cec. La federació era la possibilitat de basar la unitat en el lliure contracte (∃ ↔ ∀) entre individus i pobles, i anar avançant d’una federació espanyola a una de llatina, i posteriorment a l’europea i la global.

Sense fer esmenes radicals al seu mestre, per a Alomar l’accent ja no es troba en l’organització d’Espanya, sinó en la universalització de Catalunya. Els seus interessos se centren principalment en mirar de com projectar la regió catalana (∃) a una civilitat catalana (∀). Al parer del mallorquí, la dominació espanyola havia impedit la formalització de la pàtria catalana, és a dir, l’homologalització de Catalunya amb les altres nacions d’Europa. Per això ell buscarà superar l’estancament d’un catalanisme tradicionalista i provincià, que se centra només en conservar, per passar a defensar una Catalunya que es constitueix com una de les civilitzacions del món; canviar d’una imatge estàtica de Catalunya, aturada en el temps, a una de dinàmica i actual: «La pàtria i la naturalesa ens han fet, no és així? En canvi nosaltres fem la ciutat (…). La nostra ciutadanització (complement de la nostra nacionalització) serà, doncs, també la nostra optimització del poble «futur»» (p. 107).

Per tal de fer una Catalunya que es projecta cap endavant, que es futuritza −seguint el neologisme d’Alomar−, s’han de fer dues coses. Primer, Catalunya s’ha de desfer de la seva moral d’esclau. Des que «l’hegemonia castellana» es va imposar, provocant la «mort civil» de Catalunya i «l’atuïment de la seva personalitat política», que el país va preferir replegar-se en un culte al passat i autocastrar-se políticament i intel·lectual: «Hem après a ser rèptils savis, a la cortesana, en comptes de ser sobirans». El nou medi revolucionari europeu permet que la nació catalana passi d’un instint de conservació (Renaixença i regionalisme) a un de creació (Imperialisme).

Segon: mitjançant la nacionalització dels catalans s’ha de promoure la democratització i l’autonomia de les masses obreres. A «Catalunya −diu Jaume Brossa (p. 19), company intel·lectual d’Alomar− no cal esperar res de l’aristocràcia ni de la burgesia (…) sinó que tenim que girar els ulls vers la massa anònima, adscrita a la gleva, conservadora del geni de la raça, la que s’ha emportat la pitjor part en la relaxació del nostre caràcter».

Alomar descriu com des de la Revolució Francesa les castes nobles havien anat cedint el poder a les castes burgeses; ara, en canvi, era el proletariat el que semblava dominar l’escenari polític immediat. Socialisme i nacionalisme eren els dos pols de futur. El socialisme [unitat] era un mitjà que permetia el desenvolupament dels individus [varietat]; de la mateixa manera, el federalisme [unitat] era el mitjà adequat per aconseguir la personalització i vitalització de les nacions [varietat].

Caldria −conclou a «Negacions i afirmacions del catalanisme» (1910)− un catalanisme socialista que s’oposés als plantejaments més tradicionalistes, a aquell catalanisme que es disfressa de conservador de les essències a Barcelona (∃) però que alhora «subordina a una coacció econòmica exercida des de Madrid les condicions mateixes de la seva vida i la seva prosperitat» (∀). És necessari, creu Alomar, reprendre les idees de llibertat de Pi i de Valentí Almirall −la nació com eina de democratització, igualtat i autonomia− per contraposar-se al catalanisme de l’alta burgesia −la nació com a vernís per assegurar l’status quo. Vol que els obrers poguessin dir: «el catalanisme som nosaltres».

Si es va a una facultat de filosofia, història o de ciències polítiques és normal trobar poc o nul coneixement sobre el pensament català. És ben bé com si ens haguéssim arribat a creure que som la primera generació que llegim els clàssics antics i moderns. Però n’hi ha prou amb obrir un llibre o un diari de principi de segle per veure-hi un món intel·lectual que bull, uns escriptors que participen dels debats de l’època i dels seus autors. La fi de la transmissió d’aquesta tradició té l’origen principal en la guerra i la dictadura: entre els executats, els exiliats i els morts de por la veu forta del segle XIX i XX es va aprimant fins a gairebé desaparèixer. Tot i que els darrers anys s’ha fet un esforç per recuperar aquests autors −sobretot des de la literatura i el periodisme−, el tall que es va fer en la tradició encara avui ens costa de pair.

Per això quan el Roc Solà em va explicar que començaria un curs gratuït a la UAB sobre la qüestió «nacional-popular (sic) a Catalunya» vaig pensar que encertava. Ara, en aquesta època zombie post 1 d’Octubre, és difícil no acabar empetitits, amb el cervell esgotat o fregit, i retornar a la tradició pròpia sembla la millor manera d’ampliar els imaginaris i projectes. L’historiador i polític Xavier Domènech, que va fer un pas enrere de la primera línia política, ha estat rebuscat entre els imaginaris d’aquest primer catalanisme −també a Pi i Alomar− i el dia 26 de març va inaugurar el curs amb una conferència sobre el primer president de la República. La qüestió que guiarà el curs segueix assemblant-se a la que es feia el primer president de la República: com articulem el vincle entre «la democratització social i la forma estatal» a Catalunya? Dit d’una altra manera: com navegar entre les pulsions autoritàries del context internacional?

Tal com està plantejat el curs, però, els organitzadors corren el risc de tancar Catalunya entre els murs de la democratització d’Espanya, en comptes d’utilitzar marcs globals, com feien Pi i Alomar. Per sort, la lectura honesta d’aquests autors ja serà per se un bon estímul per anar més enllà.