El petit de Cal Eril: “Aquestes cançons les he fet a la cuina mentre esmorzava”

9.03.2013

El petit de Cal Eril reapareix amb un nou treball sota el braç. Es tracta d’un doble vinil titulat La figura del buit, disponible des del passat dimarts 26 de febrer. Entre els tràfecs que ara l’ocupen, en Joan Pons, el benjamí de ca l’Eril de Guissona i creador d’El petit de Cal Eril, ha trobat un moment per parlar-nos del disc. 

 

El petit de Cal Eril

 

Els teus treballs anteriors comparteixen una mateixa ànima però alhora tots són diferents, tots han suposat fins a cert punt una reinvenció d’El petit de cal Eril. Què aporten en aquesta evolució els 17 temes de La figura del buit? Cap on tires estilísticament amb aquest darrer treball?

Hi ha per a mi una clara evidència estilística que rau en el pes de la caixa i el baix. Ritmes més clars i concrets.

Si a Vol i dol (Bankrobber, 2010) hi sura un cert misticisme, una nuesa més apagada, un moure’s per les “cendres” (per dir-ho usant el títol del primer tema), La figura del buit suposaria un renaixement després d’això? Per exemple, a la cançó “Amb tot” et sentim dir que “ningú ens treurà mai les ganes de viure”…

Vol i Dol era també un disc amb ganes de viure, em preguntava què passa després de la mort, però amb una visió optimista. Aquest disc no és tan unitari temàticament, però també té una unió amb aquelles cançons, preguntes sobre l’existència.

En més d’una ocasió t’han penjat l’etiqueta de folk psicodèlic rural o d’altres de semblants. Hi estàs d’acord?

No hi estic ni d’acord ni en desacord, és una etiqueta que posa algú a qui li he inspirat això. Jo crec que faig cançons i rock.

A La figura del buit hi trobem un tema psicodèlic per excel·lència, “La fi”, que ens evoca ben nítidament bandes tals com uns King Crimson. Però més enllà d’aquest tema, un cert so dels seixanta-setanta embolcalla el disc globalment, sobretot gràcies a l’ús de teclats Hammond i Rhodes. Creus que fer aquest folk proper i singular, tenyit d’aquesta sonoritat “vintage”, és un tret distintiu d’El petit de Cal Eril? En teniu la pretensió?

Sí, m’agrada molt el so dels discs dels 60 i 70, normalment més que els d’ara.

Però m’agrada buscar un so especial, i en Mau i jo ens hem concentrat molt a trobar un so especial i únic.

De quins altres referents, en general, diries que has pouat en compondre els temes del disc?

Jo hi veig dibuixos del pintor Joan Ponç, imatges de Fitz Carraldo, paraules de Kurt Vonnegut, gust de garotes i carxofes, tot el que he viscut últimament!

La figura del buit està esquitxat aquí i allà per l’aparició de cors i segones veus, i sovint també de melodies de vent metall al costat de les guitarres i sintetitzadors, o fins i tot d’un banjo. Què en pots dir del teixit instrumental i d’arranjaments del disc? Com l’has concebut?

M’agrada jugar amb els elements que tinc a l’abast, però aquesta vegada també tenia ganes d’experimentar amb noves textures. El Hammond per exemple, té un pes molt important, i els vents, que són elements amb els quals no havia jugat mai abans. El cor de noies també m’encanta, és molt divertit treballar amb tantes veus, un dia faré un disc amb un cor i una guitarra.

Com és el procés creatiu d’El petit de Cal Eril? Sabem que músics com és ara en Joan Colomo tenen enllestida tota la part musical d’un disc molt abans que les lletres, a vegades compostes in extremis. Seria aquest també el teu cas? Com neix una cançó d’El petit de Cal Eril?

Doncs la majoria d’aquestes cançons les he fet a la cuina mentre esmorzava, tinc una finestra, una ràdio, una tauleta amb una llibreta i un cafè. I vaig anar fent.

Com ja hem dit, el disc té molts temes, tants com 17, alguns amb més vocació de “single” i d’altres amb més tirada cap a l’exploració. De quin o quins estàs més satisfet?

Estic satisfet amb la suma de tots ells. Fins a l’últim moment tenia al cap de treure’n 4 o 5 i fer un disc més curt, però no vaig ser-ne capaç perquè crec que les 17 cançons juntes funcionen i expliquen el que han d’explicar.

Quin pes té al resultat final del disc el paper d’en Mau Boada, multinstrumentista i artífex de projectes com  Les Aus o Esperit!, que n’ha exercit de productor?

En Mau té un pes molt gran en el disc, jo el sento a tots els moments del disc, és com veure’l a través dels sons. Hem treballat molt bé junts i hem rigut moltíssim.

A la portada del disc s’hi veuen les terrasses d’un edifici amb tot de personatges en diferents situacions i al centre una figura coberta amb un llençol. Suposem que és una representació del mosaic de personatges (com ara aquest “farmacèutic de Lleida”, amb tanta debilitat pel producte que despatxa) que apareixen més o menys directament al disc, amb la figura del buit al mig de tot. Explica’ns-ho.

La gràcia de la portada és per a nosaltres (em refereixo als que l’hem pensat i fet: Edu Vila, Roman Yñan i Ramon Ponsatí) que cadascú hi imagini el que vulgui. La teva interpretació de veure-hi els personatges del disc per exemple! Hi han tantes lectures com persones la mirin!

Per acabar, a partir del març enceteu una gira de 17 concerts (tants com cançons té el disc) que us portarà per Catalunya i per diversos punts de l’Estat amb una banda totalment renovada. La primera part de la gira serà conjunta amb els Mates Mates. Coneixies la seva música? Què en penses d’aquesta banda?

Vaig tenir la sort d’ajudar-los a gravar el seu primer disc. Són frescos i simpàtics com la boirina del matí d’un dia de juliol. Tinc moltes ganes de fer aquesta gira junts i seguir presentant el disc pertot arreu on ens vulguin.