El pes mort de Lluís Llort o prendre’ns com cal la llengua

Lluís Llort treballa a la secció de Cultura d’El Punt Avui des dels anys vuitanta i ha publicat dotze novel·les. L’última és Pes mort (Editorial Alrevés, crims.cat, 2019), ambientada a un restaurant familiar de l’Eixample freqüentat per un senyor obès que hi sopa gairebé a diari. Cinc personatges, una nit, un restaurant en decadència, un pis de l’Eixample.

Mentre escrivia Llort es va adonar que el tema de Pes mort és el pes de la culpa; a diferència del que solia fer, en aquesta última obra ha decidit que no tornarà a imposar-se cap tema. Al llibre Escriure (l’Altra Editorial, 2019) Stephen King recomanava fer això, deixar el tema i les trames per més endavant, per la reescriptura. “A la novel·la 32 morts i un home cansat em vaig imposar escriure sobre la violència i crec que era artificiós, ara vull que flueixi”; La roda de premsa es fa a la Llibreria Obaga, situada a la part en què el carrer Girona passa a ser Gràcia. Som pocs, i sorprèn (o no) que algú pugui escrigui dotze novel·les i passar gairebé desapercebut. A banda de llibres, Llort també ha tingut el seu paper com a guionista de Jet Lag, però aquesta és una altra història.

Literatura més o menys negra contra la transcendència

“Miro de passar-m’ho bé escrivint. No miro de superar-me, miro de no avorrir-me”. Tot i la dotzena d’obres, abans d’aquest passat mes d’octubre Llort feia tres anys que no escrivia ficció. Diu que en aquest temps ha preferit fer altres coses. Llegir, veure Netflix, jugar a la Play. Ha estat baix d’ànims. L’octubre del 2018 va recuperar les ganes de posar-s’hi, i ho va fer de pressa: l’editor Ilya Pérdigo va dir-li que publicarien la novel·la al juny (i l’han publicada al maig, com veieu). L’Àlex Martín presenta l’obra en nom de l’editor d’Alrevés Ilya Pérdigo, que en aquests moments celebra una nova paternitat. Martín defensa el gènere negre, que sovint és una eina indirecta per a la crítica social. Llort no és cap fonamentalista del gènere negre, però tendeix més al negre que a la policíaca perquè els policies no li agraden gaire i els mata a la quarta pàgina.

Llort sabia que volia ambientar la novel·la a l’última setmana d’agost del mateix 2018, quan l’onada de calor va coincidir amb la vaga de taxis i el teló de fons dels narcopisos, el post- procés, la immigració, el topmanta i l’especulació urbanística. Llort es diu partidari de desdramatitzar sense banalitzar, d’escriure amb humor sense caure en l’astracanada. També volia parir un personatge que fos obès i que fos una bona persona, que fos alguna cosa més a banda de gras. “Les novel·les generalistes m’avorreixen, em falta l’ham que m’arrossegui”. Si quan et donen per mort un dia tornes (La Magrana, 2012) és un altre dels títols publicats per Llort. Aquesta novel·la del 2012 parteix d’un fet real, la història d’una noia que durant catorze anys va desaparèixer i que quan va tornar va demanar als familiars que es quedava amb ells a condició que mai no la interroguessin (on havia estat, amb qui havia estat, per què havia marxat?). Desconcertar el lector, diu Llort, també és una de les seves dèries. La va portar a l’extrem a No n’estiguis tan segur, una obra en què de tant voler enganyar el lector al final gairebé ni ell mateix sabia el que es deia. Si se’m permet la frivolitat, només pels títols que Lluís Llort ha sabut i sap donar a les seves obres a mi ja em venen ganes de llegir-lo.

“No pretenc cap transcendència, no crec que canviï la vida de ningú”, afirma Llort. També explica que a Pes mort no hi ha sexe ni violència, que en aquesta novel·la la part sensual és als plats, perquè el personatge gras ja fa anys que s’ha oblidat del desig i de les dones -tot i que hi ha una cuinera. Les primeres cinquanta pàgines són ambient, després tot canvia i els personatges es troben els uns davant dels altres i davant les pròpies culpes individuals (per referir-se a aquesta culpa l’escriptor ens parla del gran Dostoievski, que porta la culpa al límit a la novel·la Crim i càstig). Llort explica que l’estructura de Pes mort és més teatral que cinematogràfica, i afegeix que a banda de la culpa sobre la història dels cinc personatges plana l’amenaça de fer una tria i no poder fer marxa enrere. És el que sol passar amb els cadàvers, que si no te’ls treus de sobre ràpid de seguida se’t podreixen.

La col·lecció Crims.cat 

La col·lecció Crims.cat fa set anys que existeix i té quaranta-tres llibres publicats. Lluís Llort ha publicat també en altres editorials, però en general s’ha mantingut i es manté fidel a la col·lecció crims.cat de l’editorial Alrevés. A Crims.cat la llista de noms publicats és llarga. Tafanejava el blog de la col·lecció quan he descobert una ressenya d’Anna Maria Villalonga sobre Trenta-dos morts i un home cansat, una de les dotze novel·les de Llort. Viallalonga lamenta que la literatura de gènere (i la que no és tant de gènere) en català passi tan desapercebuda, i acusa el lector català de mandrós a l’hora d’endinsar-se en certes novel·les en català. Pes mort és una novel·la escrita en un to fresc, creïble, amb una bona ambientació. Algú que porta tanta novel·la escrita i tants articles de premsa a l’esquena i que, a més (això em sembla clau) té una relació juganera i desenfadada amb l’ofici, ha d’escriure bé per força.