El periple kafkià d’un islandès a Nova York

13.10.2017

L’escriptura teatral de Lluïsa Cunillé ha anat guanyant en contextualització històrico-geogràfica i en compromís testimonial amb l’època actual, en diàleg amb el passat recent. Així, a Geografia —estrenada dins el tríptic Fronteres (2014)— tractava els temes de la corrupció i del nepotisme, mentre que a El carrer Franklin (2015) escenificava en clau de farsa la problemàtica dels desnonaments i de l’atur endèmic, denunciant l’extrem de precarietat al qual ens han conduït les polítiques neoliberals de les darreres dècades. Ambdues van ser estrenades al TNC, que ara li dedica a l’autora l’epicentre de la temporada 2017-2018.

Abel Rodríguez i Joan Carreras a “Islàndia” | Foto: © May Zircus / TNC

L’itinerari dibuixat per Islàndia —escrita l’any 2009— va des de la utopia esberlada fins al moll de l’os del neocapitalisme. El director, Xavier Albertí, la considera un viatge que especula amb les possibilitats que tenim els éssers humans de ser lliures quan se’ns decreta una crisi. El gran referent de l’obra —o el gran intercessor, com diria Laurent Gallardo— és la novel·la Amèrica de Franz Kafka (1927), en què assistim a la fatalista successió de desventures del jove alemany Karl Rossmann als Estats Units. Com al personatge de Kafka, al Noi d’Islàndia li robaran la maleta i serà víctima d’estafes i abusos de poder. També la novel·la Manhattan Transfer (1925), de John Dos Passos, que reflecteix el boom especulatiu dels anys vint a Nova York, i el poemari Poeta en Nueva York (1927), de Federico García Lorca —la Dona de Harlem en parafrasejarà un parell de versos—,  són a la base de referències intertextuals d’Islàndia.

La situació inicial ja és anòmala: un Home es desperta al seu dormitori de Reykjavík i es troba una Jove rere el capçal del llit. És una cambrera amb la qual va coincidir diverses vegades en un bar i que ara s’ha esquitllat com per atzar, sense un motiu concret, dins la seva habitació. Diu que l’ha anat a veure perquè pensa que, com a expert en finances, li podrà explicar els motius de la crisi. Ell —un banquer a l’atur, en el context de la brutal recessió econòmica del 2008— és a punt d’agafar un avió per anar a Nova York, a veure la seva mare. Assistim a un diàleg desconcertant on queda clar que no es coneixen de res, ja que ell amb prou feines la ubica i ella l’ha confós amb un altre. Jordi Oriol interpreta aquest Home perplex, superat pels esdeveniments, i Paula Blanco, com a Jove, assumeix un to cada cop més melangiós i ensonyat. De sobte, de sota el llit surt un Noi de quinze anys —interpretat pel joveníssim Abel Rodríguez— que, sense mirar-los, s’anirà posant la roba de l’Home. “Riu i canta tot el dia” —diu l’exbanquer— i “es guarda la seva felicitat només per a ell”. El Noi —materialització del jo adolescent de l’Home— fa una trucada per demanar un taxi i s’emporta el bitllet d’avió i la guia de viatges. Després es menja una poma, fruita de ressonàncies bíbliques, i entenem que tria el coneixement. El mal ja està fet i ell canta La Traviata.

L’escenografia de Max Glaenzel ens transporta al metro de Nova York. Els pilars verds i blancs, les reixes i els bancs de fusta de les andanes acotaran els episodis urbans. El panell situat al fons farà de finestreta del tren, i és que som en el trajecte de Pennsilvània a Manhattan. El Noi —l’Home de jove, quan volia ser cantant d’òpera— coneix el Viatger, un estrany inventor interpretat per Joan Anguera, que passa de la persuasió i les argúcies d’un estafador al laconisme d’un home avergonyit i a una certa culpabilitat capcota. Porta una capsa blanca que conté —afirma— un aparell per afavorir la formació de núvols i per fer ploure. Un Metge d’aire escèptic i posat murri —impecable Oriol Genís— fingeix interès per l’invent i, després d’adquirir-lo a canvi d’un xec en blanc, li regala la capsa al Noi com a recordatori que ha d’anar amb compte.

L’actriu Lurdes Barba a “Islàndia” | Foto: © May Zircus / TNC

A la recerca de la seva mare, el Noi passa per un carrer de Harlem, on una Dona gran —brillant composició de Lurdes Barba— que ha perdut tots els seus estalvis per culpa dels bancs i s’està davant una parada de trastos vells i objectes usats, insisteix a vendre-li alguna cosa —el que sigui: un llibre, un televisor o un paraigua—, mentre lamenta que “Els pobres ni tan sols tenim dret als records”. Després, en una gossera del Bronx i en plena nit, trobarà Robinson, que dorm tancat dins una garita per no ser atacat pels gossos famèlics i rabiosos que vigila. L’escena sembla una imaginativa recreació d’un parell d’episodis de la novel·la Amèrica, de Kafka, en què Rossmann ha de compartir habitació —i balcó— amb dos galifardeus que es volen aprofitar d’ell: Robinson i Delamarche. I precisament Delamarche és com es diu el padrastre del Noi, un excarnisser que ara té una parada ambulant d’hamburgueses i hot dogs, guanyada al pòquer, en una cantonada de Wall Street. Ben aviat apareix un Client amb una americana verda —i brutíssima— de trader; aquest tauró financer caigut en desgràcia conté, encriptat, un personatge de Manhattan Transfer i sembla al·ludir també a Bernard Madoff, l’estafador de l’Upper East Side que va cometre un dels majors fraus piramidals de la història. Albert Prat —Robinson—, Joan Carreras —Delamarche— i Albert Pérez —el Client— broden els seus papers d’outsiders; desesperats i koltesians, desvariegen portats per una xerrameca llunàtica i destarotada. Finalment el Noi —Abel Rodríguez porta el pes de l’espectacle, amb una barreja de determinació i fragilitat— parlarà amb la seva Mare, a la qual una creïble i sempre solvent Àurea Márquez confereix un aire impacient i esmunyedís; dins la catedral de Sant Patrici, i en una conversa xiuxiuejada, s’assabenta que ara treballa com a vident a domicili —“Make believe”, hi diu al panell del fons—, aprofitant-se de la incertesa i el desconcert que domina el món.

Hi ha una certa morositat en la posada en escena, i una distància que ve més determinada per la direcció de l’espectacle que per la dramatúrgia. Albertí és del tot fidel a la poètica del text, que es veu reforçada i multiplicada per algunes decisions tant d’escenografia com de moviment escènic, vestuari —a càrrec de María Araujo— i caracterització. Se subratllen sobretot la incomunicació i la incomprensió, d’allò més kafkianes, que dominen en les interaccions entre els personatges, però no s’acaba de traslladar del tot aquella esperança indestructible, com una llum interior, que fa que el Noi no defalleixi. De Harlem a Chinatown, trobem espais ben diferents, aïllats entre ells, si bé articulats pels mateixos elements escènics, com si es tractés de les estacions d’un viacrucis al metro o a la jungla contemporània. Cada escena és presidida per una imatge projectada en el panell publicitari; hi trobem fotografies en moviment i eslògans cèlebres —de Disneyland, el Royal Bank of Scotland i la revista Fortune, entre d’altres—, que, en aquest context, reafirmen el missatge de denúncia i el compromís polític de l’obra. L’espai sonor de Lucas Ariel Vallejos dibuixa una ciutat acústicament assetjada per sirenes, lladrucs i avions, i la il·luminació d’Ignasi Camprodon delimita i potencia amb encert la significació profunda de cada espai, cobrint un ampli espectre que va des de la llum bruta de la gossera del Bronx, en plena nit, a la ràfega diürna i sobrenatural que inunda des de les altures, com a través d’un rosetó, la catedral de Sant Patrici —escena, aquesta darrera, on s’apel·la a més, com poques vegades, al sentit de l’olfacte—.

Abel Rodríguez i Àurea Márquez a la catedral de Sant Patrici de Nova York | Foto: © May Zircus / TNC

Islàndia denuncia el caràcter depredador i voraç dels mercats financers, extensible a tot intercanvi humà. Fins i tot la Dona de Harlem, que experimenta una mal dissimulada tendresa pel jove islandès, prova de vendre-li articles que no necessita per molt més del que valen.  I, en l’escena del tren, paradigmàtica d’aquesta actitud, el Viatger té la intenció d’estafar-lo, demanant-li diners a canvi d’un invent impossible, originat en la mera especulació, com els derivats de crèdit que van desestabilitzar els mercats a partir dels anys noranta i que permetien als banquers apostar per qualsevol cosa: la fluctuació del petroli, la fallida d’una companyia o el clima. Una màquina de fer núvols esdevé així metàfora del sistema financer.

El Noi descobreix que les relacions humanes responen a una lògica incomprensible. En aquest viatge iniciàtic acaba trobant la font del mal o del capital, i interactua amb personatges que porten temps bregant amb la incertesa dels mercats. L’economia mundial ve marcada per la pauta nord-americana —“La fi del món s’assemblarà molt a una apagada de llum a Nova York una setmana sencera”—, i les seves víctimes sempre són els més febles del sistema. El problema del crèdit s’ha convertit en un problema de credibilitat i de confiança —en els altres, en un mateix, en el futur, en Déu—: “Si et pogués creure, si pogués creure algú un altre cop, però els bancs fins i tot s’han endut això”. Enfront de la ingenuïtat de l’adolescent islandès —“Sempre és agradable trobar-se amb algú humanament jove a Nova York”, diu la Dona de Harlem—, proliferen els valors de l’American dream. El mite del self made man, d’acord amb l’èpica de l’autorealització i l’autosuperació, es palesa en la fascinació del Viatger pels inventors americans i també en les aspiracions de Delamarche, que considera indigne vendre carn als immigrants i prefereix vendre menjar ràpid als taurons de Wall Street. La religió és un altre dels valors de què fan gala els americans. El Noi no creu en Déu però sí en la veritat i en la necessitat de defensar-la; per això, no pot suportar viure en una ciutat on la gent no sap de quina matèria estan fetes les coses que ven. Professa un amor pur per la seva Mare, però això no impedirà que se senti defraudat per ella, preocupada com està únicament per una salvació personal centrada en la dieta. Al final, seran els vells valors víkings els que facin que el jove abandoni Nova York. I on hi diu vells valors víkings s’hi podria llegir actitud ètica insubornable, i s’hi podria veure, potser, una transposició de la negativa d’Islàndia a pagar el deute, la negociació de les condicions amb els creditors i la redacció d’una nova constitució per canviar les lleis. Per alguna cosa va dir el president Ólafur Ragnar Grímsson que Islàndia és una democràcia i no un sistema financer.

A Islàndia, Lluïsa Cunillé desdobla el personatge principal i n’envia la versió més idealista i esperançada a Amèrica. Tot i que tractarà amb lladres i estafadors professionals, i en el tràfec hi perdrà diners, peces de roba i certeses, el Noi sortirà reforçat d’aquest descens al neocapitalisme més salvatge. I no perdrà el somriure, com si, reconciliat amb ell mateix, hagués après a comprendre i a respectar la legítima desesperació dels altres. El seu viatge constitueix una mena de versió cunillesca del Gran Teatre d’Oklahoma de Kafka, en aquell final inacabat de la seva novel·la pòstuma que, tal com afirmava Max Brod, oferia una possibilitat de reconciliació amb la vida i un cert sentit de llibertat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. L’acabo de veure i aplaudir. T’agraeixo aquesta reflexió tan rigorosa i, al meu parer, encertada, que m’ha ajudat a aclarir alguns dels punts foscos que em podien quedar després de la representació.