El paper de les dones als museus: fets, no paraules

Davant la reivindicació popular feminista, les institucions culturals catalanes han començat a treballar per incorporar la igualtat de gènere tant en els seus discursos com en les seves estructures. Què estan fent els museus catalans en matèria d’igualtat? Un reportatge de Clàudia Rius que pren d’exemple el cas del Museu Marítim de Barcelona, institució que no compta amb l’aparició de cap dona en les seves sales.

Els museus són espais públics vitals que haurien d’estar dirigits a tota la societat, promoure el respecte als drets humans i la igualtat de gènere. Ho diu la UNESCO. Aquestes són dues de les proposicions que el novembre de 2015, l’Organització de les Nacions Unides va deixar escrites al document Recomanació relativa a la protecció i promoció dels museus i les col·leccions, la seva diversitat i la seva funció a la societat. És una de les guies que els museus poden prendre a l’hora de treballar en la igualtat de gènere dins de les seves institucions.

La legislació vigent catalana comparteix el punt de vista de la UNESCO. El mateix 2015, el Parlament aprovava la Llei catalana 17/15, d’igualtat efectiva de dones i homes, l’article 24 de la qual està dedicat a les manifestacions culturals. Hi llegim que correspon a les administracions públiques de Catalunya “promoure polítiques culturals que facin visibles les aportacions de les dones al patrimoni i a la cultura de Catalunya”, així com “fomentar que en les manifestacions culturals de qualsevol mena no es reprodueixin estereotips ni prejudicis sexistes”. No hi ha excusa per no aplicar-lo, ja que l’article 24 no forma part dels 6 articles que el Tribunal Constitucional Espanyol va anul·lar l’octubre del 2016.

Alguns treballadors dels museus catalans estan posant fil a l’agulla, com demostra el fet que el març del 2018 la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya ha creat el grup de treball Museus i gènere, que té com a objectiu “eliminar els aspectes negatius i les jerarquies dels models vigents i obri camí al ple desenvolupament d’una societat igualitària, democràtica i justa en el món del patrimoni i dels museus”. En aquest sentit, la tasca és doble: interna i externa. A nivell intern, tot seguit analitzarem el cas del Museu Marítim com a exemple d’institució que s’ha posat a treballar per solucionar les seves mancances.

A nivell extern, què diuen sobre gènere les xifres de visitants de museus? Segons dades del 2016 de l’Observatori de Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya, el nombre de dones que visiten els museus és superior al d’homes: 42,8% enfront del 39,1%. La investigació dona altres conclusions interessants, com ara que el nivell d’estudis de la mare influeix en la propensió d’una persona a visitar museus i exposicions. Però aquest estudi es fa sobre una mostra de la població catalana, i la realitat és que una part important dels visitants dels museus no són catalans, sinó turistes.

Com podem saber del cert, doncs, quantes dones i homes visiten els museus de Catalunya? Caldria preguntar-ho directament a cada institució, ja que les dades de la Generalitat són a nivell general, no segreguen per gènere. I tot i això, si ens dirigíssim un per un a cada museu, segurament tampoc en trauríem l’aigua clara. Margarida Loran, museòloga i consultora independent, explica que “pocs museus fan estudis de públic, tot i que el seguiment de visitants el fan tots”. Això vol dir que distingeixen el nombre de visitants a l’exposició permanent, a les temporals, a les activitats i serveis, però no recullen dades de perfil demogràfic ni altres tipus de coneixement útil, com ara el gènere.

En aquest sentit, la museòloga fa notar que un bon exemple d’estudi de públic és el que aplica l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), les dades del qual demostren que a la capital el percentatge de dones que el 2016 van visitar museus va ser lleugerament més elevat que el d’homes: un 46,5% de dones respecte del 45,7% d’homes. L’Observatori de Públics de Patrimoni Cultural de Catalunya, mencionat anteriorment, treballa per crear un sistema uniforme de recompte de dades arreu de tot el territori; un fet que, si s’aconsegueix, permetrà obtenir informació que pot servir per orientar millor les estratègies i pràctiques d’aquests.

Un exemple a seguir: el cas del Museu Marítim de Barcelona

Si bé una de les tasques de les polítiques de gènere és interpel·lar les dones per tal que participin activament en la vida pública, una de les seves altres pretensions és aconseguir que aquestes apareguin representades als discursos historiogràfics que ens expliquen com a societat. Els museus són, per se, espais de representació dels éssers humans: s’hi plasma des de la història i context de les persones fins a les seves creacions.

Hi ha museus, però, que no compten amb cap mena de representació de les dones en els seus continguts. És el cas del Museu Marítim de Barcelona (MMB), que el 2017 va rebre un total de 332.969 visitants. No podem saber quin percentatge d’aquests són homes o dones, tot i que sí que podem recórrer a l’informe d’estudi de públic que el MMB va encarregar a la consultora Margarida Loran específicament per l’any 2016. Aquest detalla que el nombre de visitants masculins del Museu Marítim és lleugerament superior: un 51% d’homes respecte del 49% de dones.

Segons Loran, aquests números s’expliquen per la temàtica que tracta el museu. De fet, l’especialista apunta que en els museus marítims estrangers el públic masculí tendeix a ser molt superior. Això seria degut als discursos de cada institució: els museus navals o militars acostumen a rebre més visites d’homes, però el MMB és prou igualitari perquè “no potencia la part violenta i té un focus molt històric”, apunta la consultora, “a més, l’espai de les Drassanes és molt accessible i el visitant el sent proper”, fet que repercuteix també en la resposta del públic femení.

Com pot ser que les sales expositives del Museu Marítim no comptin amb la representació de cap dona? Una de les moltes respostes rellevants és la següent: ni les mateixes dones s’hi troben a faltar. Tot i que havien visitat el museu, ni Cristina Caparrós, armadora d’una de les poques embarcacions que resisteixen al moll de Barcelona, ni Núria Obiols, capità marítim de Tarragona, ni Eulàlia Pujol, cap de Salvament marítim de Barcelona, havien caigut en què elles, les dones que treballen al mar, no hi apareixen representades.

A nivell intern, el MMB té una plantilla integrada per 62 dones i 26 homes. Res estrany, ja que el nombre de dones que treballen en museus és molt elevat, tot i que els equips directius acostumen a estar formats per homes. Però ni tan sols les mateixes treballadores del museu havien parat atenció en la mancança en qüestió. “A l’exterior exploten coses, i aleshores et fixes en què passa dins”, diu Laura Bayo, treballadora de l’Àrea de Comunicació i Màrqueting del MMB, fent referència a les reivindicacions feministes que estan tenint lloc darrerament als carrers de Catalunya i Espanya.

Tot i les dades esmentades, aquest museu és un dels que ja han posat en marxa una sèrie de polítiques feministes. El juny del 2016 es va aprovar el Pla d’Igualtat del Consorci de les Drassanes Reials i el MMB. A partir d’una diagnosi de la realitat del museu, el Pla inclou diversos objectius a complir en un període de 4 anys, fins al 2020, a través d’accions que incideixen en el conjunt d’activitats i de gestió de la institució. Per vetllar el seu seguiment, s’ha creat una Comissió d’igualtat paritària i s’ha designat una Agent d’Igualtat, Irene Arenas.

Dins de la comissió d’igualtat hi treballen Mireia Mayolas, que alhora és Cap de l’Àrea d’Educació i d’Activitats, i Enric Garcia, Cap de l’Àrea de Gestió de Col·leccions i del Coneixement. Segons Mayolas, la seva tasca no és “fer només una exposició d’una dona, això seria simplement complir”. La comissionada insisteix que l’objectiu és revisitar els discursos de la globalitat del museu i afegir-hi una mirada de gènere: “Es tracta d’engrandir el focus: sempre hem vist un home pescant, però perquè ho pugui fer cal que tinguem en compte el seu context familiar i laboral, que està rodejat de dones”.

Per aconseguir aquest objectiu, el MMB ha recorregut a Catalina Gayà, doctora en Comunicació, autora del llibre El mar es tu espejo (libros del KO) i codirectora del programa Dones d’IB3 Ràdio. Amb el suport de Laia Seró, periodista i màster d’Antropologia per la UB, han desenvolupat la proposta Dona’m la mar. Es tracta d’un projecte de recerca que aporta criteris i eines a l’hora d’incorporar la mirada de gènere al Museu Marítim.

Però Gayà no és historiadora ni ho pretén ser: és periodista, i per això el seu projecte es concreta en 5 taules rodones acompanyades d’un estudi posterior. Aquestes taules rodones estan obertes al públic i reuneixen expertes en la matèria: dones que parlen en primera persona del paper que juguen en la marina professional, el turisme, el conflicte, la ciència, l’activisme mediambiental i la pesca.

Segons la corresponsable de Dona’m la mar, l’aposta del Museu Marítim és valenta perquè per una banda intenta canviar les narratives, i per altra banda, inclou noves metodologies. “Com a tècnica de recerca social, m’interessava incorporar la metodologia dels grups de discussió oberts”, recalca la doctora en Comunicació; “Volia que hi hagués una veu coral, no veus individualitzades, per tal de visibilitzar tota la comunitat”.

Aquest procés de reflexió permetrà conformar un relat contemporani del mar que servirà al Museu Marítim per repensar el seu discurs. A part de l’anàlisi dels resultats de les xerrades, Catalina Gayà duu a terme també entrevistes en profunditat i l’elaboració d’una guia pel museu. El seguiment del cicle es podrà veure al web del Museu Marítim, on hi haurà un blog del projecte, que també es convertirà en un llibre.

La proposta del MMB per incorporar la mirada de gènere és pionera i pot servir de model per altres institucions culturals. Els museus han de treballar per incorporar la diversitat de visions en els seus discursos, tal com indica el Pla de Museus 2030 de la Generalitat de Catalunya. La representació del gènere femení a les sales d’exposició és urgent per trencar estereotips, reconèixer el paper històric de la dona en la societat i normalitzar certs papers en el món laboral. Ho resumia Eulàlia Pujol, cap de Salvament marítim de Barcelona, a la primera sessió de Dona’m la mar: “Per la via recreativa també es pot arribar a la part professional”.