El papa és anticapitalista?

1.04.2019

Sentir a un papa pronunciant la paraula “capitalisme” no és normal. Saps que un sistema està en crisi quan ha deixat de ser tan invisible com l’aire que respirem i, en comptes d’assumir-se com l’estat natural de les coses, ve el sant pare i la primera síl·laba que escoltem en resposta a la pregunta “Considera el capitalisme com el causant de la pobresa mundial?” és “Sí”, seguida d’una pausa que, com a mínim, és punt i seguit. La claredat meridiana aviat va quedar empantanegada pels tramposíssims -i comodíssims- qualificatius, que si “salvatge”, que si “social”; però el “Sí” inicial ja havia irromput a l’habitació fent-se més impossible d’ignorar que l’elefant de Georg Lakoff.

El Papa Francesc al programa ‘Salvados’, entrevistat per Jordi Évole. 

Per segon cop consecutiu, Jordi Évole va produir l’esdeveniment televisiu del cap de setmana. Després d’anys perseguint-ho, l’entrevistador de capçalera de l’estat va aconseguir una conversa d’hora i quart amb el cap de l’Església catòlica en què el tema pactat eren els refugiats, però que al final va derivar sense friccions ni censures aparents cap al torn de preguntes obligatòries sobre homosexualitat, pederàstia i el rol de la dona. Previsiblement, totes les qüestions incòmodes van ser contestades de manera que escandalitzessin per massa carques i per massa progres tot a la vegada.

L’al·licient més sucós de posar una càmera davant del preferit de l’Esperit Sant és la presumpció d’infal·libilitat segons la qual els papes no poden cometre un error quan declaren un ensenyament dogmàtic. L’entès sap que la doctrina permet al papa errar quan dona l’opinió personal sobre assumptes fora dels temes de fe, que és el que va fer durant l’intercanvi amb Évole -emetre opinions, sobre errar ja no m’hi poso-. Però, no obstant això, és impossible abstraure’s de la sensació que les paraules de Francesc estan doblement escrutades tant pels fact checkers periodístics com pel fact checker suprem a dalt del cel, generant una tensió metafísica que converteix cada frase en una afirmació una mica més que humana. El resultat va ser un dramatisme televisivament impagable, que carregava els silencis de suspens existencial i va permetre una síntesi virtuosa entre el paganisme repreguntador d’Évole i la transcendència de proximitat de Mario Bergoglio. En casos en què la línia que separa l’autoajuda cunyada de la saviesa profunda és fina, comptar amb un cop de mà diví en la posada en escena resulta determinant.

Per tot plegat, els flirtejos amb l’anticapitalisme del papa van ser el més interessant de l’entrevista. Amb tota la resta, l’Església ja té una història tan irredimible que ni els seus mateixos estàndards de perdó infinit farien el fet. En canvi, hi ha una novetat impossible d’ignorar en la retòrica de Francesc respecte de la crítica catòlica tradicional a això la dèria per la pasta: de l’èmfasi en el vici moral de l’avarícia, personal i intransferible, s’està passant a una denúncia sistèmica que posa el focus en l’estructura mateixa. En altres paraules, quan Bergoglio diu capitalisme, està dient que el problema no són les temptacions aïllades ni la condició humana, que també, sinó, sobretot, el pillatge organitzat construït a còpia de (des)regulacions artificials i una pluja fina de legitimació cultural. Parlar de capitalisme amb totes les lletres és desnaturalitzar-lo, i el potencial subversiu d’escoltar a tot un papa fent-ho no es pot exagerar.

A la sèrie The Young Pope, Paolo Sorrentino ens fa imaginar què passaria si aparegués un sant pare als nostres dies que fos extremadament reaccionari, i estem parlant dels barems de l’Església. Segons em va dir en una entrevista Tony Grisoni, un dels guionistes, la sèrie té dos moments fonamentals: l’un, durant els crèdits, quan el papa interpretat per Jude Law mira a càmera i pica l’ullet; l’altre, quan descobrim que el papa no creu en Déu. Malgrat els seus 82 anys, Bergoglio comparteix el domini mediàtic d’aquest young pope, perfectament conscient de les implicacions de les seves paraules, fins al punt que no ens hauria estranyat que hagués salpebrat l’entrevista d’Évole amb somriures burletes trencant la quarta paret. Pel que fa a la solidesa de la seva fe, no sabrem mai quins dubtes assetgen l’home més poderós del Vaticà a les nits. En canvi, ens va quedar molt més clar que el papa creu que una part important del seu rol avui en dia és assenyalar el capitalisme i recordar-nos allò que deia Charles Baudelaire: “La millor jugada del Diable va ser convèncer al món que no existeix”.