El Palau Solterra en blanc i negre

17.06.2018

La culpa és de la Fundació Vila Casas, que aquest dissabte ha inaugurat les exposicions d’estiu que es podran visitar al Palau Solterra de Torroella de Montgrí fins al 25 de novembre. En aquesta ocasió, ofereix una mostra fotogràfica per partida doble: la de Frank Horvat i la de Carles Fontserè. Dos artistes divergents, provinents de diferents àmbits però, com mostren les exposicions, amb un objectiu artístic compartit: plasmar l’essència de la matèria. Per altra banda, la planta baixa ha estat envaïda per una proposta màgica i sensorial a càrrec de Jordi Guillumet i Mònica Roselló.

C. Fontserè. “Mercat al carrer a Oxford Street, Londres” (1963). 20×25 cm.

“El blanc i negre dota a la fotografia d’un encant especial. Fixa el moment concret en què s’apreta el botó i es captura l’escena per a la posteritat”, ens comentava Natàlia Chocarro, una de les comissàries de l’exposició dedicada al fotoperiodisme de Carles Fontseré (1916-2007). La majoria de les obres de Relat Cartogràfic documenten, sempre amb el segell inconfusible d’aquest artista, la Londres dels seixanta. Se’ns mostra una metròpolis infinita, oberta, irreverent i atrevida; culturalment efervescent i tremendament juvenil.

L’altra comissària de l’exposició, Mercè Vila, explica que es tracta “d’una selecció de 47 fotografies que Fontserè realitzà l’any 1963 a la capital britànica”. A més, afegeix que “la visita es podrà complementar amb un mapa de Londres de l’època on hi ha ubicades cadascuna de les fotografies per tal d’identificar i posar en context els espais que més interessaven a Fontserè”.  Una mostra que inclou escenes costumistes (que fan pensar en l’estètica del Free Cinema imperant aleshores) i trivials del paisatge urbà londinenc, així com espais emblemàtics de la ciutat: l’abadia de Westminster, el British Museum, els carrers d’Oxford Street, el Soho, Picadilly Circus o Trafalgar Square. Sempre, amb la Segona Guerra Mundial molt present i l’hedonisme característic de la nova societat londinenca com a teló de fons.

Relat Cartogràfic pretén oferir per una banda, una narració sense línia argumental d’uns personatges desconeguts que deambulen per Londres el 1963  i, per l’altra, l’espai trepitjat: l’escenari que testimonia la ciutat en un moment determinat. Així doncs, podrem veure la faceta més fotoperiodística que Fontseré va tenir (d’entre les tantes que tenia). Val a dir que les fotografies de la mostra no van arribar mai a publicar-se a causa del seu distanciament amb els centres d’influència per part de l’autor. D’aquesta manera, la Fundació ens brinda l’oportunitat de gaudir d’un tresor artístic, fins ara, molt amagat.

F. Horvat. “Paris, for Jardin des Modes, Givenchy Hat” 1958.

Seguint amb la fotografia en blanc i negre, l’altra exposició que s’acaba d’inaugurar al Palau Solterra és la dedicada al fotògraf especialitzat en moda, Frank Horvat (1928), titulada Please don’t smile. Homenatge en el 90è aniversari. Una vuitantena de fotografies que, classificades per etapes pel mateix Horvat, pretenen expressar la seva evolució artística. L’espectador, així, pot caminar i perdre’s entre les nombroses sales que inclou l’exposició, i viatjant per etapes i capítols de la vida d’aquest artista: Prehistòria, Els anys de descobriment, Els anys de l’alliberació i Els anys del classicisme.

La mostra està codirigida i ideada per Antoni Vila Casas i  el mateix Frank Horvat. En aquesta, el fotògraf expulsa tot prejudici referent a la fotografia de moda, de la mateixa manera que Warhol ho feia amb la publicitat. Les fotografies de Please don’t smile aconsegueixen combinar magistralment l’art i la publicitat (es pot dir que en aquest cas, són veritablement el mateix). Fotos que amaguen un caràcter natural i immortalitzador, un conjunt de peces exquisides, suggestives i, encara que puguin semblar simples, també carregades de detalls i matisos. Mirades, sabates, escenes de carrer, paisatges de ciutat, somriures. Com escriu Àlex Susanna al catàleg de la mostra: “Estem davant d’un fotògraf tant heterodox com inclassificable i, en canvi, paradoxalment conegut només per alguna de les seves múltiples especialitzacions o etapes”. I aquestes, potser, són les raons per visitar aquesta exposició: en primer lloc, el caràcter eclèctic del seu estil. I en segon, que Horvat és, per molts, un geni per descobrir.

Finalment, Jordi Guillumet i Mònica Roselló presenten el projecte multidisciplinar La vista renuncia, una proposta  bifurcada en dos espais diferents. Per una banda, “L’armari de l’Arquitecte”, un escenari acollidor que inclou una finestra panoràmica amb vistes a un paisatge arquitectònic, amb edificis que en realitat són objectes que produeixen aquest miratge. En la mateixa sala, un conjunt de caixes de cartó recullen objectes escollits pels arquitectes que formen part d’aquest projecte. Tot plegat, ambientat amb una banda sonora que va ser composada ad hoc per a la mostra. “Volem copsar què  hi ha al darrere de cada arquitecte”, diu Guillumet, que veu l’exposició com un exercici d’introspecció i reflexió entorn de l’exercici de creació de l’arquitecte. En la sala del costat, en canvi, l’exposició “Arquigrafies” ens situa en una ambientació més freda i distant, amb fotografies d’edificis industrials inspirats en el paisatge industrial del matrimoni Becher o del deadplan. També hi ha un panell amb esborranys o diferents taules amb objectes i eines que projecten una imatge a través de llum i ombres que simulen la silueta d’aquestes construccions industrials. Segons Roselló, “les peces i fotografies del projecte estableixen un diàleg amb l’espectador. L’interroguen i li fan veure, entre altres coses, que allò que es veu no sempre és real”. La trampa visual està servida.

Trobeu més informació al web de la Fundació Vila Casas.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Em fa l’efecte que , de la quantitat enorme de gent que som, ben poca coneix les joies del Palau Solterra, que visito cada any almenys un parell de vegades.
    La quantitat de comentaris que suscita aquest museu esplèndid, coherent, baratíssim i que mai agrairem prou a la FVC, com totes les seves altres seus, és la prova del cotó.
    Llarga vida a la Cultura. La necessita. La necessitem.