El nebot de Rameau: com saber-te cuc sense morir en l’intent

16.02.2019

El passat 4 de febrer en el marc del cicle de Filosofia i literatura a la Casa de Cultura de Girona, Marina Garcés va parlar-nos d’El nebot de Rameau de Denis Diderot (1713-1784) en una conferència que portava per títol El nebot de Rameau o la paròdia de l’enciclopedisme. Sens dubte un llibre poc conegut i que se’n parla escassament, igual que del seu autor, un precari editorial que per sobreviure va embrancar-se amb l’Enciclòpedia. Diderot escriu El nebot de Rameau el 1761, però no va voler publicar-la en vida i no va ser fins al 1804 que Goethe es va interessar per aquest text inèdit i el va traduir a l’alemany.

Denis Diderot

El text ens parla de la trobada de dues veus en l’espai públic —fet que remet als diàlegs socràtics, aquell «perdre el temps» que ja no es porta perquè el mòbil ens deixa atontats— i ens recorda que és precisament allà on neix la filosofia. Aquesta trobada serà l’anteposició de la figura del filòsof, un home recte i autosuficient que es dedica a contemplar el cosmos, i el nebot del famós compositor Jean-Philippe Rameau, que no té nom, com si fos un apèndix del músic, i que viu travessat per les necessitats vitals d’un cos i extremadament lligat a les circumstàncies. Dues veus que dissonen, que no convergeixen, però Garcés ens recordava que justament la filosofia brolla de la dissonància

Diderot és un comediant de la filosofia. Escenifica diferents escenaris, diferents possibilitats del pensament encarnant diverses veus. El joc de posicions entre el filòsof-rígid i el nebot-contorsionista es fa palesa en la manera de viure —i de veure!— de cadascun; el filòsof passeja per l’espai públic com si fos un espectador i, virtuós, es col·loca fora de les pantomimes socials; el nebot és una manifestació grollera de la inviabilitat de l’autosuficiència, és un bufó, un cos atrapat en la materialitat de la vida que passeja la seva indigència pels carrers de París. Apunta que només els hipòcrites, fent servir els seus privilegis, poden aparèixer com a éssers autosuficients i lliures.

I hem de preguntar-nos: qui són els bufons contemporanis?, qui és que serveix de mirall de la superioritat dels altres? «La figura del nebot de Rameau fa explícita una existència de codis de reconeixement socials i d’un guió establert entre les esferes de la societat», deia Marina Garcés. Aquest personatge és una figura filosòfica i crítica que trenca amb la hipocresia social, i que es convertirà en figura ètica en oferir, des de la seva condició, una ètica de la honestedat —recordem que la seva dignitat és reconèixer-se com a un cuc que s’arrossega— i amb tot això es guanyarà la posició de figura de la veritat. A vosaltres també us ressona tant com a mi la imatge de Sòcrates emprenyant a la gent pels carrers d’Atenes, tot buscant la Veritat mitjançant l’acceptació de la seva condició d’ignorant?

En definitiva, Diderot ens ofereix amb aquest llibre la possibilitat de ser crítics amb la societat i les seves pantomimes; el continu debat entre allò que som i allò que semblem deixa entreveure un gran espectacle de les aparences. El nebot de Rameau fa caure màscares i ens enfronta amb allò que som i allò que no volem veure, amb tot allò que hi ha en nosaltres i que no és nostre. Bufons i cucs, tots plegats.