El museu que ens roba les nòvies

9.05.2018

Les relacions són com els museus: ens conquereixen amb l’exposició, però els veterans diuen que la manera d’aguantar el pas del temps és cuidar dia a dia la col·lecció. A més, quan remet la flama és possible que els quadres dels altres ens semblin més interessants que els nostres. Tot comença quan ets petit i et fas un petó al final del bus amb el Museu Marítim. L’has conegut a l’escola, ha crescut amb tu i els amics diuen que funcioneu, tot i que té pendent renovar el seu discurs. Quan et fas gran t’adones que et satisfà en termes particulars però que necessites alguna cosa més en termes generals, el tornes a la friendzone i te’n vas a veure món.

La cosa canvia quan entres a la universitat i coneixes el MACBA, l’estudiant alternatiu, el teu primer amor. Al principi fas veure que entens tot el que diu, però d’amagat busques a Google els conceptes enigmàtics que fa servir fins i tot per dir que s’ha acabat el paper de vàter. Les pedres que exhibeix al rebedor de casa només tenen sentit mentre li compres el discurs i, un cop passada la primera fase de l’enamorament, comences a exigir claredat.

Si una cosa té el MACBA, és que accepta molt ràpidament la teva diversitat sexual, però vol relacions obertes i tu en el fons tens massa idees preconcebudes. La relació s’acaba i te’n vas d’Erasmus. Allà coneixes el Museu Picasso, l’amor guiri: desperta molta admiració entre la gent, però a llarg termini el veus poc. Un cop passats els mesos d’Erasmus, que vius a contrarellotge, la relació es normalitza i ja no la trobes tan especial.

El Picasso s’acaba sentint català, però tothom sap que va néixer a un altre país i que si s’ha quedat aquí és per les oportunitats que ha trobat i les amistats que ha forjat. Mentre estàs amb ell coneixes la Fundació Miró i notes que hi ha feeling. Decideixes que vols estar sola i veure de tant en tant la Miró. La distància entre vosaltres sembla més gran de la que és. Sempre que hi parles recordes per què t’agrada i et promets que seràs més insistent a partir d’aleshores, però al final la sents tan lluny que acabes tornant a deixar-la oblidada.

Quan estàs farta de relacions inestables i creus que ja és hora de madurar, fas un cop de cap i busques un català seriós. Conquereixes el Museu Nacional fent-li creure que ets una enciclopèdia amb potes, però en realitat abans has assegurat la vostra compatibilitat tot rellegint-te la història de l’art català volum a volum. Has parat especial atenció al romànic perquè la teva amiga, mentre t’aconsellava, t’ha dit que era el que Messi és al Barça. És la parella formal que sempre queda bé presentar als pares, i durant uns anys t’està bé, però en realitat trobes a faltar les emocions fortes.

Decideixes fer una petita incursió fora del panorama barceloní. El Museu de Lleida el trobes massa tràgic. El coneixes enmig d’una situació emocional inestable per culpa de traumes familiars del passat i això t’aporta tota l’emoció que et faltava amb el MNAC, però al final t’acaba semblant que tot plegat és massa difícil de portar. T’escapes al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí i trobes un amor pagès. Et fa valorar el camp, però en el fons entén més que ningú per què t’agrada tant la ciutat.

I tornes a la capital. Un amic et presenta el CCCB. És un cagadubtes, per això està solter igual que tu: li agrades, però no sap gaudir del moment i ja està fart de fallar a l’hora de triar parella. Tu potser no ho notes, però dins el seu cap et posa a prova constantment. Ho fa perquè té molt clar que el seu futur depèn de les bones eleccions en el present, per això paradoxalment no acaba d’estar mai segur de si funcioneu o no. Últimament s’ha passat a l’ecologisme, però li perdones perquè et diu que és pel teu bé.

Un dia descobreixes que el CCCB t’ha estat amagant que porta un xip electrònic a dins, entens que recordés sempre totes les dades referents a les teves imperfeccions i el deixes. Anant de copes amb les amigues, algunes ja amb fills, coneixes l’Arts Santa Mònica i el CaixaFòrum. El primer no acaba de saber quin és el seu paper a la vida i et quedes amb el segon, que és la parella de casa bona, la relació estable, la seguretat i els viatges pagats a les propietats d’arreu del territori. De tant en tant te’n cola alguna, però somriu i té les dents tan extremadament blanques que t’acaba enlluernant.

L’acceptes, conscient que tot i que el producte és de qualitat, bona part del seu èxit és el màrqueting. El mateix risc corres amb el Museu del Disseny, l’amic dissenyador del ric: té bona cara, molts amics i una casa molt hygge, però no saps si darrere d’aquella estètica hi ha alguna idea profunda, per la qual cosa el desestimes d’entrada tot i que t’agradaria que et convidés al seu loft. Al final decideixes que mira, potser el problema és buscar façana allà on s’ha de picar col·lecció, i dediques la resta de la teva vida a visitar exposicions temporals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Hi ha museus amagats que tenen el seu què… serà que m’agrada el misteri?
    M’ha agradat molt el teu article.