El Mundial de Futbol i el sentit de la vida

17.07.2018

Quan a Albert Camus, que va guanyar el Nobel de Literatura escrivint, entre altres, obres de teatre, li van preguntar si preferia el futbol o el teatre, va respondre “El futbol, sense vacil·lació”. I això que ell jugava, com tots els rarets, de porter. Si ens fixem en les audiències que ha deixat el mundial, cal concloure que les preferències de Camus són àmpliament compartides i, superat el debat sobre si el futbol és o no cultura, preguntar-nos què hem après sobre la condició humana veient a 22 paios corrent darrere una pilota en ple segle XXI. Espòiler: si espereu analogies fàcils amb el mite de Sísif, les tindreu.

Ivan Rakitic parla amb l’àrbitre -potser sobre el sentit de la vida-, a la final de la Copa del Món de Futbol de 2018

Tothom repeteix que aquest Mundial ha batut rècords a casa nostra perquè “la gent estava tan cansada de la política que tenia ganes de desconnectar”. No sé si veure a homes que canten els himnes dels respectius estats-nació amb la ma al cor és la millor manera de fugir de la política, i la foto del president de França celebrant la victòria com un hooligan o el tuit que el PSC de Barcelona va fer per felicitar a Manuel Valls encara em fan dubtar més, però el cert és que, si alguna cosa diu el futbol de la cultura política dels nostres temps, és que cada cop ens estem tornant més antipolítics.

A mesura que els drets televisius i els milionaris, primer russos i després àrabs, han anat injectant diners al món del futbol, els clubs s’han convertit en empreses deslocalitzades que no representen res més que les butxaques dels seus propietaris. Contra aquesta onada que accentua les diferències entre guanyadors –el Barça- i perdedors –la Gramanet- de la globalització, l’atractiu del mundial rau en una venjança de l’igualitarisme, que reintrodueix una oblidadíssima igualtat d’oportunitats en l’equació, gràcies a un factor tan atzarós com el lloc de naixement dels jugadors. Només hi ha mil futbolistes professionals amb la nacionalitat croata, però dos d’ells són Ivan Rakitic i Luca Modric.

Que el futbol es democratitzi durant un estiu cada 4 anys no vol dir que es repolititzi del tot. Enguany, el Mundial se celebrava a Rússia, un estat governat per una cleptocràcia que saqueja el poble i que suprimeix la dissidència i la llibertat d’expressió, i la Copa del Món ha servit, precisament, per blanquejar la imatge del règim i crear una postal que tapa la realitat. Durant el partit de la final, les membres del grup de protesta artística Pussy Riot van irrompre al mig de l’estadi per reclamar la llibertat dels presos polítics russos i la fi de l’arbitrarietat judicial, una performance que, per a la majoria d’espectadors disposats a “desconnectar de la política”, devia semblar una gracieta com les del gens enyorat Jimmy Jump. Però aquelles noies, moltes de les quals han passat anys a la garjola, ens volien recordar que a Rússia s’empresona a gent per clicar “m’agrada” i compartir segons quins articles de Facebook.

Parlant de Facebook, les xarxes socials ja existien durant els mundials anteriors, però aquesta edició ha certificat el regnat cultural dels mems. Un ninotaire de The New Yorker ho resumeix amb una vinyeta on es veu un entrenador fent la típica xerrada motivadora als seus jugadors i els diu “I ara sortiu allà fora i feu alguna cosa que els fans puguin convertir en un mem!”. Gràcies a la velocitat de propagació vertiginosa d’aquestes combinacions de text i imatge, l’experiència del mundial s’han fet encara més global i homogènia, fent que les aficions d’arreu del món hagin pogut compartir un mateix núvol de referents humorístics i comentar els esdeveniments sense mediació. A Twitter el somni cosmopolita s’ha fet realitat, i durant cada partit els ciutadans del món hem estat veïns d’una petita aldea global. La bona notícia és que el llenguatge universal cada cop s’escriu amb més ironia i autoparòdia, la dolenta, que, si hi ha una Guerra Mundial, la divisió de creadors de mems deixarà la propaganda de Goebbels en una cosa d’aficionats.

La tecnologia no només ha modificat la manera de comunicar el Mundial, també la nostra relació amb la veritat i la justícia. El videoarbitratge, conegut per les seves sigles de sonoritat tecnodistòpica “VAR”, han permès als àrbitres veure les mateixes repeticions que el públic a la televisió. El teòric del cinema Jordi Balló comparava aquesta mediatització tecnològica de les decisions arbitrals amb la de les sèries sobre medicina forense, com CSI, i n’extreia el substrat ideològic: “que la justícia funciona perquè disposa de tots els instruments possibles, i que per tant no és discutible, com tampoc ho és el marc de referència en què s’instal·la”. Profètic, Balló ja escrivia això abans de la final, en què l’àrbitre va concedir un penal decisiu a favor de França després de consultar la pantalla i veure que el croat Ivan Perisic tocava la pilota amb el braç. Tal com la taula d’experts de la cadena ESPN va confirmar, davant d’unes mateixes imatges suposadament irrefutables, el 43% de l’audiència veia pena màxima i el 57% opinava el contrari, corroborant la naturalesa esquiva de la veritat i la persistència de l’element subjectiu en l’avaluació del món, que arriba a la seva màxima expressió en l’al·legat situacionist de l’entrenador croat que va dir que “en una final, això no és penal”. Si Nietzsche hagués estat àrbitre, ens hauria explicat que a la realitat no existeixen “penals”, només interpretacions.

La impossibilitat del VAR per dissipar la pregunta sobre el sentit últim de les coses ens torna a l’existencialisme d’Albert Camus, l’única filosofia que permet explicar per què ens agrada el futbol. A El mite de Sísif, Camus intenta donar-nos eines per viure després de la mort de Déu, convençut que l’home modern no pot contemplar l’absurditat del món i seguir com si res. Camus compara la condició humana amb la de Sísif, castigat pels déus a carregar una pesada roca fins al cim d’una muntanya, només perquè aquesta torni a caure rodolant fins a la vall, i així durant tota l’eternitat. El filòsof diu que la nostra vida és igual de fútil però que, en comptes de desesperar-nos, ens cal “imaginar a Sísif feliç”: davant de l’absurditat, l’heroi absurd no somia que hi ha un paradís on la ferida es tanca, sinó que es revolta amb sarcasme i tria delectar-se en la contingència que li ha tocat viure, interpretant el seu paper amb convenciment fins a les últimes conseqüències, tal com ho faria Neymar en notar l’insuportablement lleuger contacte de la bota d’un rival prop del turmell.

Com és que un filòsof com Camus va ser capaç de pensar coses tan serioses i, alhora, dir que “el que finalment sé amb major certesa respecte a la moral i les obligacions dels homes, ho dec al futbol”? Perquè parlava molt seriosament. El futbol és, com tots els esports, una pràctica evidentment absurda, que estableix unes normes ridícules –només pots tocar la pilota amb el peu- i que aixeca unes passions impossibles de justificar amb una anàlisi racional. Però la gran lliçó existencialista és que, malgrat tot, hem de fotre alguna cosa. I els esports són una eina perfecta per reconciliar l’anhel de sentit de la humanitat amb la manca de sentit del món: imposant unes regles absolutament arbitràries que limiten el vertigen de possibilitats infinites del real, jugadors i aficionats poden llençar-se amb passió a gaudir del ritual sense cap propòsit ulterior.

Queda sense respondre per què, entre tots els esports, precisament el futbol és el rei del món. Crec que té a veure amb la infància. El futbol és, probablement, l’esport més fàcil de jugar, que en té prou amb una pilota –o qualsevol objecte vagament xutable- i quatre punts de referència per delimitar les porteries. Per això el gaudeixen criatures de tot el món, i veiem samarretes de Messi als països més rics i als més pobres. Camus sabia que l’absurd té molt a veure amb el despertar de la consciència, amb la capacitat per fer-se preguntes i sentir l’angoixa de la manca de respostes. Exactament el contrari que els nens, que frueixen amb la vida tal com raja sense experimentar el desajust i, sobretot, que juguen sense preguntar-se per què haurien de fer una altra cosa. El futbol connecta els adults del món amb aquest record d’una època en què tot tenia sentit perquè encara no se’ns havia acudit que podia no tenir-ne. I el Mundial és un mirall de com som avui: polítics però amb ganes de desconnectar de la política, conscients dels mals del món alhora que desitjosos d’ignorar-los, transcendents alhora que consumistes, perseguidors de la certesa absoluta del VAR alhora que irredempts de la veritat subjectiva i, malgrat l’absurditat de tot plegat, capaços de trobar guspires de bellesa que no demanen ser explicades, altrament anomenades, golassos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Moltes gràcies pels teus articles Joan, per aquest i pels altres que escrius regularment en aquesta secció. És un plaer i alhora una font d’aprenentatge llegir-los… encara que totes dues coses solen anar juntes si estan ben enfocades oi?
    Cordialment,
    Un lector agraït.

  2. Sensacional! Ja em solen agradar els article de Joan Burdeus, però aquest el trobo boníssim pel seu caire humorístic.