El monument d’amor de Carles Rebassa

17.03.2019

Era dijous. Era a la Calders. Carles Rebassa presentava el seu llibre de sonets, Sons bruts (Proa, 2019), guanyador del darrer Premi Carles Riba. La poesia al centre, deia: el secret per fer créixer la paraula, i només la paraula, al bell mig de totes les coses. Proposo, seguint la insígnia de Rebassa, una lectura a partir del sonet 64, per poder esbudellar, així, la resta del seu llibre, que “el cos l’obre, el cos el tanca. I la poesia el destil·la”:

64
Mirar-te als ulls i nadar junts dins l’ara1,
prendre el camí1 i fer junts2 la travessia1
cap al cel nou que la terra extasia
amb horts tendrells, caminois, aigua clara.
Sentir embogit, i mirant-te la cara,
el teu mot nou que ara se silencia.
Fer com si res, conhortat, viure al dia,
pensant que el bes cerca els llavis i els para.

Escriure un vers com qui reescriu la història
i l’endolceix just amb els dies bons.
Així visc jo3, desterrant llamps i trons,
fent filigranes5 entre infern i glòria,
quan vaig tot sol5, embrutit de mals sons4
vora el carrer de l’Eterna Memòria.

(1) “Ara”, “camí”, “travessia” >> Més enllà de les veritats i les mentides, a Sons bruts l’amor és una ruta (“l’aprenentatge és un camí d’ortigues”), l’amor es viu al cos, el cos és aquí un lloc (“tu fas aquella olor que no és enlloc / més que en la teva pell”) i el món −és a dir, els llocs− és un temps (“el meu món és ara / i l’ara em crida a llançar-me al seu pit). En aquesta òrbita de desconeixença, no hi ha certesa si no és aquella que afirma o desmenteix allò ja conegut; per això mateix “jo no em donaria a qui em volgués”, talment la “llum vol llum, com carn vol carn, no més”. L’amor, gairebé única certesa, és paradoxa: “amb els ulls m’ho ha dit, / que és cec l’amor”. I ve rebossat, com no pot ser d’altra forma, de tota una manera d’haver posat nom al desig: el donar-se de Palau i Fabre, la mar que bull de March, l’escala del desig sense barana de Marçal, els sonets de Shakespeare, Dionís ballant, el vocabulari altíssim dels trobadors o bé la insurrecció borda de Brossa.

(2) “Junts” >> La llibertat s’aconsegueix individualment o aferrat a l’altre? Al llarg dels seixanta-vuit sonets, hi batega aquesta pregunta, perquè la forma corba de l’interrogant és la mateixa que la del desig. Dirigir-se cap a l’altre, un revolt. Aquest jo que parla és una existència buida, buidíssima, i la seva forma d’existir és la de transformar allò altre, i també la de transformar-se a si mateix −ja ho deia Hegel. La forma del desig, ben corbadeta, fent el viratge cap a l’altre, rebuscant-lo −i així es teixeix el fil tan prim entre dues buidors que es comuniquen: tu-jo, jo-tu.

Aquest unir-se a l’altre derrapa cap a l’autoreflexió i l’autoconeixença, si és que aquesta és possible. No ho oblidem: l’autoreflexió és conseqüència d’una posició pràctica en la realitat. Una posició pràctica que, en Rebassa, és eminentment política. Hi ha algú que té gana i hi ha un objecte que la pot satisfer. En aquest tall que s’obre entre el subjecte i l’objecte, s’obre també la consciència de l’individu que retorna sobre si mateix. I aquest retorn és la pregunta, una voltera: allò que volem és sempre enfora i difereix, sempre, de nosaltres. I és aquí, finalment i sense treva, quan constatem la perdició: l’existència veritable no apareix amb l’autoconsciència sinó amb el desig, el lloc on colpeja Rebassa: “el camí meu que mena contra el buit / tan sols el veig possible si ve a tu”.

La forma corbadeta de l’interrogant, com la de la C del condicional (“sóc condicional, amor”), com la de la D quan traça l’arc, la D de dialèctica per transformar allò que està més enllà de mi. Que així em sadolli. I el desig, com també diu Hegel, transcendeix la natura perquè es dirigeix a una cosa que no existeix, que és un altre desig humà. Més enllà de la gana, doncs, comunicació de buidor a buidor. I, després, reivindicar el dret que el propi desig sigui reconegut. Desig de reconeixement. Rebassa ho evidencia: en el desig humà hi ha una cosa que va més enllà de la necessitat. El sonet, aquesta forma fixa, crida el poeta i el poeta ha d’entaforar el pensament en la cotilla més llibertària. Doble tasca, la seva: barallar-se amb el desig i batallar-se amb la paraula.

M’hauria agradat conèixer-te més,
obrir més solcs dins el tros del teu ventre,
caminar, nu, dins de tu, cap al centre
del teu dolor silent sense recés.

Com veiem: trobada amb l’altre, obertura en canal cap a un solc ple de no-res. L’amor és ruta, es viu al cos, i el cos és lloc, afirmàvem: la qüestió cabdal és, doncs, la pregunta sobre com l’hem d’habitar (“el lloc més bell és on ets tu”), i com hem de fer i desfer contínuament el camí que s’obre cap a l’altre (“quina inclemència, ai, amor: a tu / et dono el temps, la mar, el pèl, la vida”).

Habitar. No només el trànsit del poeta per un recorregut temporal que configura el llibre, sinó el trànsit del poema en si mateix, a través dels seus versos; un rebuig a la circulació comuna i gastada per la vida, a favor d’una manera altra d’habitar el món, ja sigui en “l’engany de ser dins teu” o en la clarividència de qui veu llum en el camí:

Vull arribar a aquest lloc que jo et promet:
ens hi esperen −fa segles− a tos dos.
Pel camí es veu, ja de lluny, la lluerna.
Allà hi ha el ventre de la vida eterna.

Carles Rebassa. |

(3) “Jo” >> Amb l’amor, arriba la qüestió radical sobre la identitat. La diferència entre tenir un nom (és això la llibertat?, “és tenir un nom?”) i reivindicar-lo, o bé que “el teu nom [sigui] el nom que diu tothom”. Hi ha una batalla en joc que no té treva: la de la reivindicació en el duel amorós que desfà i desintegra. Cal negar el nom de l’altre i, per tant, negar-lo tot ell, per afirmar-se en la solitud? Si la desconeixença és la divisa (“a mi, que no em conec, dins el mirall”), com és possible de conèixer l’altre? Sí que sabem, però, que el desig no ens pertany, i per això cal “viure desmuntant envans” i “cridar amb veu continuada”. Després de la insurrecció vindrà el plor, com la tempesta, no només per haver esborrat el nom de l’altre −la pèrdua− sinó també “el plor / de no lluitar amb la vida per la vida”.

L’amor és ruta, es viu al cos, i el cos és lloc, afirmàvem. Revolucionari, tot plegat, no perquè el desig escorxi sense aturador, sinó perquè hi ha alguns amors −només alguns− que el subverteixen. Contra la cel·la “feta per vells, polítics, capellans”, la bandera de Palau i Fabre de la dansa funerària: “a aquest dolor jo li posaré una bomba. / Ballarem nus damunt la seva tomba”. El malestar batega tot el llibre. Inconformisme, més aviat, un estar “ben bé fins al bessó fons dels collons”. I aquest camí, rabiüt i irreverent, no mena enlloc, de manera que no hi haurà una veritat última però sí un coneixement diferencial:

Tan sols és ver que no hi ha cap camí
que vagi avant ni arrere ni a cap banda
que és just la llibertat bona vianda
que el temps no té principi i no té fi

Per això mateix només ens queda constatar que no hi un altre camí que no sigui el dels ‘caminets del desig’, aquells camins que obrim amb el nostre pas entre la malesa, i que es construeixen a poc a poc, amb la cadència del peu i la paraula. Així el sonet: encara que sembli que limita, els versos enceten infinitat d’obertures per vagarejar. Així s’escriu: “escric i escric i no sé per què escric”. Però com el rastre que queda de tant caminar per llocs inhòspits, també tota paraula roman com una herència.

(4) “Mals sons” >> Els sons bruts −aquí “mals sons”− van molt més enllà del vincle que uneix el llibre de Rebassa amb els Sons nets (Moll, 2002) d’Àngel Terron. Van més enllà d’una forma compartida d’entendre el fet de fer poesia, de com el cos demana expressament que un llibre culmini, i de com aquests sonets que llegim han estat sempre “un llibre obert, un mirall ple d’esquerdes, un fresc que muda, l’autoretrat d’un psicòpata, un cant d’amor que cerca que l’estimin, un procés de dol i de regeneració”. Els sons bruts són un no acabar-se, un insistir, un furgar en la nafra per veure-la com creix, un no dir res de la ferida i dir-la tota, un escandir-los i obrir-los daltabaix, disseccionar la seva brutícia, un testimoniar-los, un ser testimoni, i sobretot, un fer-los testimonis amb l’escriptura. Que tot allò escrit sempre perdura, que tot allò que queda és un “monument d’amor”.

(5) “Filigranes”, “sol” >> “Les coses que −ho tinc clar− de gran seré: / poeta, detectiu i aventurer”. En ordre invers: Rebassa que s’atreveix, que s’arrisca (l’aventurer) ; Rebassa que busca, que investiga (el detectiu); Rebassa que després de tot i malgrat tot… Rebassa que amb el fons i amb la forma… Rebassa que amb la netedat i amb la brutícia… diu, el poeta.