Albert Serra. El monstre de Banyoles

25.04.2013

L’home que abans de fer quaranta anys ja dóna títol a una novel·la d’Albert Forns arriba al Pompidou amb ulleres fosques, americana creuada, camisa blanca i corbata vermella. És el dia de la inauguració del cicle que li dedica el museu del Beaubourg, que en el llibret informatiu que ha editat per l’ocasió el presenta com un artista “inclassificable”, amb “un univers propi tan únic com radicalment nou” i també, molt empíricament, “del segle XXI”. Fa un mes escàs que l’exposició dedicada a Dalí que hi havia al museu ha tancat les portes, i els responsables de la institució estan  contents de presentar el nostre home com un hereu del de Figueres, “aquest altre català brillant”. Dels dos personatges amb bigoti els agrada la dimensió d’artista que tenen, més enllà de les cotilles de les disciplines que practiquen.

 

Albert Serra (el cineasta, no la novel·la)

 

França és el país on Albert Serra ha trobat un circuit de difusió de les seves obres i un públic més receptiu. Segons algun article publicat amb motiu de la visita al museu, el banyolí desperta admiració i motiva comparacions d’altura entre un públic per força reduït. Amb aquestes expectatives no és qüestió de desembarcar al centre parisenc amb una inauguració merament protocol·lària. Potser per això, en Serra, amant de la litúrgia, la gravetat i la transcendència a la seva manera, oficia un ritual de purificació de la pantalla que ha d’acollir les seves pel·lícules per inaugurar el cicle Cinéastes en correspondance, que comparteix amb Lisandro Alonso: un show amb soroll, semi-nus i trencadissa precedit per la projecció del curtmetratge Cuba libre, que com explica molt clarament el director, no té res a veure ni amb l’illa ni amb el rom amb cola. Abans d’étonner, però, cal complir i deixar complir amb les convencions: la responsable de la institució agraeix a Serra la seva presència i Serra agraeix les atencions rebudes a França i l’ajuda de l’Institut Ramon Llull, i maleeix la ignorància mediàtica de què es objecte al sud dels Pirineus. “El diari El País no ha escrit mai ni una línia sobre mi”. Sembla que la visita al museu del Beaubourg trencarà el silenci, perquè li fan notar la presència d’un periodista d’aquest diari a la sala. Amb bona fluïdesa i un accent exòtic, el Serra personatge es fica el públic a la butxaca dissertant sobre el què i el perquè de les seves pel·lícules; comparant alegrament la bona acollida que té a França i el menyspreu ibèric que pateix amb el que patien els exiliats del 39. Al·ludeix a l’estupidesa dels governs de Madrid i declara la seva admiració per la cultura espanyola.

Després de la projecció de la pel·lícula de 6 minuts, i abans de la copa de xampany reglamentària, que el cineasta identifica com a part fonamental de tota inauguració, el ritual de purificació és ideat per l’artista Jordi Valls. Després de col·locar uns quants miralls ondulats davant de la pantalla (a l’Ikea en venen uns de molt semblants), surt a escena una violinista molt elegant i dues ballarines que es construeixen, l’una, una creu amb rotllos de paper higiènic i l’altra, una ornamentació corporal a base de filferro d’espines i cadenetes penjades dels pírcings. Més tard, mentre es projecten a la pantalla antics retrats policials i fotografies de bombes rudimentàries, arriba del darrere de la sala de cinema una legió de timbalers capitanejada per un individu que obre pas picant a les parets amb un bat de beisbol, fins que troba els miralls col·locats davant de la pantalla. “L’écran est purifiée!”, assenyala l’homenatjat: ritual acomplert perquè comenci el cicle que comptarà, a més del passi d’alguns films de Serra presentats per ell mateix, la projecció de la pel·lícula-riu Els tres porquets, creada durant la dOCUMENTA de Kassel –101 hores de durada, amb textos de Goethe, Hitler i Fassbinder– i una carta blanca oferta pel museu del Beaubourg, que ha permès al director d’escollir algunes de les seves pel·lícules de culte.