El món italià d’Hugo Wolf

26.02.2018

Helmut Deutsch va crear-ne l’atmosfera amb els compassos inicials; Diana Damrau ens va instruir sobre el valor de les coses petites i Jonas Kaufmann ens va oferir una de les perles, petites i excel·lents, que havia esmentat la seva companya. Només havien passat tres minuts i els tres artistes ja ens havien traslladat a un dels móns creats per Hugo Wolf, un món on la tendresa i el sentit de l’humor conviuen amb naturalitat i on és difícil sostreure’s a la bellesa i l’emoció. Vam compartir aquest món fins a la darrera cançó i ni les pauses entre blocs ni el llarg descans van trencar-ne la màgia.

Jonas Kaufmann Diana Damrau i Helmut Deutsch

Jonas Kaufmann Diana Damrau i Helmut Deutsch

El recital, al Palau de la Música Catalana, era l’últim de la gira que havia portat els intèrprets per Europa presentant l’Italienisches Liederbuch de Wolf, l’única gran col·lecció del compositor que per durada (si exceptuem les tres cançons de l’inacabat cicle amb poemes de Miquel Àngel) es pot interpretar completa en un recital. Suposo que si no es fa més sovint és per un motiu tan prosaic com que cal ajustar tres agendes, i el més habitual és que un sol cantant n’interpreti una selecció. Per això cal agrair i celebrar aquesta gira que presentava una de les obres més belles del repertori. Musicalment, el recital va ser rodó; Damrau estava en plena forma, Kaufmann estava refredat però sense conseqüències, Deutsch estava inspiradíssim i tots tres van posar les seves millors virtuts al servei de la música. L’única pega que hi puc posar, i la despatxaré ràpid perquè en el context d’un recital excel·lent em sembla una fotesa, és un excés de teatralització (sobretot per part de Diana Damrau) en alguns moments. Els gestos assajats resulten incongruents en un recital de Lied; un altra cosa és l’expressió que es deriva naturalment de la interpretació. Calien? En absolut. Destorbaven? No gaire. Així que passem a la música.

El Cançoner italià parteix de quaranta-sis poemes italians d’autors anònims traduïts a l’alemany per Paul Heyse i constitueix una meditació sobre l’amor; pràcticament totes les cançons en parlen. Els cantants, especialment si són dos, solen reordenar-les respecte l’ordre en què es van publicar per establir el seu propi diàleg; d’aquesta manera, podem escoltar molts cançoners diferents. En aquest cas, Damrau i Kaufmann van optar per fer quatre grups de cançons que es corresponien amb quatre escenes: la primera, centrada en el festeig; la segona, en disputes d’enamorats (i les corresponents reconciliacions); la tercera, en l’amor més tendre i la quarta, novament en les discussions (acabant ara amb el trencament). Bona part de les cançons vénen assignades per Wolf (o pels textos, si voleu) a una veu masculina o femenina; en general, les més contemplatives són per a veu masculina mentre que les més expansives i humorístiques són per a la femenina. Aquest repartiment afavoria la personalitat musical dels dos intèrprets: Damrau semblava sentir-se molt còmoda en el seu paper de noia descarada i combativa i Kaufmann va ser un prodigi d’expressivitat en les miniatures més íntimes. Les deu cançons que no estan preassignades se les van repartir seguint també aquesta pauta, una decisió que sens dubte va anar a favor de la música. El mestratge de Deutsch i la complicitat entre tots tres músics va fer la resta i vam gaudir d’un recital sensacional.

El primer bloc, després d’Auch kleine Dinge i Geseignet sei, durch den die Welt entstand, incloïa algunes de les serenates més belles i les més absurdes que podem trobar al repertori. Entre aquestes darreres, una cantada per Damrau amb gran desconsol, Mein Liebster singt am Haus im Mondescheine, on una noia no pot acudir a la finestra quan li canten una serenata perquè la seva mare la vigila, i Ein Ständchen Euch zu bringen kam ich her, cantada per Kaufmann no a la noia sinó al seu pare, amb una mescla d’innocència i sornegueria que desarmaria qualsevol futur sogre. Entre les serenates comme il faut, Heb auf dein blondes Haupt, preciosa, matitzada per Kaufmann a plaer.

Si algun dels quatre blocs va ser el de Damrau va ser el segon. La soprano va descarregar irada contra el seu pretendent tota una col·lecció de retrets i insults, amb un despectiu Du denkst mit einem Fädchen mich zu fangen i un brillant i hiperbòlic Verschling’ der Abgrund meines Liebsten Hütte. Entremig, la cançó més frívola del cantant, no tot ha de ser reflexionar i adorar; Geselle, woll’n wir uns in Kutten hüllen sembla extreta del Decameró, un jove fa servir la disfressa de frare per obrir-se pas fins a les cambres de les donzelles, i Kaufmann va cantar els dos personatges amb el necessari punt de comicitat. Però finalment arriba la reconciliació, i gràcies a això vam gaudir de dues de les interpretacions més emotives de la nit: Wenn du mich mit den Augen streifst, per part del tenor, i Wenn du, mein Liebster, steigst zum Himmel auf, per part de la soprano.

El tercer bloc va ser el de Kaufmann; el més breu dels quatre, va passar com un sospir. Es va obrir amb una de les cançons més delicades del cicle, i segurament la més trista: Was für ein Lied soll dir gesungen werden, que el tenor va cantar amb una emotivitat que poques vegades s’aconsegueix; la tancava Sterb ich, so hüllt in Blumen meine Glieder, el millor moment d’una nit que ja en portava molts, de millors moments de la nit. El tenor va controlar de manera magnífica la mitja veu en una cançó extremadament lenta on Deutsch (després hi tornarem, al pianista) no va tenir un paper menor. Es va aturar el temps. Exagero? Diguem doncs que, en un Palau de la Música ple de gom a gom, el públic va restar en silenci absolut durant un parell de minuts.

Després d’aquest moment màgic van tornar, ai las!, les discussions. El tenor encara va tenir ocasió de cantar les gràcies de la seva estimada en un parell d’ocasions, inclosa una de les cançons més conegudes del cicle, la bellísima Benedeit die sel’ge Mutter, intensa, amb els seus canvis de caràcter i unes inusuals repeticions de les dues primeres estrofes. La seva companya, però, ja havia començat el bloc mofant-se de l’alçada del seu estimat (Mein Liebster ist so klein) i no semblava que la cosa tingués remei. I potser que parlem ja de Deutsch. Malgrat l’origen de les paraules, no hi ha cap rastre d’inspiració italiana a la música del cicle, que defuig sovint l’ús de melodies encantadores, tendint a la declamació, i presenta una enorme varietat en l’acompanyament pianístic; és un acompanyament molt expressiu on cap nota és supèrflua. És un plaer escoltar el piano de Deutsch, protagonista, i tant! La seva saviesa va arrodonir les estupendes versions dels cantants. Entre tant acompanyament exquisit, crida l’atenció que el moment més divertit del recull tingui com a protagonista al pianista. A Wie lange schon war immer mein Verlangen, una noia ens parla del seu estimat, violinista. Entre nosaltres: el noi és un desastre musical, cosa que ens dóna l’estranya oportunitat d’escoltar Deutsch tocant malament; mai un trinat ha estat tan dificultós! Les bromes i les indirectes entre els amants cada cop més allunyats ens van portar fins el final de l’Italienisches Liederbuch. Damrau l’havia començat i Damrau el va acabar, amb Ich hab in Penna einen Liebsten wohnen, un catàleg d’amants que només supera Don Giovanni.

Però el final va arribar, realment, amb dues propines, dos duos que seguien les línes que havien marcat les cançons de Wolf: l’humorístic Unterm Fenster, de Schumann, i el tendre Gruß, de Mendelssohn. Quina gran nit!