El món des d’una mirada trans

5.03.2019

Aquests darrers mesos han passat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona algunes veus, rellevants a escala mundial, que qüestionen el paradigma de la normativitat i el binarisme de gènere en l’àmbit acadèmic i també en l’activisme. Alguns d’aquests noms que ens han visitat són Judith Butler, Jack Halberstam i, dilluns, Susan Stryker, dins del cicle de debats que aquest any han anomenat Des de la meva finestra. Cada cop que una d’aquestes personalitats ha aparegut per la ciutat, el CCCB les ha rebudes ple de gom a gom. Estem parlant de gent que té coses noves i interessants a dir, i de molta gent disposada a escoltar-les. Bon senyal!

Susan Striker ha vingut al CCCB | Foto: CCCB, Miquel Taverna, 2019

Tot això coincideix amb un moment en què el debat sobre els límits del binarisme i la mirada trans que se’n deriva ha sabut esdevenir-se més enllà dels espais acadèmics. En un altre article ja vaig esmentar que el febrer de 2014, Facebook va augmentar les opcions de gènere amb què els seus usuaris es podien identificar fins a cinquanta-vuit. La visibilitat trans (i penso en “trans” com un terme paraigua que recull diverses maneres de viure una identitat biològica disconforme) en sèries, pel·lícules i peces teatrals d’èxit ha estat essencial a l’hora de mostrar les identitats trans al gran públic, no tant com a exercici de voyeurisme sinó com a subjectes humanitzats, amb unes històries plenes de valentia i dignitat. Vivim en l’època d’Orange Is The New Black, de Transparent, de La casa de las flores i d’Una mujer fantástica, i, aquí a Catalunya, en l’època de Limbo (la peça multidisciplinària de Les Impuxibles i Marc Rosich), de pensadors i activistes com Pol Galofré o Miquel Missé, d’Ariel i els cossos (la novel·la dual però no binària de Sebastià Portell), i d’un espectacle com Trans, que els propers dies torna al Teatre Lliure després d’exhaurir localitats la temporada passada.

En el camp acadèmic, el sorgiment, en l’àmbit anglosaxó, dels Estudis Trans com a disciplina autònoma, i la publicació, des de l’any 2014, de la revista Transgender Studies Quarterly (TSQ), no només ha expandit la visibilitat del col·lectiu trans en les dimensions social, cultural i acadèmica, sinó que ha estimulat debats més enllà de la tediosa (i, malauradament, encara necessària) lluita contra la patologització i la criminalització dels subjectes transgènere. De quina manera el rebuig d’un sistema binari ens ajuda a expandir la fluïdesa dels cossos individuals a altres debats relacionats, per exemple, amb els cossos geopolítics? Què ens diu, la transfòbia, de la normativitat i del control que la societat imposa sobre els subjectes? Alguns pensadors de renom han fet servir i el sistema de pensament trans com a metodologia que ens permet oferir una mirada alternativa sobre la realitat contemporània: un posicionament epistemològic que produeix formes de pensament dissidents.

Susan Stryker és una de les fundadores de la mencionada revista TSQ i una de les veus més interessants i consolidades dels estudis (i de l’activisme) trans. A la conferència del CCCB va fer un recorregut acadèmic i autobiogràfic, des de la seva infantesa fins a l’actualitat, amb un punt de partida rotund i commovedor: el descobriment, als quatre anys, del seu desig de ser dona i de ser desitjada per dones que desitgen dones.

Ben aviat va haver d’esdevenir filòsofa, artista, professora d’ella mateixa, perquè ningú no li havia explicat, ni havia donat un nom a allò que li passava per dins. “Com a persones transgènere, abans de fer cap passa endavant, primer hem de construir el camí que trepitgem”, va dir. Poc després, Stryker va llegir per primer cop el terme “transsexual”, i ho va interpretar com la primera prova que no estava sola al món – cosa que no devia ser tan evident als anys seixanta, en ple Midwest americà. A poc a poc, Stryker es va creant a ella mateixa, paral·lelament dins l’àmbit acadèmic, cursant els estudis de doctorat a Berkeley i exercint de dominàtrix professional als locals BDSM de San Francisco. Mentre escriu la tesi, es prepara per fer la transició d’home a dona, i al mateix temps lluita contra el que ella sosté que és l’únic lloc professional que el món, massa sovint, reserva per a les dones trans: el de guanyar-se la vida exercint, precisament, de dones trans (oi que entenen l’eufemisme?). Com queda palès en el fet de tenir-la a l’auditori del CCCB fent una conferència, Stryker se’n surt, i actualment és una acadèmica de renom, autora del magnífic Queer Pulp: Perverted Passions from the Golden Age of the Paperback (2001) i coeditora de diversos volums imprescindibles sobre estudis trans, com ara The Transgender Studies Reader (2006). Al CCCB, també va mostrar el seu vessant més artístic, amb la lectura del text performatiu Les meves paraules a Victor Frankenstein.

De fet, un dels mèrits que tenen alguns acadèmics queer i trans, com ara la mateixa Stryker, però també Jack Halberstam o José Esteban Muñoz (i com va saber fer també, als precaris estudis queer espanyols, Paco Vidarte), és haver sabut entendre que, per tal que el seu discurs tingués un impacte real, era necessari baixar de la tradicional torre de marfil de l’acadèmia i trepitjar carrers i escenaris. El coneixement i el debat no es poden quedar atrapats dins les aules de les universitats d’elit, o en publicacions en revistes acadèmiques que, segons les estadístiques, llegeixen una vintena de persones de mitjana, a tot estirar. Cal escriure per a acadèmics, però també és necessari fer un esforç de divulgació general. És important fer llibres i també pamflets.

Teoria, activisme, acció i performance: l’èxit del paradigma trans, i també de part del pensament queer, rau en el fet que ha estat capaç de supurar a diversos nivells, de la universitat als escenaris underground, passant per les pantalles de televisió o les reivindicacions a peu de carrer. Es tracta d’una mirada fascinant i renovadora, que fa que tots, siguem cisgènere o transgènere, ens plantegem una manera alternativa de veure el món. Perquè, al cap i a la fi, la nostra manera de veure les coses no deixa de ser subjectiva, i està condicionada per la nostra educació i la nostra cultura. La mirada trans és tan estimulant perquè ens ajuda a fer-nos preguntes, a entendre que existeixen diverses perspectives, i a mirar més enllà de veritats predeterminades. La mateixa Stryker va llençar aquesta invitació com a cloenda de la seva conferència al CCCB: “Us convido a mirar el món des de la meva finestra. Fer-ho us canviarà, us enriquirà la vida, us ajudarà a crear el món en què hem de viure. Aquest és el nostre moment. Benvingudes a la transrealitat.” I l’auditori del CCCB, entregat, va esclatar en un sonor aplaudiment.