El Mompou d’Emili Brugalla

6.07.2018

Dijous dia 5 de juliol va tenir lloc el XII Memorial Mompou-Bravo, concert d’homenatge al matrimoni del compositor Frederic Mompou i la concertista Carme Bravo aprofitant el 125è aniversari del naixement de Frederic Mompou. El concert estava promogut per la Fundació Frederic Mompou, que presideix Joan Millà, amb la col·laboració de Joventuts Musicals de Barcelona i l’Ateneu Barcelonès.

Emili Brugalla

Amb l’oxímoron de “Músiques Callades”, el pianista i professor del Conservatori Victòria dels Àngels de Sant Cugat Emili Brugalla ens va oferir el dijous passat a l’Ateneu Barcelonès un deliciós concert molt ben tramat, amb un seguit de peces amb un esperit comú, si és que es pot parlar de l’esperit de la música. El títol del concert es deriva sens dubte del que porta el conjunt de vint-i-vuit peces compostes per Frederic Mompou entre el 1951 i 1967, però la inclusió en el programa d’obres de Robert Schumann (Gësange der Frühe Op. 133), Alexandr Skriabin (Dos poemes, Op. 32), Leóš Janáček (En un camí cobert, selecció) i Joan Magrané (Encantaments núms. II i IV) es podria considerar com una companyia perfecta de la música de Mompou.

Gësange der Frühe (Cançons de l’albada) és una composició poc coneguda de Schumann, composta a finals de 1853, menys de tres anys abans de la mort del compositor, a l’època a la qual es van conèixer amb Johannes Brahms, aleshores un jove de vint anys. També va ser la part final de la seva vida fora de la reclusió de les institucions mentals, poc mesos abans de l’intent de suïcidi de febrer de 1854. L’obra respira un cert aire d’incertesa, potser perquè coneixem el destí del compositor o potser perquè les seves suaus línies no acaben de definir un clima concret, ni de tristor ni d’exaltació, ni de passió ni de renúncia als sentiments. Emili Brugalla va anar de menys a més a mesura que desenvolupava el complicat joc emotiu creat per Schumann, no sent l’obra més interessant del concert, en la meva opinió, ni l’intèrpret va estar a l’altura interpretativa de les altres obres que havien d’arribar.

Tant els poemes de Skriabin com les peces de Janáček constituïen per a mi una primera audició, i he de dir que em van agradar moltíssim. Vaig veure de seguida l’encaix del terme “músiques callades” en aquestes composicions: delicades, sensibles, d’aquelles que no es deixen agafar amb els dits, que viuen en l’aire d’un senzill desenvolupament sense pretendre ser més que una obra viva mentre sona. En elles, el pianista va demostrar la seva gran sensibilitat, oferint-nos una gran interpretació, d’aquelles a les quals sembla que el pianista no és sinó part de la música, part de la seva mateixa interpretació.

La segona part ens va permetre escoltar la Música callada de Mompou, els números I a IX del primer quadern i els XXII a XXVIII del quart quadern, a més del Preludi número 6 per la mà esquerra del mateix compositor. Entre el primer quadern i el Preludi, Emili Brugalla ens va oferir els Encantaments números III i V de Joan Magrané, present entre el públic, peces dedicades a la memòria de Frederic Mompou i que clarament s’inspiren en el compositor, tot i que no en les seves obres. El segon, el número V, és una peça per a la mà esquerra (aquest és el seu títol, de fet), situada estratègicament al programa de concert abans del Preludi de Mompou. L’obra de Magrané creix a mesura que se la coneix. De difícil definició, la seva inclusió entre obres de Mompou va tenir un gran efecte, tant d’homenatge com de complementació de la proposta mompouiana. El compositor va rebre uns molt merescuts aplaudiments en acabar el concert.

Sobre la Música callada només en puc dir meravelles, tant de l’obra com de la interpretació d’Emili Brugalla. A mi em fa volar, em fa abandonar qualsevol preocupació, em transporta a un racó de pau i senzillesa, trobo aquest conjunt de curtes peces d’una gran inspiració, l’obra d’un gran músic. A més, com tota la música d’aquest compositor, el fet que siguin obres per a interpretar i no per a tocar, ens permet gaudir de tantes versions com pianistes s’apropen a les seves partitures. La versió d’Emili Brugalla és, sens dubte, molt propera al meu sentiment, no vaig trobar res a faltar ni res en van fer nosa: música i músic van ser plegats una magnífica música callada, plena de bons sentiments.

Per últim, he d’elogiar el bon programa de mà del concert preparat per la Fundació Frederic Mompou, amb un text molt ben escollit pel mateix intèrpret.