El moment fosforescent d’Enric Casasses

20.01.2015

Aquest dimarts 20 de gener la Llibreria Calders (19,30h) acull la presentació del poemari ‘Canaris fosforescents/ Canarios fosforescentes’ d’Enric Casasses, amb traducció d’Orlando Guillén i la presentació de Jordi Cornudella. Casasses viu un moment prolífic, perquè aquests darrers mesos també ha publicat amb Edicions Vitel·la ‘Intent de comentar-hi el poema d’en Joan Maragall Soleiada’, els apunts sobre Jacint Verdaguer a la Casa d’Oració ‘Dimonis’ (Verdaguer Edicions), i ‘Pedra viva’, (Diputació de Girona i Ajuntament de l’Escala) una seixantena de poemes dedicats a les gàrgoles de l’església del segle XVIII de L’Escala, acompanyats de fotografies fetes per Montserrat Caldés.

 

Soleiada de Maragall

Enric Casasses s’endinsa en el comentari literari a Intent de comentar-hi el poema d’en Joan Maragall Soleiada (Edicions Vitel·la, 2014). En forma de vers decasíl·lab amb cesura al mig, Casasses explora la màgia del poema Soleiada: “els trets són precisos// sempre en l’obra d’art,/ cada traç és una// incisió, un tall/ a la pell sensible// de la ralitat/ que porteu en braços// o bé a collibè…/ i els senyals que deixen// els traços de l’art/ no es tanquen, romanen// tatuats i vius,/ vius com una brúixola,// vius com el sentit.”

Casasses cita Josep Pla i la seva obra Tres biografies i en remarca l’actitud del poeta i el seu estat d’ànim en escriure cada poema. Ens submergim, doncs, en la poètica maragalliana i per fer-ho cal “entrar directes” fins al fons del poema, “fer-nos amics de l’estrany i guapo estat d’ànim que ara ens obre el pit com si ens acostéssim a la terra el cel”. Cita Palau i Fabre i en destil·la algunes paraules dels seus quaderns dedicats a Maragall i contraposa “dos maragallismes// o dos maragalls,/ un de panteista// i un de cristià,/ un que li interessa// i un que ja no tant”. Del poema Soleiada, Palau i Fabre en diu que és heterodox i contrari al cristianisme catòlic romà “que ja feia segles// de després de Crist/ que tot ho infiltrava,// del cel a la llar”. I suggereix que està escrit a raig (Pèl&Ploma, núm. 33, 13 de gener de 1900). Palau diu sobre Soleiada (i Enric Casasses versifica): “presenta el punt àlgid// de la tensió/ maragalliana// entre cristia-/ nisme i paganisme.// Per què en Maragall,/ en Palau pregunta,// no creu en la veu/ que li ve de dintre// i es creu obligat/ a supeditar-la// a la dels mossens?/ i en Palau contesta:// no ho entendrem mai:/ humilitat, era?// és humilitat/ que hom vexi i rebaixi// el millor que té?”. (Casasses cita la referència publicada als Quaderns de l’Alquimista, París, setembre de 1960, pàgina 290).

Casasses subratlla la correspondència que Maragall tingué amb Miguel de Unamuno i la influència que va rebre d’autors com Machado, Clavé o Pijoan. Del poeta  -també- en la idea d’atreviment que Joan Maragall imprimia en els seus escrits, i la puresa de l’infant que Maragall va saber mantenir. Un agosarament “de la intel·ligència amorosa” que en les Notes autobiogràfiques de les Obres completes de Joan Maragall s’explica: “Tal com l’infant a qui se li revela de sobte aquest misteri terrible i fascinant de la vida, Maragall, sense cap esforç dolorós, va conèixer la contradicció que totes les coses duen gravada a la rel més fonda. Aquesta contradicció que per altres va ser pou d’escurçons, esparracament íntim, camí fosc de Damasc, a la seva obra va ser la música d’una cançó infantil i popular, salt d’aigua que trena i destrena sa blancor en contrast amb el negre mur on estima i mor ensems”.

Caterina Albert també és referenciada per Casasses: la Víctor Català escriu a la revista Il·lustració catalana l’any 1917 que Maragall “mai cantava ‘en fred’, mai encomanava a la manya els afers del sentiment”.

El poeta Enric Casasses | Foto de Noemí Roset.

El poeta Enric Casasses | Foto de Noemí Roset.

 

Les gàrgoles de l’Escala

Una altra de les publicacions recents de Casasses és Pedra viva (Diputació de Girona, 2014), un recull de poemes dedicats a les gàrgoles de l’església de l’Escala. Com ja explicava Montserrat Serra en un article publicat a Vilaweb “el poeta ha treballat a partir d’una selecció de fotografies d’aquestes gàrgoles fetes per l’arquitecta Montserrat Caldés. Segons que explica Casasses, va ser l’alcalde de l’Escala, Estanislau Puig, qui li va fer l’encàrrec, difús i obert: posar text a les imatges”. Casasses fa parlar a les gàrgoles a través de poemes breus que copsen la força i la màgia d’aquestes criatures escultòriques d’un misteri encantador. Diferents veus que s’entremesclen i es personifiquen a través d’aquests monstres de pedra.

Una gàrgola de l'Església de L'Escala | Foto de Montserrat Caldés

Una gàrgola de l’Església de L’Escala | Foto de Montserrat Caldés

La bellesa dramàtica de les bèsties de pedra queda encapsulada en poemes com  aquest:

Urpots i melancolies
d’àngel de no sé quin cel
que no surt als catecismes,
orellut de les parets,
barbassa de serps, què mires,
de nit i dia ulls oberts,
amb aquest enorme riure
neguitós o… què, què veus?

A continuació podeu escoltar el poema ‘Cant de les gàrgoles’ recitat pel mateix Enric Casasses (àudio).

Els dimonis verdaguerians

Dimonis. Apunts de Jacint Verdaguer a la Casa d’Oració (Verdaguer Edicions, 2014) és  un trasbalsador passeig pels aforismes i polifonies de diversos dimonis i esperits que “parlaven per boca de diversos malalts exorcitzats, al quart pis del carrer dels Mirallers número 7″, explica el poeta Enric Casasses, autor del llibre.
“Havent-li jo dit Anau a l’infern, respon: Ja no n’hi ha de dimonis a l’infern, tots som a la terra” o “L’infern està per llogar[,] sempre hi enviem estadants” són alguns dels  versicles que Verdaguer va escriure en quatre dietaris emmagatzemats a l’Arxiu Comarcal de Ripoll i a la Biblioteca de Catalunya. El poeta Enric Casasses els ha consultat, transcrit i comentat, tenint en compte els Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions -l’estudi introductori de Joan Bada- i Els exorcismes i Jacint Verdaguer, llibre de Maria Condeminas.

“Si Verdaguer escriu Lo sol de Terra Santa m’ha enlluernat,l’enlluernament per Terra Santa, per Jesucrist, per la pàtria i per la poesia queda enrere quan coneix -el 1890-un grup exorcista, comandat pel capellà tortosí Joaquim Pinyol. Verdaguer assistia a les sessions d’exorcisme i anotava la paraula del diable que dialogava en veu alta per boca dels personatges que visitaven el carrer dels Mirallers número 7″, diu Casasses.

En tots aquests apunts que Casasses explica que són “un camp de batalla, perquè es troben ratllats, tatxats, raspats i fins i tot cremats -en algun punt-” s’hi troba aquest petit poema en prosa de tema infernal, que Casasses considera “dels millors que s’hagin vist a Catalunya i arreu”: Jo só la màquina d’escórre’ els cors, quan los tinc escorreguts los omplo de lo meu, los omplo de duresa, de tirania, de furor i venjança. Quan tinc los cors plens dels meus amaniments ja no tinc por de res, entro i surto d’allà on vull.