El mite Boadella

19.08.2013

Albert Boadella ha tornat a ser notícia aquests dies, però aquesta vegada no ho ha estat pas arran de cap estrena teatral, sinó perquè s’ha deixat fotografiar ensenyant el cul amb una estelada foradada. Jordi Vilaró aposta per separar l’artista del personatge en aquesta revisió del mite Boadella.

 

Boadella dóna la cara

 

Vagi per endavant abans que res el meu reconeixement sincer per un dels homes de teatre més importants que ha donat l’escena catalana al llarg del darrer mig segle. Albert Boadella, a partir de la dècada dels seixanta del segle passat aporta al teatre independent tot un seguit d’innovacions formals, temàtiques i tècniques procedents d’una singular mescla de brechtisme (inicial) i teatre de l’absurd, amb innnovacions escèniques que parteixen d’una simplificació minimalista (aquí cal recordar les teories de Peter Brook i el seu canònic The Empty Space) i d’un nou conceptualisme que duu la petjada d’escenògrafs de la talla de Iago Pericot i Fabià Puigserver. A això cal afegir un intens i experimental treball físic dels actors atorgant una importància especial al mim, ja que no debades la formació parisenca de Boadella va anar a càrrec d’un dels deixebles més notables d’Etienne Decroux (el pare del mim modern) com fou Pierre Saragoussi. L’èmfasi que els seus espectacles apuntaven pel que fa a la concepció musical, visual i física va trencar les rutines escèniques habituals del teatre convencional de l’època i va aportar una rabiosa contemporaneïtat al teatre independent. A més, en passar a dirigir la companyia Els Joglars a partir de 1966, Boadella s’afegia de ple a les tendències contemporànies de l’època pel que fa a la creació teatral col·lectiva, com els americans del Living Theatre, o els britànics del Theatre Workshop, entre d’altres; companyies i grups experimentals que marcaren l’escena occidental de bona part de la dècada dels seixanta i dels setanta del segle passat.

Els continguts de les obres de Els Joglars es caracteritzen per la denúncia social i política a través de la sàtira, la deformació i la farsa; introdueixen elements autoreferencials i folklore local per crear visions hiperbòliques o esperpèntiques que despullen actituds i idees caraterístiques de la societat del moment. Així, els seus espectacles passen el ribot bufonesc a les relacions locals i imperials (Àlies Serrallonga), als dogmes religiosos (Teledeum, Columbi Lapsus), a la brutalitat i absurditat del franquisme (La Torna), al nacionalisme folklòric català (Ubú Rei), i així un llarguíssim etcètera de temes i situacions que provocaven –i encara provoquen– debat i polèmica. D’altra banda, l’aplicació de la psicoanàlisi a grans figures controvertides del país per analitzar la relació entre la persona, l’artista (o el polític en el cas d’Ubú) i el seu entorn natural (la trilogia catalana sobre Pujol, Pla i Dalí) caracteritzen també molts dels espectacles de Els Joglars de la dècada dels vuitanta i sobretot dels noranta.

Aquest espectacular background artístic, juntament amb els trets col·lectius dels seus espectacles i l’esperit bufonesc de les seves digressions, fan que Boadella vagi superant progressivament els mateixos límits de l’escena per anar esdevinint més i més un personatge dels que ell mateix crea per esberlar el seu entorn immediat. I aquí es on es va formant el Boadella polític en la més àmplia accepció del terme. A partir de certs escàndols en burlar-se de símbols catalans en algun programa de televisió de finals dels vuitanta, juntament amb l’èxit de la paròdia del nacionalisme català a Ubú, al llarg de la dècada dels noranta es consolida com a enemic declarat del nacionalisme conservador de CiU. Conseqüentment, Boadella és mimat pels antagonistes de CiU de l’època, és a dir el PSC de Pasqual Maragall, la gran esperança blanca de l’espanyolisme català fins a la gran decepció del Pacte del Tinell de 2003. El primer tripartit, doncs, deixa un regust a traïció entre un sector del socialisme català fins al punt que tres intel·lectuals propers al PSC, decebuts amb el partit de Maragall -entre ells el mateix Albert Boadella- decideixen fundar un partit antinacionalista català com és Ciutadans-Partido de la Ciudadanía. Més endavant, dos dels tres intel·lectuals fundadors del partit, Félix de Azua i el mateix Boadella, acabaran anant-se’n a Madrid per escapar del que cosideren un territori perdut en mans d’un nacionalisme català omnipresent.

A partir de la seva implicació política (més ideològica que política, en realitat), Boadella considera que els seus espectacles a Catalunya són bandejats i ignorats (cal recordar, però, que ell ja feia anys que considerava “ofensiu” que no se’l convidés al sempre criticadíssim TNC) i, així, a finals de l’any 2007 decideix abandonar la seva tribu per sempre i afirma que no tornarà a actuar mai més a Catalunya; fins i tot publica un llibre per explicar aquest seu exili voluntari: Adéu Catalunya, cròniques d’amor i de guerra. Una víctima del nacionalisme català, com és lògic, és rebut automàticament amb els braços oberts al Madrid dels conservadors Esperanza Aguirre i Alberto Ruíz Gallardón, tal com ja havia succeït anteriorment –amb situació i fets diferents, però– amb la figura de Josep Maria Flotats. L’any 2008, Esperanza Aguirre ofereix a Albert Boadella la direcció d’un teatre públic fet a mida: els Teatros del Canal. D’ençà l’any 2009, doncs, el bufó trangressor, l’assot de l’establishment, l’antic esbudellador social i polític, el terror dels nacionalismes, comanda un teatre públic de la comunitat de Madrid amb l’aval, simpatia i suport explícit del govern conservador i espanyolista de la comunitat de la Villa y Corte.

Albert Boadella ensenya el cul amb una estelada foradada

No cal dir que la gent té dret a ser tan incoherent com pugui/vulgui, per bé que les accions i les paraules de cadascú, amb el pas del temps, acaben posant tothom al lloc que correspon en termes de credibilitat i versemblança. Tanmateix, en el cas Boadella no deixa de resultar curiós l’efecte que encara suscita entre certs àmbits teatrals nostrats; en efecte, molta gent de teatre del país, potser encara obnubilats per les indiscutibles aportacions artístiques de l’actor-director al llarg del segle XX (i que en aquest escrit he provat de glossar molt mínimament) i sobretot pel seu discurs hostil amb el nacionalisme català, senten una mena de devoció que els encega a l’hora de copsar allò que ha acabat esdevenint el director actualment i que ben poc –o gens –té a veure amb el mim perillós i molest dels anys setanta-vuitanta. Ara aquell enfant terrible de l’escena catalana s’ha acabat convertint en una paròdia d’ell mateix: gens terrible ja (i molt menys un enfant!), la seva escandalosa vanitat i el seu enorme ego l’han dut a covar una ridícula paranoia victimista que ha desembocat en una obsessiva croada personal contra Catalunya i el catalanisme. Així, malgrat la indiferència que les seves boutades generen avui dia –quina diferència la indignació que va generar en un programa televisiu amb Javier Gurruchaga a finals dels vuitanta, quan era un bufó perillós de debò, amb la ridiculesa de l’estelada d’aquesta setmana!–, malgrat només rifar-se’l mediàticament a Intereconomia o a Libertad Digital, hi ha gent que encara es creu les arengues paranoides que proclama i que el considera una mena d’oracle incomprès; encara el veuen talment com si fos el mateix outsider que experimentava i carregava contra tot i tothom des del seu particular teatret experimental de Pruit fa més de tres dècades. El mite Boadella, doncs, ha arrelat plenament entre certa pseudobohèmia teatral i ja se sap que per definició els mites estan exempts de tota crítica. Poc importa, doncs, que l’antic transgressor porti ja quasi mitja dècada comandant un teatre públic que li van muntar a la carta: per als apòstols, el mestre segueix sent el mateix que fa trenta anys i el que diu, valgui la broma fàcil, va a missa. Una mostra d’amor a l’ídol, al capdavall, que reafirma aquelles conegudes paraules d’ Andy Warhol, Fantasy love is much better than reality love!

Per cert, personalment el teatre de Boadella, malgré lui, em segueix interessant. Jo era dels que hauria anat a veure Amadeo a ulls clucs si finalment s’hagués representat al Lliure l’any passat. Ja em perdonarà Aranguren des del cel, però tot i que provo sempre d’associar ètica i estètica, en alguns casos no me’n surto i Albert Boadella representa una d’aquestes excepcions: em fa autèntica llàstima la persona, però no puc deixar d’admirar la seva obra. Per tant seguiré atent a allò que produeixi aquest gran director teatral i seguiré ignorant els repapiejos senils d’aquest egòlatra ressentit i vanitós.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

35 Comentaris
  1. Fas be, no per haver estat un nazi reconegut hem de deixar d’escoltar Wagner. ( i no em malinterpretin, no li estic dient nazi a en boadella, és 1 exemple de artistes admirables vs. personalitats ridícules

    • Difícilment Wagner podia ser un nazi reconegut, bàsicament perquè quan va morir encara faltaven quatre dècades perquè aparagués el partit nazi.

      • Exacte, Narcís. Van ser els nazis que es van “apropiar” de la seva música. O almenys l’escoltaven. I això demostra que algunes persones poden ser molt cultes i tenir molta sensibilitat per l’art i, a la vegada, ser veritables monstres.

        • D’acord, Wagner no va ser mai nazi perquè el nazisme no existia, però la base de la seva ideologia va fornir les teories nazis posteriors. Altrament, la seva descendència sí que ho va ser. I molt!

  2. Trobo que els partidaris de seguir depenent de l’estat i del regne d’Espanya podrien comprar la icona “cul de Boadella” per encapçalar el seu argumentari. Contingut i forma es complementarien i es mostrarien esperpèntics mitjançant el talent caducat i flàccid del gran home de teatre que fou. Un darrer servei al país, Boadella. Gràcies.

  3. Excel·lent, Vilaró. No hi puc estar més d’acord. Clar i precís. L’has clavat. Felicitats i gràcies per expressar exactament el que ja fa uns quants anys penso i dic.

  4. Molt d´acord en quasi tot: en Boadella perd credibilitat en el moment que quan abraça “la Villa y Corte” només dispara cap a Catalunya ; reivindico un “ubú Esperanza”; ara bé, titllar a en Pasqual Maragall de la gran esperanza blanca del espanyolisme català, em sembla simplista i un pel injust.

    • Exacte, quan un Ubú castellà! Maragall com a esperança blanca: realment els fundadors de C’s hi creien fervorosament, en un Maragall espanyolista. I això és pel fet que en Pasqual Maragall és va deixar estimar molt per aquesta gent. Jo crec que Maragall va canviar seriosament i li va fer malbé la salut el fet que presidís la Generalitat i la reforma de l’Estatut.

  5. Molt bon article! comparteixo plenament el sentiment de llàstima a la persona, i alhora, l’admiració per la seva obra.
    Fins i tot, i malauradament, amb Boadella hem vist com un gran “bufó” ha acabat convertint-se en “mercenari”

  6. Comparteixo plenament el perfil que fas de Boadella. Bona aportació. Jo estudiaca a la UAB quan vam sortir en manifestació amb el lema “Llibertat Boadella. Llibertat d’expressió” i ho tornaria a fer, malgrat la poca simpatia que em mereix la persona per treure profit personal amb l’insult a un sentiment col-lectiu.
    Gracies, novament per aquesta aportació.
    Toni Morral
    Gracies,novament
    Ton

  7. Una llàstima, això del Boadella. Era molt amic del meu pare, un lluitador antifranquista, algú que va donar la cara pel país. Les seves obres, com Dalí i El doctor Liberman, són excepcionals. També la seva sèrie televisiva Som una meravella prou divertida i àcida. Encara el recordo en el discurs de cloenda de Maragall al Palau Sant Jordi (en unes eleccions municipals) demanant el vot pels socialistes… I com ha acabat? Doncs fent obres per a un públic madrileny format per senyores amb el cabell ple de laca i collarets, precisament el públic contra el qual havia lluitat Boadella. Ni tan sols Els Joglars han atret el públic teatral de la capital espanyola. M’entristeix…

  8. Crec que la teoria de Vilaró no es exacte. Boadella aporta una total coherencia entre el seu teatre satiric i la seva persona tan satirica com per fer-se unes fotos, que cal reconeixer per damunt de ideologies, tenen força gracia. Ell s´ha dedicat a desmitificar tabus de la societat i l’estelada tambe comença a esdevenir un tabu. La prova son les reaccions davant una simple facecia.

  9. D’acord. Aquell Boadella- Joglars que el 1978 clava una bona bofetada al ràgim encara franquista-militar ( el judici a la Torna va ser un judici “por lo militar” és adir com si el teatre fos pur terrorisme. I no oblidem que Tarradellas ja vivia al paìs català.
    Desprès hi ha el hi ha, ara: una mala interpretació del exiliat ofes per “un nacionalisme fanatic i excluient”. Eugenio D’ors,Terenci Moix, potser Flotats, Boadella…
    Boadella sap que s’equivova i que el nacionalisme català no te cap d’aquets carecteristiques, encara i espero que sempre. I ha de morir- ho veig- en gràcia de Catalunya.
    A mi també m’agrada molt Celine…i mira.

  10. Boadella es un geni. Ha fet dels Teatros del Canal de Madrid un autentic exemple de teatre public, lliure i plural. Em sembla molt injusta i poc documentada la seva critica a la persona. La gent que han treballat amb ell en diuen meravelles de la seva generositat i el tracte delicat cap als actors i col.laboradors. Les fotos, malgrat ser jo nacionalista, em varen fer riure molt.

  11. L’article és força encertat. Caldria, però, afegir un parell de coses. Una: que fins algun any que no puc precisar el binomi Jogrlars/Boadella no ha estat sempre, tal com avui es presenta, sinònim de Joglars. La companyia Els Joglars no representava les obres de l’Albert Boadella, l’Albert Boadella era una personalitat rellevant de la companyia, però no era l’autor exclusiu del “missatge” que poguessin portar les obres de Joglars. Això sense sense “menoscabo”, com ara diria ell mateix, de la seva influència. I dues: Que Boadella és l’últim (de moment) saineter hispà (o espanyol, si voleu) i com a tal es comporta i cal entendre la seva obra, que és el seu viure diari.

  12. Vilaró, t’enrotlles massa al principi, amb el adsat gloriós d’aquest caragiat. No ereix una glossa tant generosa. Sembla que estiguis afectat del Sindrome d’Estocolm.

  13. He viatjat dues vegades a Madrid per veure els magnifics muntatges de Boadella, Amadeu i El pimiento Verdi. Son dues obres d’art, d’una qualitat i una poesía que mai havia vist en la seva etapa de Els Joglars. Es una llastima que Catalunya no hagi aconseguit retindre aquest gran artista entre nosaltres. No es un problema seu, es que nosaltres com a nació no tenim la amplitud de mires per acceptar el dissidents radicals. Tractant de menysprear la seva gran personalitat no serem mai una veritable nació independent que acull als seus artistes mes diversos i contestaris. Una llastima i una sort pels espanyols que el gaudeixent.

  14. Una de les pitjors nits que he passat a un teatre va ser quan vaig anar a veure “Daalí”. Em va semblar pessat, maniàtic, i tremendament aborrit. Potser als anys 70 seria molt interessant el que feia en Boadella; però llavors ja vaig tenir la sensació que se li havia passat l’arrós.

    • L’obra sobre Dalí es una de les grans fites del teatre catalá contemporani. Ignasi, no confonguis la manía envers el dramaturg contestari amb el nacionalisme, amb la gran qualitat d’una obra elogiada internacionalment. La persona ens agradara mes o menys pero el Boadella del teatre es un tipus excepcional ¿Qui dels nostres dramaturgs ha mantigut tants anys l’interes del public?

  15. No comprenc l’article de Vilaró. Volguer lligar l’home i l’artista d’una manera coherent. Parlar de falta de etica per part de l’Albert Boadella es precisament una demostracio de ignorancia, doncs la consecucio d’una companyia estable durant mes de 50 anys, representant obres de gran qualitat i compromis es una de les fites etiques de les que tindrien que prendre exemple la majoria dels nostres artistes. Tirar-li a la cara que hagi marxat de Catalunya es un fet natural en la vida dels grans talents que necessiten sortir del petit mon d’una comunitat determinada. Boadella ha seguit fent teatre i pel que sembla, de molta qualitat.

    • Molt lícit gràcies al seu gran talent, sortir del petit mon d’una comunitat determinada. Però no carregar-se practicament tot el que aquesta comunitat representa, i menys fer-fo en els forums més intolerants de l’Espanya més negra. Per mi ara meteix Boadella és un col-laboracionita clar de la més pura catalanofòbia . Per altra banda fundador d’un dels partits més reaccinonaris de Catalunya. Ciutadans.
      Una cosa si és certa; mantenir una companyia estable 50 anys i fer-ho ara amb els neo-franquistes es genial, no.
      Critiquem el contingut d’aquestes fotos, que per altra banda culturalment no tenen massa interes.

  16. Bona reflexió. A mi també m’agrada llegir Josep Pla i observar quadres de Salvador Dalí, i ves per on, llur ideologia política em repugna

  17. Aquesta Catalunya que tot ho filtra ideologicament no tindrá mai la dimensio d’una nacio. La separacio dels bons i mals catalans trasllada a l’art es una mesquinesa. Dalí i Pla son les mes grans figures nacionals i internacionals que ha tingut el nostre pais en el ultim segle. Cada dia recordem mes el franquisme que rebutjaba els mes grans escriptors i artistes perque no eren fidels a la causa nacional. Aquest mateix article fent consideracions morals sobre Boadella induex el mateix. Si es reconeix que es un gran home de teatre es millor pensar que malgrat tot es catala i el que quedara sera la seva obra. La resta son insignificancies. Es mes positiu per un pais tenir l’esperit de sumar.

    • Absolutament d’acord amb tu, Ricard. No caiguem en el sectarisme que sempre ens ha perjudicat tant als catalans.

    • La França demòcratica dels últims 68 anys mai ha perdonat Ferdinand Céline per el seu col.laboracionisme amb Petain i els Nazis. Pero Celine te la seva obra editada en les millors co.leccions nacionals franceses i una munio de lectors. Ezra Poundt va col.laborar amb Mussolini i va acabar en una gàbia i perquè no anés a presons en un psiquaiatric. Les seves obres i el seu pensament literari és avui molt valorat. En Xènius és dissenyava , amb un gust mediocre, els seus uniformes de Falange i no cal negar que te memorables pàgines a la nostra literatura.
      Hi ha moments en l’historia d’un paìs que els fets i les paraules que ens arriben dels escriptors i els artistes…enalteixen una lluita o la denigren. Catalunya avui viu un procés històric molt delicat.
      Quedarà l’obra d’en Boadella, si. També quedarà a la memòria col.lectiva els seu despreci per aquests instans unics que viu un paìs que va reconeixer en ell un gran home de teatre.
      A més, perquè Catalunya no ha de tenir mai la dimensió d’una nació moderna?. Hem tingut i tenim grans escriptors i artistes que aixi ho demostren i que han fet i cregut en la força cultural de Catalunya, lliure.

      • Fer comparacions entre el colaboracionista Celine i Boadella es perdre els papers i les dimensions dels aconteixements. Aquest gran moment que viu Catalunya es una opinió molt subjectiva hi han molts cents de mils de catalans o millons, que no opinen el mateix i Boadella es d’aquests. Per tant representa també una Catalunya real i democratica. Fer una comparació amb els nazis es un desproposit que nomes ho justifica un fanatisme dement.

      • Cert, quan diu que hi ha milions de catalans que pensen com Boadella, als que jo respecto absolutament. Ara bé, el sr Boadella esta demostrant ser un clar col.laboracionista de l’Espanya més negra de sempre, no parlo de la Espanya Republicana i demòcratica que molts ens agradaria encara veure resurgir , no; parlo de la Espanya intolerant ” de cerrado i sacristia, de espiritu burlon i alma quieta” Aquesta Espanya d’Intereconomía i cia amb la que sr Boadella d’una manera fanatica, si, i amb la més pura catalanofòbia, col.labora defensant
        els seus interesos “demòcratics”.
        Disculpi’m si ha vist fanatisme amb les meves paraules, encara que penso que la meva opinió no era d’aquest caire. Potser m’he deixat portar per la moda.

  18. Celebro la polèmica generada per l’article, però veig que a certa gent els costa llegir bé un article llarg. Per simplificar i aclarir dubtes respecte a la meva exposició:
    1) Boadella és una de les principals figures del teatre català contemporani, tal com provo d’explicar a bastament a la primera part de l’article; el seu teatre, personalment, encara ara m’interessa, tal com també explico al darrer paràgraf de l’article. Hi ha gent, però, que és inflexible amb el binomi ètic-estètic i rebutja l’artista si la seva qualitat humana o ideològica no està a l’alçada del seu art. Em sembla molt bé: aquesta mateixa gent tampoc no deu llegir Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Estelrich, Martí de Riquer, Llorenç Villalonga, Néstor Luján, Eduardo Mendoza, Félix de Azúa… Tot són opcions respectables, no cal dir-ho, per bé que jo no les comparteixo.
    2) Provo de diferenciar la trajectòria artística (indiscutible, malgrat que hi pugui haver espectacles pitjors que altres, fet normal atès el mig segle de trajectòria i produccions!) de l’actitud personal-política, la qual ha anat canviant amb el pas del temps: de crítica contra tot, a crítica contra una idea única. I és precisament gràcies a carregar contra aquesta idea única que se li fa un teatre públic a mida: Esperanza Aguirre hauria fet el mateix amb el Boadella de Teledeum o si no hagués abandonat Catalunya per les raons que ho va fer?
    3) No estic en contra de cap teatre públic -només faltaria!- ni dubto de la qualitat de Boadella com a director-programador, només en critico la incoherència: trobo incoherent jugar el mateix paper transgressor d’outsider de fa 20 o 30 anys i alhora ser el nen mimat d’un govern determinat. Un outsider, per definició, no el mima ningú més que el seu públic i, sobretot, ha de ser un ull de poll per al sistema (el que sigui), i això Boadella ja ha deixat de ser-ho fa anys i, el que és pitjor, fins i tot ho ha deixat de ser per als mateixos a qui ell tan paranoicament persegueix…

    • No sembla que hagi deixat de ser-ho quan genera aquesta polemica i en Vilaro en segueix parlant amb aqusts termes. Aqui hi ha una clara contradicció. Si no toques l’ull de poll no estariem parlant d’aquesta persona amb termes semblants. Crec que precisament, li fem el joc que ell vol. En aqust sentit, sembla un tipus molt astut capaç de portar-nos com sempre ho ha fet a la seva dinamica. En qualsevol cas, cal insistir en el que diuen aqui alguns; finalment el que compte i comptara sera la seva obra.

  19. Retroenllaç: El mite Boadella: resposta a alguns comentaris | LA DAVALLADA D'ORFEU

  20. Em faré un tip de riure el dia que es faci la foto amb una estelada a una galta del cul i l’espanyola a l’altra. Si es tracta de ser el bufó de la cort, s’ha de ser-ho allà on vagis i no ser un covard i no ridiculitzar només el nacionalisme català i oblidar-se de l’espanyol.

  21. Doncs a mi em feu pena tots vosaltres. Crèduls, ignorants del que estan fent amb vosaltres els polítics catalans, que també són estat espanyol. Coneixeu el pla 2000 de Pujol? Cerqueu i veieu l’evidència, si és que encara hi sou a temps. Conec gent que ni llegint això s’adona que tot això de Catalunya i la independència és una farsa, és pura estratègia de poder. Boadella se’n va adonar, però les víctimes del cervell rentat el desprecieu per no veure la terrible realitat.