El mirall del Macho Man

16.11.2018

Als voltants del 25 de novembre, dia mundial contra la violència masclista, el festival Temporada Alta de Girona ens proposa una experiència peculiar. Es tracta de la instal·lació de teatre-documental Macho Man, del director Àlex Rigola amb la col·laboració de la psicòloga experta en violència masclista Alba Alfageme i en coproducció amb Teatros del Canal, la companyia Heartbreak Hotel i Temporada Alta. La instal·lació estarà oberta al públic des del dia 16 fins al 25 de novembre i es concep com un acte de denúncia dels feminicidis a l’Estat espanyol.

La instal·lació ‘Macho Man’. | Foto: Martí Artalejo / Temporada Alta

Es tracta d’una experiència íntima amb una audioguia i en grups reduïts mixts (amb el mateix nombre d’homes que de dones; sis persones en total) que entren cada vuit minuts. En un format d’escape room, avancem per un total de dotze espais que ens remouen les entranyes de tal manera que és impossible que en sortim indiferents. I és que passar per una experiència com la que ens proposa Rigola no té res a veure amb contemplar una obra de teatre còmodament asseguts a la platea. Allò de sempre: quan acaba ens n’anem cap a casa i continuem fent les nostres coses, com si haguéssim passat davant d’un aparador, com quan veiem casos de violència masclista a la tele des del nostre sofà. Dins d’aquella instal·lació, però, la veu de la guia —que és un una actriu anònima, víctima de violència masclista— i la veu de les testimonis reals se’ns fica dins el cap i ens interpel·la directament.

Mentre viatgem de sala en sala, realment, no sabem on som. És una ficció que sobrepassa la línia que la separa del públic, de manera que es fa difícil fins i tot d’endevinar quin paper hi juguem, allà dins. “Hem creat una peça que no imaginàvem que arribaria a provocar els cops emocionals que provoca” deia Àlex Rigola, “però benvingut sigui tot allò que faci canviar una mica les coses”. Afirmava que llegim i veiem casos de violència masclista sovint, i que tenim una capacitat perversa per no sentir-nos-en responsables i normalitzar segons quines situacions. L’objectiu de la instal·lació és ajuntar en un mateix espai tot de casos que normalment ens arriben de manera aïllada i en moments diferents. El resultat és devastador pel públic, esfereïdor, una manera bruta i clara de fer veure que “és una coresponsabilitat de tots i totes els que ho permetem”, deia l’artista.

Una de les habitacions de ‘Macho Man’. | Foto: Martí Artalejo / Temporada Alta

Alba Alfageme, al seu torn, expressava la necessitat de començar a treballar en la nostra manera de fer i analitzar el nostre ADN cultural. “La violència masclista és la forma més extrema d’un patriarcat estructural”, deia fent referència a les múltiples formes d’aquesta —física, psicològica, social, institucional…— i a les seqüeles que deixa en les víctimes i en l’àmbit familiar. Tot això queda recollit en les sales de la instal·lació i en resulta així un viatge explosiu de sensibilització, que volen utilitzar com una eina d’educació cultural. És per això, explicava Alba Alfageme, que s’organitzaran visites per alumnes d’instituts i de la universitat i s’oferirà un grup de psicòlogues expertes en cas de necessitat d’acompanyament.

És del tot recomanable visitar Macho Man en vigílies del Dia Mundial contra la Violència Masclista i de Gènere. Sense ànim de fer spoiler, i encara amb ressaca emocional, diré que va ser un xoc important. Dins de la instal·lació, ens veiem impotents davant les imatges de les darreres dones assassinades a Espanya —amb tanta xifra i estadística, a vegades no recordem que tenen cara—, presenciem escenes bèsties i sexistes del videojoc Grand Theft Auto i llegim les declaracions de la víctima de “La Manada”. Tot això, al cap i a la fi, em corrobora que la feina que fem les activistes feministes al carrer és absolutament necessària. Sortint de la instal·lació, no hi trobem cap cartell amb allò típic de “Què hi pots fer tu?” i una llista de coses que semblen solucions efectives però que no fa mai ningú. No pas. Quan enretirem l’última cortina, topem amb un mirall acusador que ens obliga a preguntar-nos: qui en són els responsables?

No es tracta, crec, de fer recaure la responsabilitat sobre ningú en concret ni en cap gènere en particular. Es tracta d’emmirallar-nos, de veure on som, contra què lluitem i per què. Què ens ha passat? Què hem fet malament? Totes aquestes situacions són el reflex de qui som, de mals hàbits que han consolidat mals costums. Tenim un enemic comú que és un sistema assassí. Un sistema que sostenim nosaltres. El sistema som nosaltres. I és un sistema terrorífic.