El Gran Dictat. El millor concursant de la història s’endú el pot

Julià Hidalgo bat tots els rècords del programa de TV3

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Julià Hidalgo s’ha endut els 77.105 euros del pot del Gran Dictat. El barceloní de 22 anys ha guanyat les 35 edicions en què ha participat, batent tots els rècords del programa. Tots menys un: el volum del premi, ja que malgrat que la seva ratxa de victòries no té rival, s’havien repartit fins a dos pots majors al llarg de la història del concurs. Repassant el perfil i la trajectòria del jove ens adonem que el més estrany és que la victòria definitiva se li hagi resistit tantes vegades.

Òscar Dalmau i Julià Hidalgo al Gran Dictat

Anatomia d’un lletrejador invencible

En Julià no ha guanyat per casualitat, sinó que ha combinat un fort entrenament amb el seu talent per tal d’endur-se el porquet-guardiola a casa. El trumfo d’aquest jove traductor és la seva prodigiosa memòria fotogràfica. Tal com va explicar a una entrevista al Divendres, ”si he llegit una paraula, la recordo”. D’aquesta manera, en Julià no necessita saber el significat de les paraules sinó, simplement, haver-s’hi topat alguna vegada. La seva preparació pel programa ha consistit a llegir diferents diccionaris, l’enciclopèdia, el Termcat, etc., una mitjana d’una hora al dia des de fa un any i mig. “Hi ha tants calés en joc, que he d’estar pel que he d’estar”.

Però l’adequació del concursant no s’acaba aquí. En Julià és lingüista i treballa subtitulant programes de TV3. Aquesta feina l’obliga a passar fins a cinc hores seguides transcrivint tot allò que escolta a la televisió. Una altra font inesgotable de paraules per a la seva memòria portentosa. Un dels gags recurrents del programa ha estat l’exhibició mnemònica d’en Julià pel que fa a les llistes. Des de recitar els 150 pokemons fins a dades demogràfiques o resultats polítics, el millor concursant de la història pot repetir relacions de dades de tota mena amb una facilitat que glaça. Però el plat estrella són les línies de metro. Se les sap totes, i l’entranyabilitat d’aquest referent tan nostrat i centralista produïa un immens plaer cada cop que el Julià recitava el nom de cadascuna de les parades que hi ha entre Fondo a Bellvitge -o de qualsevol altra línia- com qui canta la taula de multiplicar del zero.

“Hi ha molts minerals”, es queixava en Julià. I és que la geologia ha estat la nèmesi del nostre heroi, l’últim reducte semàntic impossible de conquerir que tantes vegades l’ha deixat a un pam del premi final. És un dels moments més característics del Gran Dictat: quan arribem a la darrera secció que dóna nom al programa i els dos concursants que sobreviuen han d’escriure correctament mots cada cop més difícils. L’espectador habitual sap que, mentre la dificultat de les paraules dels primers nivells ens és familiar, les paraules que protagonitzen els darrers són extraterrestres. És impossible recórrer a regles lingüístiques fiables, ja que sempre apareixen termes científics que acostumen a provenir d’altres llengües amb hacs inversemblantment intercalades. Quan el concursant l’encerta, la sensació és que s’ha llençat el buit i ha caigut de peu per pura casualitat.

Però, de totes les seccions del programa, la que ha convertit a en Julià en una llegenda és El Lletra a Lletra. En aquest apartat, cada concursant ha de lletrejar correctament el màxim de paraules possible en 60 segons. I en Julià ha arribat a les 24 paraules en un minut. La velocitat verbal del concursant fa que, si no hi posem tota la concentració, esdevingui impossible dilucidar si ha dit correctament totes les lletres. En Julià domina el límit que separa la intel·ligibilitat de l’embarbussament i és capaç de passar la mà per la cara a tots els seus contrincants. Bé, i a qualsevol humà convencional. Gràcies a això, no importa en quina posició hagi arribat a aquesta fase -la penúltima- del programa: sempre remunta o eixampla la diferència fins a colar-se a la final.

El porquet, la mascota del Gran Dictat

L’Òscar i el Julià

El format creat pel periodista i escriptor Xavier Bosch ha sobreviscut set temporades amb una salut de ferro gràcies a dos factors. En primer lloc, Catalunya és un país ple de malalts de llengua: estimem el català amb la mateixa intensitat amb què ens costa escriure’l i parlar-lo correctament. Malgrat el progrés que s’ha aconseguit gràcies a la immersió, l’estatus de llengua amenaçada segueix definint el nostre idioma. El contrapès d’aquesta precarietat és la ferma voluntat de ser que, segons Jaume Vicenç Vives, defineix el poble català. El Gran Dictat s’alimenta d’aquestes ganes d’existir lingüístiques i les canalitza a través d’un programa entretingut i dinàmic que representa tot el que hi ha de bo en la televisió de servei públic.

L’altre factor clau és l’Òscar Dalmau. Si el Julià és el concursant perfecte, l’Òscar és igualment immillorable per al Gran Dictat. Els que vau escoltar el Minoria Absoluta, el programa de ràdio de Toni Soler i companyia que va precedir al Polònia, recordareu la secció que Dalmau feia conjuntament amb l’Òscar Andreu: El Català Correcte. Una secció hilarant que parodiava uns anuncis de la Generalitat invertint les recomanacions lingüístiques per barbarismes, tot plegat enmig de diàlegs forçats i situacions surrealistes que feien pixar de riure. Des d’aleshores, Dalmau ha construït un perfil que combina el domini de l’humor amb una dicció impecable i una veu de doblador molt característica. La ironia que un dels creadors de la paròdia El Català Correcte hagi acabat presentant el concurs pedagògic de més èxit de la televisió catalana actual ho arrodoneix tot plegat.

I la combinació entre presentador i campió? Els grans guanyadors de concursos acostumen a ser, contràriament al que es podria esperar, gent humil. I en Julià segueix aquesta tradició: tot i que s’exposa al ridícul quan desplega els seus talents mnemònics repetint qualsevol llista -en especial, la llista de guanyadors del pot del Gran Dictat amb les respectives quantitats econòmiques, fins a l’última xifra-, ni en Julià es fa repel·lent ni l’Òscar el tracta com un animal de circ. Hem assistit al naixement d’una estrella del lletreig que se’n va per la porta gran i que de ben segur ha enganxat a més gent al programa. Ara, després de 35 edicions, en Julià podrà reconciliar-se per fi amb la seva gran enemiga: la geologia. I és que, com no podria ser d’una altra manera, la paraula que li ha donat pot era “una muntanya submarina que té la forma d’un tronc de con”. Guyot. Quina alegria veure com guanyen els llestos.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació