“El meu interès no és asseure un home de noranta anys al banc dels acusats”

25.05.2016

Sota quin pretext han quedat impunes una gran part de les accions nazis i feixistes? Quines lleis es van utilitzar per fer front a una societat postfranquista i postnazi? Aconseguirem mai una justícia absoluta? De tot això i molt més se n’ha parlat a l’última ponència del cicle L’ús de la guerra del Born CCM. 

Entrevista de Franco amb Hitler | Fotografia difosa a Espanya per l'Agència EFE

Entrevista de Franco amb Hitler | Fotografia difosa a Espanya per l’Agència EFE

Fonts d’impunitat al règim, de l’Alemanya nazi a l’Espanya franquista és l’últim acte del cicle L’ús de la guerra del Born CCM. Una conferència que ha comptat amb els ponents Rainer Huhle, membre del Comitè de la Convenció Internacional contra les Desaparicions Forçoses de l’Organitació de les Nacions Unides; i Mercedes García Arán, catedràtica de Dret Penal i professora a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Rainer Huhle i Mercedes García Arán tenen apamades les lleis que es van seguir un cop superades la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. Però partim d’una diferència bàsica, i és que a Alemanya el règim perd, i a Espanya el feixisme guanya. A Alemanya tenen lloc els tribunals de Nuremberg de 1945, i a Espanya segueix la dictadura. “Potser a Nuremberg no s’arriba a tot, però suposa un moment simbòlic important que a Espanya no s’ha produït”, creu García Arán.

Els judicis de Nuremberg no van ser iniciativa alemanya, sinó de les quatre potències aliades.  La intenció: jutjar el paper dels alts càrrecs nazis des de l’1 de setembre de 1939 fins la caiguda del règim alemany, el maig de 1945. Aquells tribunals “no es van recolzar en cap jurisdicció nacional, sinó que es van crear els principis de dret penal internacional vigents avui en dia”, explica Huhle, que és alemany.

Així doncs, van ser jutjats justament els nazis? No. O només alguns. Molt pocs. Segons Huhle, el dret que s’aplica avui en dia i el que s’aplicava després del nazisme és el mateix, però ha canviat una cosa: el pensament dels jutges. “Abans alguns tenien les seves taques negres ells mateixos”, explica l’alemany. Però això no és tot.

“En cap moment es van declara nul·les com a paquet totes les lleis nazis”, relata l’especialista; “es va creure que també havien fet lleis bones, per això els aliats van eliminar les aberracions més grans, però els alemanys gairebé no van canviar res”. És així com tots els jutges nazis van seguir als seus llocs. Ara, 70 anys després, s’han condemnat 11.000 casos d’homicidi durant el règim alemany. Això suposa només el 0,4% del que s’estima que són les persones directament involucrades en els crims nazis.

Però anem a Espanya. A la transició que va tenir lloc entre el 87 i el 92. “Després del 23F es podia haver fet molt més”, creu Mercedes García Arán, que apunta que fins el 2004 les víctimes del franquisme no van rebre visibilitat oficial. Tot i així, aquesta professora de la UAB reivindica aquelles persones que van manifestar-se en contra de la pervivència del franquisme a Espanya: “No comparteixo que tots els mals del present es deguin a la transició per respecte als demòcrates”, afirma la catedràtica de Dret Penal, que recorda que la Llei d’Amnistia del 1977 va venir precedida per moviments populars de gent antifranquista.

Tot i que la Llei d’Amnistia del 77 està lluny de ser la panacea. A grosso modo, amnistiava a dos grups de persones: els antifranquistes i els funcionaris del règim. I això vol dir, per força, que molts franquistes van quedar impunes. Es van jutjar igual les pomes i les peres. “No eren amnisties simètriques”, creu la professora; “No queda tot compensat i aquí s’acaba el problema!”.

Un dels conceptes que més repeteixen Huhle i García Arán al llarg de la ponència és “justícia transicional”. Això és “el conjunt de mesures judicials i polítiques que diversos països han utilitzat com a reparació per les violacions massives de drets humans. Entre elles figures les accions penals, les comissions de la veritat, els programes de reparació i diverses reformes institucionals”, segons el Centre Internacional per la Justícia Transicional.

Segons la professora de Dret Penal, a Espanya no hi ha hagut mai cap iniciativa pública de cerca de la veritat relacionada amb la Justícia Transicional. Ni la llei de memòria història del 2007 ho recull, creu ella. “Si als anys 80 s’haguessin reparat les injustícies, el 2006 no s’hagués recorregut a l’audiència penal i avui en dia la justícia universal no l’estaria exercint Argentina”, afirma García Arán.

I és que no podem ignorar el valor simbòlic dels judicis penals. “El meu interès no és asseure un home de noranta anys al banc dels acusats, sinó reparar el dolor de les víctimes”,  afirma Mercedes García Arán. I és que com diu Huhle, el més important no és que les persones ho paguin a les presons, sinó que reconeguin les injustícies que van cometre. Si és que encara estan vius.