Irene Solà forma part del col·lectiu artístic Vols Russos, fundat a Girona. Poeta i estudiant de Belles Arts, Solà va ser reconeguda el passat mes de juny amb el 48è Premi de Poesia Amadeu Oller per a poetes inèdits menors de trenta anys, pel seu poemari Bèstia. Núvol l’homenatja avui, oferint als lectors quatre dels seus poemes. Si voleu saber més del col·lectiu Vols Russos, llegiu la presentació que es va fer a l’Horiginal de Barcelona, aquí.
“Tenia un peix a la fel…”
Tenia un peix a la fel
que es menjava les perles
dels collarets que es trenquen
quan fas el nus.
A l’enterrament un boig
em va obrir la cintura amb un cúter,
però no sé resar.
Mentre la iaia la cus
diu que volia ser actriu
de vodevil francès.
I jo li veig les calces.
“El meu cos és una casa”
El meu cos és una casa.
Un enterat diu que tinc les finestres boniques
i ma mare diu que tinc l’arrebossat suau
i el terrat endreçat.
El menjador és ple de sang,
continguda i bona
i budells eficients
i òrgans que fan la seva feina.
Casa teva també és prou agradable.
“Les monges velles…”
Les monges velles
seuen aparcades com cadires
i donen molles als mosquits.
A nosaltres, melindros.
Al jardí una verge
trepitja una serp.
Els budells com serps.
Els cabells com serps.
Fas petons com una serp.
Quan mates un mosquit,
la meitat de sang és teva.
“Totes les cebes, i el pa i el tabac…”
Totes les cebes, i el pa i el tabac
i els ratolins i els homes
i el llevat,
em miraven prendre el sol
sense biquini
damunt del teu escriptori.
Tu eres una piscina rectangular i blanca
i l’aigua era freda i l’herba era verda.