El meu ’92 (Zagreb 1992)

Quan escric aquestes línies, fa algunes setmanes que s’han celebrat, modestament per la maleïda crisi, els 20 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, però d’aquest esdeveniment vaig ser-ne com molts altres barcelonins un mer espectador. Per a mi en canvi el 1992 té uns altres records relacionats amb Zagreb, la capital de Croàcia i el seu 10. Svjetski Festival Animiranih Filmova o sigui el 10è. Festival Mundial de Films d’Animació.

DOBRO DOSLI !

El festival es celebrà entre el 22 i el 26 de juny –un mes abans de les Olimpíades- i la meva estada a Zagreb es degué a que els organitzadors m’invitaren a organitzar una retrospectiva de cinema d’animació espanyol. El director artístic d’aquell moment era Josko Marusic, encara que jo coneixía únicament al realitzador Borivoj Dovnikovic “Bordo”, una de les figures de l’anomenada “Escola de Zagreb”. ( 1 )

Fòren tres sessions que inclogueren curtmetratges, episodis de sèries d’animació i spots publicitaris provinents d’estudis i realitzadors catalans i de Madrid, Sant Sebastià i Alacant.. L’encàrreg no portava cap recomanació adjunta, tenia carta blanca…excepte que els organitzadors volíen que portés algún capítol de la sèrie “La troupe de Cobi / The Cobi Troupe” que s’havia realitzat als estudis barcelonins “BRB International” sobre la mascota i els populars personatges de Mariscal, sèrie en la que precisament jo havia treballat. Així fou que Cobi, la mascota de la Barcelona olímpica, estigué present a la capital croata aquell recordat 1992.

Els organitzadors recalcàren el seu agraïment als escassos invitats estrangers que vam acudir a la cita malgrat que la guerra dels Balcans encara no havia acabat, la frase fou ben sentida i sincera: “Dobro dosli prijatelji!” o sigui Benvinguts amics!. En efecte l’anomenada Guerra dels Balcans durà entre 1991 i 2001 i la de la independència de Croàcia tingué lloc entre 1991 i 1995, sent un atonyinament mutu entre serbis, croats, eslovens, bosnis, kosovars i macedonis, que passats els anys encara arrossega conseqüències…

ZAGREB

 

El viatge d’anada fou de la mena dels que sempre es recorden, vam haver de passar tot un dia i mig a l’aeroport de Frankfurt, sopant i allotjats en un hotel, ja que l’avió de la “Croatia Airlines” –aparells que devien ser escassos i a més en situació de guerra- no acabava d’arribar mai. L’immens aeroport alemany de diversos pisos es convertí en un malson per als passatgers que vagàvem com ànimes en pena.

La capital, Zagreb, després d’estar-hi uns dies, produïa una certa sensació de claustrofòbia, perquè com que estava en guerra els organitzadors ens avisàren que els invitats no podíem sortir dels límits de la ciutat pel perill que suposava. En realitat la capital dels croats no donava per a res l’aspecte d’estar en una situació bèl·lica: algunes poques destrosses en edificis, la senyalització amb unes grans creus  dels principals monuments de la ciutat, per evitar, en teoria, els bombardeigs. També en llocs estratègics es podien veure uns grans cartells que deien “Alto a la guerra a Croàcia”.

En canvi altres detalls feien esparverar més, un dia em vaig creuar amb una patrulla d’”ustatxis” uniformats de negre com els corbs, eren seguidors dels antics feixistes col·laboradors dels nazis que dirigia Ante Pavelic durant la Segona Guerra Mundial. Fou en un passadís comercial anant o tornant del centre de la ciutat i el “Concert Hall Lisinski” on se celebrava el festival. Aquella aparició m’impressionà força.

Per altra banda Zagreb oferia l’aspecte d’una petita ciutat plàcida, tranquil·la i un xic avorrida. Una població centreuropea que havia estat de l’antiga corona austrohongaresa amb alguns edificis i monuments destacables, la catedral, el Teatre Nacional, l’església de Sant Marc amb la cúpula de ceba i els sostres amb les teules formant mosaics dels escuts croats, el monument al rei Tomislav, i aquí i allà algunes restes de les antigues muralles medievals com la torre Lotrscak.

‘L’ESCOLA DE ZAGREB’

El saber italià em va “salvar” de no entendre’m amb els amics croats, veïns dels italians. Els turistes fronterers, les ones de les ràdios i televisions italianes arribàven amb normalitat, a part que una porció del territori de Croàcia –Dalmàcia-  havia estat de la República de Venècia. Així algú del festival em presentà a un assistent al certamen que s’oferí a fer-me de “cicerone”.

Ell m’acompanyà a algunes llibreries de vell on vaig comprar revistes de cinema dels anys ’70 com “Filmska Kultura” que parlàven de l’antiga “Escola de Zagreb” de cinema d’animació. Que va ser d’aquell estol de joves realitzadors d’animació que començàren a revolucionar el somort panorama d’aquells anys cinquanta.

Que fou dels Munitic, Vukotic, Mimica, Zaninovic, Kolar, Vunak, Stalter, Dragic…?, precisament en els anys en que el règim del mariscal Tito volgué assumir el paper d’ovella negra enfrontant-se a l’antiga Unió Soviètica, que sens dubte sabia de la importància propagandística del cinema. No fou una casualitat que el curt de dibuixos “Surogat” (1961) de Dusan Vukotic obtingués llavors per primera vegada un “Òscar” a un film estranger d’animació.

D’aquella estètica atrevida i renovadora, comtemporània de l’estil “Funcional” dels anys ’50, sens dubte influenciada per les trencadores produccions de la nordamericana UPA escapades del ramat de les ovelles conservadores del disneyisme, de tot allò pràcticament no en quedava res, algún realitzador, unes pel·lícules a l’arxiu, fotos, records…, però restava i resta encara la influència que l’Escola de Zagreb tingué sobre la història del cinema d’animació del segle XX.

DOS DICCIONARIS

El meu cicerone, a part, m’informà de que a partir de la guerra, l’anteriorment anomenada llengua serbocroata, de la família de llengües eslaves, ara s’havia “dividit” en dos: la sèrbia en caràcters ciríl·lics i la croata en caràcters llatins: ja no hi havia un sol diccionari sinó que n’hi havia dos, cada un per la seva banda.

Això em recorda ara els intents secessionistes contra el català, patrocinats per l’ultradreta que desgoverna al País Valencià i a l’Aragó, intentant inventar-se llengües com ara la molt pintoresca denominació de l’aragonès oriental” que intenta substituir el català de la Franja. Però és que a l’ex-Iugoslàvia hi havia hagut una guerra i aquí no…

ALLÒ QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ

En aquest 10è. festival i malgrat les circumstàncies van concursar 83 curtmetratges de 23 països, la majoria europeus i de l’Amèrica del Nord, mentre que dels països de la desfeta Iugoslàvia provingueren d’Eslovènia (3), Bòsnia-Herzegovina (1) i de l’amfitriona Croàcia que presentà 5 films.

És sobre aquests darrers que reprodueixo aquí el fragment que llavors vaig publicar a la revista “Cinevídeo 20”. Entre detalls vistos al carrer i el missatge que traspuaven alguns d’aquests curts es podia ensumar una barreja entre catolicisme i un nacionalisme tenyit en aquest cas d’un preopcupant feixisme. Res de nou!, que havien d’explicar a algú que va conèixer al “nacional-catolicismo”!. ( 2 )

Vegem aquest fragment: “(…) También me llamaron la atención una serie de curiosos films cortos realizados antes, durante y después de la batalla que previsiblemente no se han visto fuera de sus fronteras. Son films que se podían denominar ‘de guerra’, que mezclan elementos patrióticos, religiosos, políticos y nacionalistas, puesto que extrañas mezclas se observan en este país. El mejor de los cuales diría que es ‘Anno Domini’, de Paulinic, (…) y en el cual se repasaban de forma humorística los últimos 50 años de la história de Yugoslavia. Pero la mayoría eran pamfletos de buenos y malos, como ‘Greetings for Croatia’ y ‘Resurrectio Croatia’, entre otras. En esta última se mezclan símbolos religiosos con la política y el patriotismo: la sangre de un Cristo se transforma en unas rosas (Croacia y las estrellas de Europa en la corona de una Virgen). (…)”

 

Per acabar, vull recordar aquí, passats els anys, el gran ajut de l’amiga Mery Katunaric, croata resident a Catalunya, i també a Borivoj Dovnikovic “Bordo”, figura destacada de l’Escola de Zagreb, i a la seva esposa Vesna.

Ara, 20 anys després d’aquell 1992 i si m’encarreguessin una altra retrsospectiva, la faria sense cap mena de dubte de cinema d’animació exclusivament català, perquè com diuen en castellà: “Que cada palo aguante su vela”. 

NOTES

 

( 1 ) L’ortografia del serbocroata (o croata) té uns accents particulars, com un circumflex a l’inrevés i accents sobre consonants com la C o la S que els nostres teclats no tenen o no permeten posar correctament.

( 2 ) Artigas, Jordi. “X Festival Mundial de Cine de Animación. La decadencia de Zagreb”, “Cinevídeo 20”, juliol-agost 1992.