El mètode d’El Petit de Cal Eril

2.05.2018

El festival Ja Veus continua la seva programació i aquest dissabte 5 de maig ofereix el concert d’El Petit de Cal Eril al Teatret del Serrallo de Tarragona, amb el seu nou disc △. Us oferim la crítica de l’àlbum per Eduard Sepúlveda Carbó.

El Petit de Cal Eril

Per a la seva darrera entrega, El Petit de Cal Eril han partit de dos principis: la mitologia del número 3, sempre fructífera, i la química perfecta, transcendent, que han anat desenvolupant als directes dels darrers dos anys. De la mescla n’ha sortit el disc triangular, que és el no-nom que han volgut donar a aquestes nou cançons directes, sòlides, concises i tallades pel mateix patró que han arribat tot just vint mesos després de la meravella que va ser La Força. Els tres EPs, o LP —a gust del consumidor—, formen un conjunt tan consistent que tant li fa en quin ordre te l’escoltis: és igualment lluminós de totes les maneres.

D’entrada, és temptador centrar el comentari en tota la bastida conceptual que Joan Pons s’ha empescat per a —sempre és més fàcil parlar de la intrahistòria d’un disc que de la música pròpiament, i més quan la intrahistòria és tan singular com la d’aquest. Engrescat amb l’èxit de la gira de La Força (2016), Pons va voler aprofitar la inèrcia creativa del grup i va tenir una idea triangular. Gravarien en 3 estudis diferents, 3 sessions de 3 dies cadascuna, a cançó per dia, i presentarien el resultat en 3 EPs de 3 cançons. I per potenciar al màxim l’energia del moment i espantar qualsevol ombra d’autocomplaença, Pons escriuria les cançons dies abans i les presentaria a la resta en començar la sessió. Així, la banda tindria 24 hores per escoltar i aprendre cada peça, extreure’n un arranjament i gravar-ne totes les parts. La immediatesa portada a l’extrem. En aquest sentit, el resultat és satisfactori: les cançons plasmen perfectament l’energia genuïna dels cinc músics tocant alhora, que en tot moment sonen a banda perfectament trenada, i mai a cantautor amb músics al darrere. Els arranjaments tiren pel dret —no hi ha temps per a grans artificis— i deixen que el do melòdic de Pons llueixi.

Deia el de Guissona en una entrevista que, aquest cop, a l’hora d’escriure les cançons havia seguit dues pautes: que totes les lletres parlessin de ‘tu’, i que totes les tornades fossin riffs sense lletra. Amb això últim ha aconseguit una uniformitat compositiva que és un dels punts forts del disc, però al mateix temps el fa excessivament unidimensional. Totes les cançons segueixen pràcticament la mateixa estructura: hi ha un motiu de guitarra que obre la cançó i fa de base pels versos i un segon motiu que fa de tornada, i els dos motius s’alternen en seqüència ABAB. Això, sumat a les presses —deliberades— del procés de gravació, ha resultat en un triangle robust i homogeni però massa rígid, de vores massa gruixudes. I pel que fa a les lletres, només cal fixar-se en els títols, volgudament prosaics, per adonar-se que han pres un rol secundari. Hi predominen els frasejos curts i espaiats, que són idonis per emplenar el paisatges psicodèlics del disc, però també afavoreixen la indefinició i les lletres vagues, fins i tot tramposes. I malgrat que el bon gust de Pons és intrínsec a les seves composicions i ens deixa alguns rampells inspirats (“Ara que dius que m’estimes / tot el que vull són paraules”; “Tot el que penses de mi és mentida / i ho saps”, “Caus al parany de tantes persones / quan busques respostes. / Sóc tan tèrbol i tan poca cosa / com tu”), al llarg del disc ens trobem més d’un passatge que delata les presses amb què han estat escrites, com la “incògnita brutal / com el mal” de “Tot el que has estat”, o el vers que fa de pont a “Tot el que penses de mi”: un llarg ‘tu’ de 17 síl·labes, com qui s’ha oblidat de la lletra i va allargant una vocal, o no acaba de saber què dir. El vessant més cantautor de Pons, el de “L’adéu”, “El plor”, “Com un plom” o “Cendres”, és absent a ∆; si tenia enllestida alguna cançó de caire més elaborat, o més literari, se l’haurà guardat per a un futur projecte on encaixi millor.

Aquest cop, senzillament, ha jugat a una altra cosa. Segons ell mateix, el que han fet és “pop metafísic”, que ve a ser rock però sense el cinisme i l’ego que venen de sèrie al gènere —Pons sempre ha estat dels qui saben admirar la bellesa en les coses—, i amb un punt de psicodèlia neta, depurada, encabida en la cotilla dels tres o quatre minuts que es pot permetre la cançó pop. La producció, si bé no s’entreté en detalls i floritures, és brillant i enganyosament senzilla. Podem especular llargament sobre si les presses li han fet bé o li han fet mal, però el fet és que ∆ és una entrega notable més d’El Petit de Cal Eril. I ho és sobretot perquè, si bé ho fia tot als riffs que fan de columna vertebral dels nou temes, el cert és que es tracta d’uns riffs inspiradíssims. També perquè és divertit, perquè entra molt bé, i perquè és exactament igual d’honest i d’autèntic que totes les seves obres anteriors. La seva trajectòria discogràfica dibuixa una paradoxa que ja comencem a conèixer bé: malgrat la voluntat de no repetir-se mai i concebre cada nova etapa des de zero, el seu estil és cada cop més inconfusible. Aquesta vegada el canvi ha estat més a nivell de mètode que de sonoritat. Ho celebrem: els bons resultats bé valien continuar l’exploració pel mateix camí, i amb els mateixos companys de viatge. Ara només queda escoltar el ∆ fins a gastar-lo, i esperar amb impaciència a veure amb què ens sorprendrà a la propera.