El més enllà dels ateus, o per què ens importa la vida després de la mort

11.07.2019

Com viuríem si sabéssim que un meteorit destruirà la terra 30 dies després de la nostra mort? I si la humanitat es tornés estèril en el seu conjunt i anés desapareixent lentament amb la certesa que no hi hauria una nova generació? En una seqüència entranyable d’Annie Hall, el personatge interpretat per Woody Allen té un flashback de la seva infantesa: la mare ha dut al petit Alvin al psicòleg perquè el nen està deprimit i ja no fa els deures. “Què et passa, Alvin? Que l’univers s’està expandint. L’univers és tot i, si s’està expandint, algun dia es trencarà, i això serà el final de tot… quin sentit té tot plegat?”. Les preguntes inicials i el gag d’Allen tenen diferents implicacions, però assenyalen un aspecte molt important de la condició humana: el sentit de les nostres vides no depèn només del que passa mentre estem vius, sinó també del que passa quan estem morts. Per què?

Un fotograma de la pel·lícula ‘Annie Hall’ (Woody Allen, 1977).

Les connotacions espirituals del “més enllà” han fet que la cultura que es vol crítica, seriosa i, per tant, laica, empobreixi la nostra relació amb l’estat del món quan estiguem criant malves. Això és un problema perquè el buit l’ha ocupat un presentisme i un culte a “les experiències” que ens idiotitzen. El filòsof Niko Scheffler va explicar-ho a les prestigioses Tanner Lectures on Human Values, que han quedat recollides en el llibre Death and the Afterlife, una reflexió que pretén rescatar aquesta “afterlife”, que nosaltres traduiríem per “més enllà”, i traslladar-lo del terreny de la mística al de l’ètica per a tots els públics. La gràcia de les hipòtesis esmentades al principi de l’article, totes elles recollides a les lliçons de Scheffler, és que en cap cas es parla d’un més enllà on es contempli la supervivència de la nostra identitat personal i de les nostres memòries en forma d’ànima immortal que es reuneix amb els éssers estimats en una realitat postmortem. Aquest més enllà prosaic, el que passarà literalment 10 dies, 10 anys, o 10 segles després que morim, dona forma a les nostres vides i sovint ni tan sols sabem dir per què.

Epicur no tenia raó: si quan jo hi sóc, la mort no hi és, i quan la mort hi és, jo no hi sóc, efectivament, la mort no ens hauria d’importar. Però, tal com assenyala Scheffler, aquesta és una visió reduccionista dels nostres valors perquè identifica allò que ens importa amb allò que som capaços d’experimentar subjectivament. L’equació epicúria és falsa: els éssers humans ens preocupem per coses que no podem gaudir ni patir en cap sentit vivencial, com ara el futur dels nostres fills, la investigació científica que curarà el càncer a la llarga, o la preservació del patrimoni cultural. Tan aviat com ens hi fixem una mica, veiem que un tou de les coses que fem només tenen sentit si hi haurà altres persones per fer-les quan nosaltres no hi siguem. En el vocabulari precís de Tanner, els éssers humans tenim una relació no experiencialista, no conseqüencialista i conservadora amb allò que ens estimem.

Una de les observacions més brillants de Scheffler és que la clau per entendre el més enllà laic és el més enllà religiós. Què ens expliquen les històries del cel catòlic, la reencarnació budista, el Valhalla dels nòrdics, etc.? Ens projecten cap a un futur col·lectiu en què les injustícies i els mals d’aquest món s’han vist corregides. La clau de les idees del paradís és que són socials: els més enllà religiosos mai ignoren el que els creients han fet en vida, sinó que estableixen la mesura d’allò que serà bo al cel com una continuació de l’entramat de relacions i jerarquies de la terra. En altres paraules, la nostra idea de felicitat no té res a veure amb el consum d’experiències plaents en un present continu. Altrament els paradisos espirituals podrien descriure fantasies d’èxtasi solipsista, com estar connectats a una màquina d’endorfines per l’eternitat. Però això no és el que volem: els humans valorem les coses dins d’un marc temporal i social i ens importen, i molt, els esdeveniments que mai viurem en carn pròpia. Scheffler ho resumeix bé: “La nostra convicció que les coses importen se sustenta en la nostra confiança que la vida seguirà quan nosaltres no hi siguem. En aquest aspecte, la supervivència de la humanitat ens importat a tots i cadascun de nosaltres fins i tot més que la nostra pròpia supervivència”.