El Mas Picarany de Ferrater

10.12.2012

L’obra de Gabriel Ferrater va estretament  lligada a un mas voltat de pins que es troba al terme d’Almoster, Mas Picarany. El poeta hi va passar la guerra civil amb la seva família i forma part del seu paisatge literari. Avui és un casalot mig abandonat que caldria recuperar com a equipament cultural. 

 

Mas Picarany a Almoster

 

Bona part dels escriptors – per no dir tots-  tenen un paisatge al darrere, un poble, un barri, una casa, ni que no sigui la seva, i que gairebé sempre surt reflectida en la seva obra.  L’obra de Gabriel Ferrater va estretament  lligada a un mas voltat de pins que es troba al terme d’Almoster i que pren el nom d’una de les moltes rieres del Baix Camp que baixen des de la Serra de Prades a les platges de la Costa Daurada. Quan el poeta tenia tres anys, la família va comprar aquest terreny  per fer-s’hi una casa i portar-hi un dels oncles, que estava malalt del pulmó.  Era un terreny costerut que van haver de dinamitar per construir-hi la casa, un edifici de tres pisos amb un rafal al davant. Al pis de baix hi habitaven els masovers i hi van instal.lar una capella per voluntat de l’àvia Soler, al mateix lloc on havia mort el seu fill tuberculós. La primera planta  -que també es pot considerar planta baixa si s’hi entra pel costat -era pel menjador, les sales i la biblioteca, el segon pis pels dormitoris i a dalt de tot les golfes pel servei.  L’extensió de les terres era considerable i hi havia espai per una bassa i una pista de tennis.

Podem dir que el mas Picarany va acabar sent la casa dels Ferrater. S’hi van instal·lar durant la guerra civil i quan van tornar de l’exili els dos germans també s’hi van quedar per les lesions pulmonars del Joan.  Els que coneixen Ferrater poden copsar fàcilment poemes amarats pel soroll del vent que bufa entre els pins, els cels rogencs, les passejades pel bosc… És quan el poeta es tanca al Picarany que treu el millor de la seva literatura. I podem dir el mateix de la pintura, olis gens menyspreables amb influències cubistes (recordem que també havia fet crítica d’art) i que ara són al Museu d’Art i Història de Reus.

Els Ferrater van vendre el mas quan va morir el seu pare, a finals dels cinquanta.  Des de llavors el Picarany és d’una extensa família que hi passava llargues temporades, els Pujol i que no van tocar gaire cosa de com la van trobar. Però ningú del poble hi havia posat els peus, ni molt menys algú de fora aliè a la família. El caminal ho deia ben clar: “camí particular” i ningú es plantejava la possibilitat de visitar-ho. Amb els anys el mas va quedar colgat pels pins i el Picarany va acabar sent un nom associat a una urbanització plena de xalets. El record del poeta només va quedar a la memòria dels que l’havien llegit.

Encara en vida del senyor Pujol –  l’any 2010 – vaig pensar que aquella casa s’havia d’obrir i el matí d’un diumenge d’hivern vam aparcar el cotxe davant del caminal i ens hi vam endinsar tota la família. No se setia ni una ànima, però hi havia un cotxe aparcat i joguines de criatura per terra. Vaig cridar, fins que va sortir un home magrebí per un costat de la casa.  Li vaig fer una retòrica i va acabar trucant al propietari amb el seu mòbil perquè li expliqués el mateix. Em va semblar que el senyor Pujol  rebia bé la meva proposta,  però em va donar el telèfon d’un dels fills: la porta començava a obrir-se.

Mas Picarany | Foto Raquel Estrada

El 23 de maig a la tarda  d’aquell 2010 es va celebrar “Un vespre al Picarany amb Gabriel Ferrater. El programa era un circuit poètic i musical pel bosc i jardí,  i després, dins el saló, una xerrada de Jordi Cornudella i el passi del documental Metronom Ferrater. Tot, amb el suport de la ILC.  Hi van assistir més de dues centes persones, la majoria, esclar, d’Almoster. Gent que havia passat tota la vida per davant de la finca sense gosar entrar-hi, gent que hi tenia records… Un any més tard em van demanar que ho repetís. Llavors era ple hivern i bufava el mateix Mestral que tantes vegades Ferrater havia glosat. Aquella vegada el senyor Pujol ja havia mort  i els seus nou fills volien una solució per la casa: o vendre-la o que se la quedés una institució pública. El fet de vendre ens feia témer el pitjor: casa a terra i la memòria de Ferrater també.

Gabriel Ferrater, de nen, amb abric i barret al costat d'una minyona

Aquell matí vam haver de recitar dins el saló mentre sentíem a fora el vent entre els pins. Després, Ramon Gomis va glossar la figura del poeta relacionada amb Reus i l’entorn. Però l’acte va acabar amb una sorpresa: un dels fills, Carlos Pujol, va explicar la seva vinculació amb el mas, els records i la voluntat de la família que allò no es perdés. El somni de Carlos era fer un Centre Ferrater, un espai obert per l’estudi, per celebrar actes com aquell, per fer-hi estades, per portar les pintures del Gabriel, els llibres del Joan… Entre el públic hi havia el delegat de la Generalitat a Tarragona, el senyor Jordi Agrás, que es va mostrar, si més no, receptiu a la idea. Abans de l’estiu vaig tenir converses amb el Conseller Mascarell, amb Patrimoni Artístic, amb el president de la Diputació de Tarragona, amb l’alcalde d’Almoster… Les institucions fan l’orni amb la bandera de la crisi, però el cert és que el mas Picarany a finals d’estiu es venia a menys de la meitat de preu de fa un any. Podríem dir a preu “rebentat” per a una institució i tenint en compte que es continua gastant o donant suport a coses inexplicables. Alguna mala llengua de la Catalunya Meridional ja ha deixat anar que què passaria si en lloc de demanar un equipament cultural per una terra que en va escassa, com el cas del Camp de Tarragona, fos per la capital.

Carlos Pujol  continua pensant en la idea de fundació, però al final la gent es cansa de picar portes. Una llàstima, tenint en compte del que estem parlant.