El malson d’Orwell

El col·lectiu Alerta Solidària publica 'El Malson d'Orwell. Control social i noves tecnologies' a l'editorial Tigre de Paper. David Fernàndez n'ha escrit el pròleg, que recollim a Núvol.

El col·lectiu Alerta Solidària publica ‘El Malson d’Orwell. Control social i noves tecnologies’ a l’editorial Tigre de Paper. David Fernàndez n’ha escrit el pròleg, que recollim a Núvol.

Repressió 2.0; resistència a tres onzes. Posem per cas. Posem per cas que hi ha un país on el màxim responsable de la unitat antiavalots sosté i afirma que cal atonyinar Gandhi fins al moll de l’ós. I que un altre comandament policial, de màxim rang i codi gairebé paramilitar, etziba, en ple discurs oficial del dia oficial dels policies d’aquell país, que la dissidència sociopolítica mereix la condició animalitzada de “rates” a les qui cal perseguir i extirpar de les clavegueres. Clavegueram que, segons ell, pot ser “una assemblea que no representa a ningú o una cadira d’una universitat”, vés a saber.

Posem per cas que un es diu Sergi Pla, expolicia espanyol, i l’altre David Piqué, bunker de confiança convergent des d’Els Setze, embrió de policia política prèvia als Mossos ara fa 30 anys. Posem per cas, si encara no n’hi ha prou, que pocs dies abans, el conseller d’Interior que respon al nom de Felip i que comanda la repressió -perquè la repressió sempre és política, no corre la policia al grat del vent sinó sota ordres precises que neixen de despatxos oficials- ordena que el programa polític contemporani és “que torni la por”. Posem per cas que tot això passa l’abril de 2012. Posem per cas que no se n’acaben de sortir. Que ordeixen nous enemics -antisistemes i matrius italianes- i que premen l’accelerador de la turborepressió perquè el carrer no acaba de callar ni pensa pas fer-ho.

Posem per cas que en aquell mateix país pocs tenen molt i masses massa poc; que hi ha 2’7 milions de pobres, 1’3 milions d’aturats i 80 desnonaments diaris en plena crisi social i econòmica. I que per mantenir-lo calen dosis de silenci i tones de control social salpebrades amb noves tecnologies. Posem per cas que els qui manen sempre, sempre confereixen poder a la policia -poder discrecional i arbitrari, simbòlic i efectiu-  per protegir sempre el poder dels diners. Posem per cas -futurible blade runner a casa nostra?- que enmig d’aquell desori sociopolític hi ha encara un munt de replicants humans i humanistes: gent que protesta, persones que lluiten i col·lectius que s’organitzen contra el frau polític i l’estafa econòmica consumada a plena llum del dia.

Posem per cas un cas com un cabàs. Constant històrica, tot sistema classista i desigual requereix murs de silencis, propagandes i violències. Perquè els nivells d’injustícia i desigualtat no es poden mantenir sense una coerció que és múltiple i ens bombardeja quotidianament en tots els fronts: social, cultural, polític, legal, judicial, policial i penitenciari. Silenci generalitzat, propaganda oficialitzada i repressió mediatitzada (“els mitjans de comunicació són els exèrcits del segle XXI”, que deia en Ramon Barnils) que, quan no funcionen del tot, és substituïda cautelarment per les diverses fesomies múltiples de la violència institucional. En una violència repressiva que requereix sempre de benes, secrets d’estat i mordasses.  Violència planificada que oficialment no existeix enlloc malgrat operi cada dia: al carrer, als calabossos, als jutjats, a les presons, als CIE, als centres de tecnocontrol que s’amaguen en cada càmera, en cada ordinador, en cada dispositiu mòbil.

Posem per cas també que hi ha un país que encara no ho és del tot i que qui mana obscenament administra por en xarop de canya i ja controla telemàticament, via remota o directa, el gest de cada súbdit. Posem per cas, per no fer més jeroglífics (in)versemblants, que aquest país és el nostre: avui, ara i aquí. I que George Orwell pica a la porta ben fort. I no és el 1984. Sinó que concorre el 2012: allà on la realitat repressiva supera la ficció policíaca. I sense posar-ho per cas, afirmem aleshores, quasi categòricament, que dins l’estat hi ha un estat, una zona opaca, un quart fosc, una sala de comandament, uns despatxos oficials. Una sala de control. Que rutinitzen el Gran Germà orwellià des del macrocomplex policial d’Ègara a Sabadell. Allà on cada dia es furetegen idees, es fitxa la gent pel seu compromís i es decideix qui i perquè mereix ser inclòs en la catalogació reticular de ‘grups de risc’, engreixant la llista cada cop més ampla de “sospitosos habituals” i predefinint, literalitat policial, “les rates” que cal perseguir “a les seves coves”.

Resumint. Que venim d’una era lliberticida, en els anys de la cultura de la por i la societat del control. Allà on han sucumbit drets fonamentals, garanties jurídiques i llibertats civils. En l’altar que sacrifica la llibertat en nom de la seguretat, intimitat i privacitat són els drets més vulnerats cada dia malgrat no ho notem. Jorn rere jorn dia i en silenci, pretenen monitoritzar-nos les consciències i inocular la por. Posem per cas alhora, com així és malauradament, que hi ha una Divisió Central d’Informació dels Mossos i ordinadors Berta de la Guàrdia Civil i satèl·lits SITEL i acords totals amb qualsevol companyia de prestació de serveis d’internet per a guardin durant anys tota la informació. Que és tot allò que pensem, tot allò que diem, tot allò que sentim.

Posem per cas que la perversa lògica actuarial opera ja des de una preventiva guerra embogida, que reprimeix el que passarà abans que passi. Guerra impossible també, absurda i kafkiana, que ens converteix a tots, en nom de l’ordre, en potencials delinqüents i on, capgirant-ho tot, hem de demostrat la nostra innocència sense que ells demostrin cap culpabilitat. Si: ens volem culpables però ja no som innocents. En aquesta guerra no declarada però si decretada, cal concloure que la deriva actual tragina per aquest abisme i que per qualsevol poder constituït la informació és clau.

Endinsem-nos aleshores en el fet fefaent que hi ha una maquinaria de guerra que rutlla cada dia i absorbeix tones d’informació quotidiana: que controla, que vigila, que perimetra. Posem per cas, des de l’hemeroteca que no oblida, que un jutge de l’Audiència Nacional, en ple judici i davant un antimonàrquic català, li escateix sense embuts a un jove jutjat que denuncia control social a través de fitxes ideològiques il·legals que “que això passa ja s’ho asseguro ho”. Posem per cas que dos anys després, en un desallotjament a la Via Laietana, 418 persones són identificades, sense cap base jurídica, per ordre d’Interior. I que els Mossos, per marcar paquet i alhora demostrar com les van gastant, filtren pocs dies després que dels identificats “178 són antisistema i 39 independentistes”. Ho posa al DNI tal vegada? No. O diuen els ordinadors centrals dels Mossos d’Esquadra que registren la ideologia personal en frau de llei. Sota paràmetres dictatorials i sota el parany de l’antiterrorisme, això passa en bases que l’Agència Catalana de Protecció de Dades no pot monitoritzar i a la que no tenen permès l’accés. En nom de la seguretat que trinxa les llibertats.

Anem acabant. Perquè finalment control social, en sentit global, refereix els mecanismes que permeten la producció i reproducció de l’actual model polític i social per mantenir les dinàmiques d’obediència deguda, submissió acrítica i castració ideològica per blocar les possibilitats de dissidència i les opcions de rebel·lia. Control social, en plena era de les TIC, significa traduir com s’han posat totes les tecnologies i cada avenç telemàtic al servei d’aquesta maldestra causa. I per això, control social policial, en sentit concret, refereix l’ampli repertori tècnic que avui es desplega contra aquells i aquelles que dissentint, ni acaten ni obeeixen l’status quo.

Contra elles i ells és contra qui es desplega tot el ventall repressiu disponible: el legal, l’alegal i l’il·legal. Sistema trial, on es modula i es tria en funció dels esdeveniments i els graus de pressió, coerció i por a aplicar. I on les noves tecnologies de la informació i la comunicació han esdevingut una peça clau, però ni invencible ni eficaç. Disposar de molta informació no és garantia de res sinó se sap llegir i descodificar i les possibilitats de blocar-lo i sabotejar-lo existeixen. Perquè aquest model vigent, intensiu en l’acumulació i arxivament d’informació que espia tant les nostres vides quotidianes, porta inscrit en el seu mateix codi el senyal del fracàs: acumula el risc de sobresaturació, potencia el clima de securocràcia paranoica i atia un foc de rang inquisitorial i obsessió persecutòria sobre la vida dels altres.

Si això és així, que ho és ben malauradament, aleshores és quan cal convocar i parafrasejar Adorno amb urgència, quan deia que el rol de la cultura era evitar que Auswitchz tornés a ser possible. La cultura, i en concret la cultura antirepressiva, també. Aquest és el rol solidari, transformador, emancipatori i fonamental del compromís antirepressiu. Memòria del que hem rebut i cultura del que hem resistit són avui els millors antídots per entendre el control social postmodern, desxifrar les lògiques d’atemoriment social i policial i desmuntar els mecanismes tecnificats de la videovigilància global.

Ells tecnifiquen i perfeccionen els mecanismes de control i repressió: 2.0, 3.0, 4.0. La civilització, escrivia Voltaire, no elimina la barbàrie, només la perfecciona. Ells creuen que avancen, mentre nosaltres ens mantenim en la constant artesanal del moviment popular: resistència antiga que ve de lluny, a tres onzes de pes: el vincle social i comunitari, la solidaritat feta trinxera i el suport mutu com aixopluc. Totes les càmeres i arsenals bèl·lics no poden amb el virus del carrer.

Per salvaguardar-ho, cal desbrossar com pretenen controlar-nos per inutilitzar-los; analitzar, per prevenir-nos, com s’aplica la telemàtica, la cibernètica i la informàtica amb fins repressius de rastreig, monitoreig i control social; i cercar línies de fuga dels mecanismes de vigilància, tot desacreditant les arrels absolutistes i feudals de un règim que es vesteix de democràtic per mantenir a ratlla els súbdits i imposar que tot continuï igual.

Sia com sia, en l’àmbit del clavegueram estatal la dita “pensa més i et quedaràs curt” sempre es queda massa curta. Periòdicament, via escletxa, via sumari, descobrim una nova alegalitat, un nou estri repressiu o una altra joguina de guerra, sigui una web de delació, deu reformes penals o pots de fum i noves pilotes de foam o una nova unitat de rastreig de les xarxes socials, anunciada a crits i a bombo i platerets.

Històricament, la funció panòptica del vigilant, des de segles enrere, és veure sense ser vist. Contra ell, la funció deslegitimadora de la cultura antirepressiva és encendre llumins en el quart fosc, il·luminar i assenyalar les torres de control i revertir i deixar inservible el malson futurista del ciutadà de vidre. La repressió mai rutlla sense el silenci que la gestiona, sense el silenci que la imposa, sense el silenci que ens emmudeix. Els gestors del búnquer repressiu ho saben prou bé i per això no suporten ni el mínim bri de llum ni el petit soroll dels taquígrafs que aixequen acta de la realitat.

Per això, entre d’altres, arriba aquest benvingut manual. En una nova fita més de la tasca imprescindible que desenvolupen organismes populars antirepressius com Alerta Solidària. Dossier pedagògic que ens obre l’enciclopèdia perversa del control social modern, ens ensenya a aprendre fins a quins nivells ens furetegen el setè somni i ens ajuden a entendre com la tecnorepressió ha esdevingut la primera línia de defensa del seu món impossible.

Punt i seguit un cop més. Perquè qui s’endinsi en les arrels històriques i antropològiques dels mecanismes del control social i la seva funció neuràlgica de manteniment del silenci, sabrà detectar en les fulles que ara vindran les inquietants dinàmiques on hem entrat. Aquelles que cal aturar. Dialèctica pura entre la por i l’esperança, si ells són Mossos, siguem tots nosaltres Carrasclet. Que no ens marquin l’agenda; que no ens diguin quin és el terreny de joc on hem de comparèixer agenollats; que siguem capaços de desobeir mil cops la seva lògica que vol que ens obsedim neuròtics, fins a la paràlisi, amb els seus estris postmoderns de control total. És per això que sempre i sota qualsevol circumstància, cal vigilar el vigilant: què sinó després passa el que passa. Aquesta és la tasca cabdal de la cultura antirepressiva: saber, entendre i actuar. Abans no siga massa tard o no paguem una factura massa elevada.

Guillem

El contracontrol social, en un país petit, no deixa de ser mai un acte col·lectiu de mínima deferència a vigilants mediocres, un gest resistent que multiplica les possibilitats d’alliberament i un mirall col·lectiu on seguir retrobar-nos i reconèixer-nos. Ells voldrien el mirall trencat per afeblir-nos (quan l’objectiu zero de la repressió postmoderna és aïllar-nos, folckloritzar-nos i minimitzar-nos), però nosaltres hem aprés, rere dècades acumulades de memòria, a recomposar-lo rere cada cop rebut. Malgrat els helicòpters amb ulls, les webs que els delaten a ells (no pas a nosaltres) o els discos durs que ens clonen quan poden.

Contra el sometent convergent, els Torquemada moderns i els maccarthys de barri salvapàtries i tota la seva tecnificació repressiva, allò de sempre: solidaritat, suport mutu i intel·ligència col·lectiva. Recursos per a l’autodefensa. Llum davant el quart fosc de la repressió i la impunitat. Per deslegitimar-la, despullar-la i, finalment que és del que es tracta, desobeir-la a plena llum. Perquè com deia la més bella de les dites tupamares a l’Uruguai resistent: “companyes, si han tornat, és perquè seguim estant”. Per seguir sent.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació