El malson de la colonització

La localització de la novel·la El malson de Guinea (Pagès Editors, 2018) de Carles Decors a Guinea Equatorial, Barcelona i València, amb personatges reals i imaginaris de tots tres indrets, apel·la a un passat recent que hem negligit com a societat. Tot i que l’obra es pot llegir autònomament, forma part d’un projecte narratiu més ampli i, per aquest motiu, El malson de Guinea apareix tramada amb elements de dues novel·les anteriors.

Carles Decors participarà a la Vila del Llibre a Cervera el diumenge 21 d’octubre a les 11h.

Les dificultats per reconstruir aquell passat es palesen en l’estratègia narrativa de Decors. El narrador principal, sense identificar, relata l’intent d’un altre narrador, Lluís Artigues, per reconstruir la història de Tomàs Rimbau i la Guinea en què va viure. Tot a partir d’un garbuix d’informacions manuscrites, una mena de novel·la a pedaços que va deixar Rimbau, però també gràcies a informacions d’altres persones que el van conèixer com la Pepita Blasco (qui també deixà un dietari), a més de la pròpia experiència d’Artigues, que fa un viatge a Guinea per fer-se’n una idea de primera mà.

No ha d’estranyar, doncs, que aqueixa dificultat s’encomane al lector. Com tampoc un altre efecte peculiar del relat: la ficció desperta la curiositat històrica. Almenys jo he de reconèixer que la novel·la m’ha sollevat des del món de la literatura cap al pol de la història i la política. I tot plegat m’ha dut a demanar-me quina classe de lector demana el text. Perquè l’obra, si volem penetrar-hi, ens sostreu de la confortable lectura a casa nostra i ens obliga, d’alguna manera, a anar més enllà. Demana uns lectors còmplices.

Amb tot això vull dir que per capir-ne els fets importants, conjuminats de realitat i ficció, calen uns coneixements que, generalment, no tenim. Feu-ne la prova: a la nostra imaginació africana Guinea ocupa un lloc insignificant, si és que n’ocupa cap. L’Àfrica amb què ens hem relacionat és cinematogràfica i televisiva, i tal volta hi hem accedit a través d’alguna novel·la occidental com ara El cor de les tenebres. Per tant, la nostra Àfrica, en el millor dels casos, és Hollywood i la fauna salvatge dels documentals, és el Congo i la sabana, Egipte i el Magreb, però no és Guinea Equatorial, la Guinea «espanyola». D’aquesta part del món no en sabem un borrall i, el poc que trafeguem va ple de tòpics i falsedats. N’ignorem l’«empresa» colonitzadora espanyola i la molt nombrosa participació catalana en diferents àmbits i a càrrec de nissagues de renom: evangelització, negocis (incloent-hi l’esclavisme) o l’amor i els matrimonis mixtos.

De manera que aquesta obra que mira de recollir literàriament tota la complexitat d’un món ben real, a més ens fa un servei afegit en la mesura que obra ulls, desperta la curiositat històrica i mou un seguit de qüestions a propòsit de Guinea i de la «nostra» colonització. Per exemple, l’etnòleg i psicoanalista francès Mannoni publicà l’any 1950 un opuscle, Psychologie de la colonisation, en què defensava i legitimava que els colonitzats haurien estat esperant en el seu inconscient l’arribada dels colonitzadors, portadors d’una civilització més avançada i redemptors del salvatgisme. Aquesta ideologia, basada en el supòsit d’un complex d’inferioritat salvatge i en l’esperança messiànica en la redempció per part del blanc colonialista que, a més, creu que el francès és el menys racista de tots els colonitzadors (igual que ho pensa l’espanyol, el català i tutti quanti), va ser combatuda amb ungles i dents pel psiquiatre de la Martinica Frantz Fanon.

El model té precedents antics en la conquesta i colonització de terres americanes o en aquells homes-déu blancs i barbuts que vindrien del nord a «civilitzar» els guanxes, de manera que estem davant d’una operació politicosimbòlica que ha demostrat ser prou rendible, també a efectes d’exculpació o justificació moral. En la novel·la de Decors el català Tomàs Rimbau resulta ser el protagonista involuntari d’una maniobra semblant. D’una banda, hi ha el seu amor sincer per una vídua bubi, tot i estar casat amb la catalana Roser. D’altra banda, en pertànyer aquella dona a la noblesa bubi, el matrimoni de tots dos acompliria la suposada profecia de Moka, el darrer rei bubi (o Abba ‒ pare espiritual ‒ Möókáta), segons la qual Rimbau en seria la seua reencarnació. És a dir, un blanc esdevindria el cap alliberador del poble bubi, els pobladors originaris de l’illa de Bioko.