El mal no és necessari

28.09.2018

Els horrors de les guerres mundials, els camps de concentració… El segle XX va suposar un xoc per al pensament: vam descobrir que el progrés tècnic no sempre ens fa viure una vida millor. El CaixaFòrum ofereix cada dijous del 20 de setembre al 25 d’octubre una xerrada del cicle Pensar el mal en el món contemporani. Aquest dijous 27 de setembre, Olga Belmonte, doctora en Filosofia i professora de la Universidad Pontificia Comillas, ha estat la segona ponent amb Les catàstrofes del segle XX. Una mirada profunda en el pensament de víctimes i botxins.

Entrada d’Auschwitz Birkenau

Nietzsche pensava que hem d’afrontar la vida sent plenament conscients del moment present, tant si és d’alegria com de patiment, i no penedir-nos de res. Que hem de viure com si cada moment vital hagués de repetir-se’ns fins a la sacietat. I que si el moment és desagradable, “el que no et mata et fa més fort”. Aparentment té lògica: si estic plenament convençut dels meus actes, si visc d’acord amb mi mateix, no tinc per què penedir-me de res, ni d’allò dolent, perquè a tot sabré trobar-li un sentit.

Però posem-nos en un cas concret. El 1976, Gabriela Fainstein va ser segrestada per les forces militars de la dictadura argentina. La van estar torturant durant tres dies. Al seu llibre Detrás de los ojos, va escriure: “No vam aprendre res allà dins. Només vam patir. I el patiment extrem no aporta cap coneixement, (…) només ens torna miserables, ens degrada, ens converteix en un cos sense ànima i sense fe.”

Olga Belmonte va advertir al principi que la conferència no seria gaire còmode de sentir, ja que es disposava a parlar de com alguns supervivents de catàstrofes com Auschwitz havien viscut la seva condició de víctimes. Josep Maria Esquirol va presentar a l’acadèmica com algú que “viu el que pensa”, i que forma part de l’ONG Deconstruye i del grup de recerca Fundamentos Filosóficos de la Idea de Solidaridad. Per Belmonte, hem de “rumiar més sobre tot el que passa i actuar, en la mesura que puguem”, i no deixar “tota la responsabilitat moral en mans dels polítics”. Posar el nostre gra de sorra per petit que sigui.

L’idealisme hegelià dictava que a vegades un individu s’ha de sacrificar en benefici del col·lectiu. Que a vegades cal una guerra per després viure millor. Segons Hannah Arendt, això ja no es pot continuar defensant després del segle XX. No podem integrar sofriments tan terribles en el necessari camí cap al progrés general.

I com és aquest sofriment catàstrofic? Els supervivents de camps d’extermini relaten que quan comences a patir de veritat, el món, de cop i volta, “deixa de ser casa teva i es torna un lloc inhòspit, quedes a la intempèrie”, segons Belmonte. Es trenca la relació amb tot el que se t’havia ensenyat del món, amb les nocions de valors, fins i tot amb el llenguatge, ja que el que s’està experimentant no es pot transmetre, és inefable.

Finalment, Belmonte va fer un esbós de la ment del botxí, de qui provoca aquestes catàstrofes. Generalment, és algú que “té una utopia al cap d’un món millor, que s’exagera fins que la persona sent la urgència d’actuar”. Però això no és el que pensen també els herois? S’hi ha d’afegir un matís important: la deshumanització, ja que “pel botxí la ideologia passa per sobre de tot, també de les persones”. Per Belmonte, això ha de ser una advertència també pel món de la filosofia: “El segle XX ens ha d’haver ensenyat que la nostra relació amb les idees mai pot ser més important que la persona que tenim al costat”.