El magnetisme de Mahler sota la batuta de Valeri Gergiev

15.02.2014

Ja fa vint-i-cinc anys del binomi Valeri Gergiev i Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski i, creieu-me, es nota. Gergiev, un director de llarg recorregut que a banda de ser el director artístic i general del Teatre Mariinski també és director titular de la London Symphony Orchestra i un reguitzell de càrrecs més, demostra total llibertat i seguretat mentre condueix els seus músics. Dimarts 11 de febrer va passar per L’Auditori amb la seva orquestra i el pianista Ignasi Cambra per interpretar dos atractives obres de músics excepcionals: Mozart i Mahler.

El director Valery Gergiev

La Simfonia núm. 5 de Gustav Mahler, apreciada i feta conèixer més gràcies a Luchino Visconti, va explotar d’expressivitat en aquest concert. Valeri Gergiev, amb el seu habitual tremolor de dits en la direcció, va donar entrada a una trompeta de fantàstica execució. El primer moviment va vibrar i lluir amb un caràcter admirable i un savoir faire impressionant. El seguia, amb una excel·lència equivalent el segon moviment simfònic. Mahler va crear un univers lúgubre i profund en ambdós moviments que en el segon agafa més dramatisme. Hi va escriure motius melòdics diversos i caràcters que es transformen de manera exquisida els uns cap als altres.

Anant a l’ànima de la peça, l’Adagietto. Sehr langsam-Attaca -quart moviment- va inspirar més emoció per part de Gergiev, que exagerava el seu gest i les expressions de la cara. Les dinàmiques i ritme que emprenia l’orquestra feien venir esgarrifances. La corda va tocar tan delicadament que ningú del públic gosava moure’s del lloc mentre la imaginació feia de les seves. La bellesa sonora, pausada s’estenia per la sala a ritme de sospirs. L’últim moviment, de ritme molt més lleuger, no va estar a l’alçada dels altres pels nombrosos diàlegs, entrades i contrastos sonors que exigeix la peça i que no van interpretar-se a la impressió dels anteriors. Però prou bé per retenir tota la simfonia en el record, en un record ric en matisos.

La primera part de la nit va ser del Concert per a piano núm. 21 de W. A. Mozart. L’interpretava el jove pianista Ignasi Cambra, actualment becat per la Fundació La Caixa i que cursa un màster de piano a la prestigiosa Julliard School de Nova York. El solista ha obtingut extraordinàries qualificacions al llarg de la seva vida. El més extraordinari del cas és que la ceguesa no ha estat cap impediment perquè Ignasi Cambra toqués en sales d’arreu del món i arribés a assolir, només fins ara, nivells d’aquesta alçada. Els dits no fallen: Cambra va demostrar que té la peça -i la música-  al cap, als dits i al cor.

Pianista i director ja havien col·laborat en dues ocasions, però la veritat és que en aquesta no han pogut excel·lir. Semblava que Gergiev no s’impliqués prou en el seu paper i no seguís el solista, que al cap i a la fi és qui havia de manar. Fins i tot van haver de repetir una entrada perquè l’orquestra no va entrar a temps. La imprecisió dels violins tampoc va fer que l’obra de Mozart, una obra que el públic coneix i aprecia com la de Mahler, va deslluir la primera part del concert.