El MACBA i la barrera elitista

22.10.2018

El barri del Raval viu sovint oblidat entre la marginalitat i l’exclusió social, però té un teixit cultural extens. Alguns dels seus veïns passegen dia rere dia davant d’un imponent edifici de color blanc envoltat de joves que hi pul·lulen sobre el seu skateboard: el MACBA. Però hi han entrat alguna vegada? Algú els ha explicat què hi ha dins?

El MACBA durant la Nit dels Museus 2018 | Foto: Robert Ramos / ICUB

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) va presentar, dijous 18 d’octubre, l’avaluació estratègica a càrrec del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) que compren des dels anys 2015 al 2017. A banda de presentar aquesta diagnosi, es va encetar un gran debat amb temes que fregaven la polèmica, com ara la superació elitista del museu o una col·lecció pública única. Aquestes qüestions són al punt de mira pels membres del CoNCa i han assegurat que hi posaran especial atenció per solucionar-ho.

Mercè Gisbert, secretària del CoNCA, va presentar la desena avaluació estratègica del MACBA, en què hi va destacar que les aportacions públiques no havien variat gaire. Per marcar una tendència s’hauria de fer una anàlisi de més de tres anys, tot i que durant aquest temps hi ha hagut un seguit de canvis en el museu. Com la renovació de la direcció, el canvi d’estratègia i, sobretot, la situació política del país, que va afectar la institució durant dos mesos i va provocar que no tingués un funcionament normal i adequat. Pel que fa a les aportacions anuals de les administracions públiques, l’Ajuntament de Barcelona ara mateix hi aporta 4,9 milions d’euros, la Generalitat 3,1 milions, i l’administració de l’Estat, 1,04 milions.

La secretària també va posar èmfasi en la importància dels usuaris habituals del museu, i va destacar com a pal de paller les visites guiades i les activitats educatives. Aquestes últimes especialment. “No només hem de crear públics perquè consumeixin, sinó persones que estimin i entenguin aquesta cultura i les seves diverses manifestacions”, explica Gisbert.

Però, i la gent que no té una educació artística? Ja fa prou el MACBA, com a referent de les Arts Visuals i Plàstiques del nostre país, perquè aquesta gent s’aproximi al museu i tingui curiositat per visitar-lo? I la gent que viu al barri del Raval ja saben prou què hi ha dins del museu? En definitiva, cap a quina direcció s’ha d’encaminar el MACBA?

Aquest va ser un dels temes que es van posar sobre la taula en el debat que es va iniciar després de l’avaluació del CoNCA. Una conversa moderada per la periodista Catalina Serra i que va comptar amb la participació de Gemma Sendra i Pilar Parcerisas, vicepresidenta i membre del plenari del CoNCA, i Ferran Barenblit i Josep Maria Carreté, director i gerent del MACBA.

És evident que s’ha de superar la barrera elitista que desconnecta el museu del públic majoritari. I s’ha de fer amb un discurs clar i pedagògic i, sobretot, que s’adapti a les necessitats i realitats socials del seu entorn.  “Jo crec que quan parlem d’obrir i de donar més importància a totes les activitats pedagògiques no estem dient que el MACBA és elitista i s’ha de popularitzar. No parlem d’això. Jo crec que en aquest país la cultura encara tota ella és elitista. És a dir, hem arribat a un segment de població que és molt menor al que voldríem tots”, comenta Gemma Sendra. Per la seva banda, Ferran Barenblit va citar una frase de Dora García, segons el qual “l’art contemporani és per a tothom, però només ho sap una elit.” I va voler remarcar que no cal renunciar a la qualitat i complexitat, però intentant que no sigui complicada per a ningú. Josep Maria Carreté va voler destacar que, “d’un punt de vista de continguts, volem intentar trobar diferents capes de comunicació que ens permetin ser més accessibles als diferents nivells de coneixement o d’informació que el públic pugui tenir en relació a les mostres que es fan.”

Finalment, un dels altres punts estrella va ser el debat sobre la col·lecció única de titularitat pública. Aquesta és una de les propostes del CoNCA: apostar perquè la col·lecció sigui administrada per la Generalitat de Catalunya. Però com es planteja aquest procés? “Tenim una infraestructura i una estructura en el país creada amb recursos públics. Ara, les disponibilitats econòmiques són tan minses, que el simple fet d’obrir perquè la gent ho pugui utilitzar i compartir ja és positiu. Crec que això és la filosofia de rendibilització de tot allò que genera l’activitat cultural més enllà de la pròpia institució que ho gestiona”, resumeix Sendra. A més, Pilar Parcerisas explica que tenen com a referent altres països.  “Aquesta idea, de considerar col·lecció publica única totes les obres que son de titularitat pública, l’estan duent a terme alguns països com Suècia. Es tracta de crear uns magatzems enormes per gestionar aquestes col·leccions. De manera que s’evita, a vegades, l’ampliació dels mateixos museus”, clou Parcerisas.