El llegat enigmàtic de Pablo González

1.06.2015

Per acomiadar-se dels cinc anys com a director titular de l’OBC, Pablo González es va posar al davant de l’OBC amb la Novena de Gustav Mahler, una obra on la gran divisa del compositor bohemi d’escriure una sinfonia i “construïr un món amb tots els mitjans de la tècnica present” es porta a la màxima expressió. Un testament musical enigmàtic escollit per un comiat –el del director asturià– ple d’interrogants.

Pablo González | Foto Marc Giner /AMIC

Pablo González | Foto Marc Giner /AMIC

El crític suís William Ritter va veure de seguida a l’obra tant la figura crepuscular de la mort, com la de la reminiscència utòpica, de manera que va parlar de Tod und Verklärung (mort i transfiguració) en referir-s’hi. I així és, un immens i complex macrocosmos (encara avui molt incomprès) assetjat per microorganismes musicals que s’entrecreuen i dilaten el temps. Un temps oferit com a durada real, aquell del que parlava Henri Bergson, deslligat de la quantificació temporal dels rellotges, cada vegada més accelerats a la nostra actualitat. Com en d’altres sinfonies de Mahler (ja és un lloc comú, però és així) hi conviu la grandiloqüència sinfònica amb l’espontaneïtat popular, la profunditat obscura amb la lluminositat quotidiana.

De totes maneres, i com reivindicava el mateix compositor –que no en volia saber res dels comentaris i notes als programes de concert i d’aquella gent que vol que se li expliqui tot abans de seure’s a escoltar la música–, allò més essencial de l’obra sempre s’escolarà entre els dits graponers que provin de capturar-la, o reduïr-la a categories racionals que no són més que el vel que amaga la forma. Curiosament, l’anècdota fragmentària i fragmentada en cadascuna de les sinfonies de Mahler pot ser assimilada pel sistema i oferida com a objecte de consum. Però com a totalitat continuen generant una incomoditat que no es deixa deglutir per una audició ràpida i superficial, especialment pel seu permanent desenvolupament i variació, la qual cosa genera un conflicte constant amb punts d’arribada falsos, que s’esmicolen i es desfan.

Tampoc les atmosferes de tensió que sap generar la partitura no són aptes per tothom. Així, al final de l’andante, la tensió que l’orquestra va saber crear es dilata tant en el temps que el públic es removia, parlava i se n’intentava alliberar. Tot i així, aquest primer moviment, exigent en la multiplicitat de textures que coexisteixen, va ser en el qual l’orquestra va mostrar més dificultats per oferir un equilibri que es va anar assolint en el següent. Especialment a partir d’un silenci –un d’aquells angoixants silencis mahlerians– seguit d’una entrada de les cordes pianissimo, amb la pertorbadora indicació d’expressió del compositor de Schattenhaft, que podríem traduïr com vagament, o bé de manera poc clara i en qualsevol cas, indefinit i ombrívol. El tercer moviment, tècnicament exigent per la orquestra, va ser resolt amb eficàcia. L’últim, l’exigència del qual provè d’aspectes que trascendeixen l’esfera tècnica i en el què la sonoritat es va dissolent a mesura que van desapareixent les intervencions fins deixar només a la corda, ha tingut una resposta més que notable de l’orquestra a la conducció de González, curós com en els moviments anteriors, però aquí encara més enfàtic. Entre d’altres, cal ressenyar el bon rendiment del viola solista, la percussió, amb una gestió magnífica de la seva presència expressiva en moments decisius de l’obra (allò que Adorno anomenava el “batec abstracte del temps” en Mahler) o els contrabaixos, solvents i precisos.

En aquest sentit, sembla evident que la sensibilitat mahleriana s’avé perfectament amb la de l’orquestra i el director. Especialment amb una orquestra que des de fa moltes temporades té en les sinfonies de Mahler un dels seus grans fils conductors (de fet, amb González ja són quatre directors seguits que s’acomiaden amb una d’elles). No podem dir que hagi existit una gran sintonia entre orquestra i director, i això s’intueix fins el final del seu període com a director. Sí es pot reconèixer una cura pels detalls i el treball minuciós, la qual cosa que es va traduïr en un bon resultat en molts moments del seu darrer concert, amb una partitura que precisament exigeix d’això, i molt.

Cal dir que en agafar el relleu de l’admirat Eiji Oue, Pablo González no ho ha tingut gens fàcil. I això des del primer moment que va arribar, tant pel que fa al seu treball directe amb l’orquestra com en relació al seu marge de maniobra en una programació certament molt millorable. Els cinc anys li han servit de ben segur, i la seva evolució és palpable. En tot cas, si parlem de l’estat general de l’OBC, hauríem de contextualitzar-lo en un arc temporal molt més ampli, remuntant-nos en el temps, fins la direcció de Martínez Izquierdo i, més enrere, a temps millors amb Lawrence Foster. Quant a balanços, segurament la temporada següent ens aportarà més elements de judici, amb l’arribada de Kazushi Ono. Perquè si bé el reconegut director japonès arriba amb l’expectativa d’una implicació i capacitat en la construcció d’una orquesta de major nivell, fins a on podrà arribar? Si ho intenta, amb quins condicionants es trobarà? I una vegada sabem això, fins a quin punt i en quina mesura l’herència del fins ara director es pot atribuir a ell, pel que fa al rendiment de l’orquestra, però també a la programació de la temporada? Interrogants, molt més vulgars i mundans que els que ens planteja la Novena de Mahler, però urgents pel futur de l’OBC. En els dos casos, propis també dels finals que no deixen mai de ser principis d’una altra cosa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Magnítica anàlisi, Diego! I malgrat tot, penso que les simfonies de Malher de la mà de Pablo González són el millor llegat que deixarà a l’OBC. Potser les úniques ocasions on ha entès i s’ha comunicat bé amb els seus músics. A veure què passa a partir d’ara. No sé si estem posant unes esperances exagerades en la nova direcció…